Text del 2004
Sempre m’he considerat un metge nuclear, però clínic; per damunt de tot hi ha el malalt.
El Dr. Francesc M. Domènech Torné és un dels pioners pel que fa a la introducció a Catalunya de la medicina nuclear i les noves tecnologies i a posar-les a l’abast de les institucions catalanes i els col·lectius mèdics. “Sempre m’he considerat un metge nuclear, però clínic; per damunt de tot hi ha el malalt.”
Li falta temps per parlar del seu company i soci el Dr. Jordi Setoain, amb qui va emprendre l’aventura investigadora. “Tots dos volíem tirar endavant la medicina nuclear. La suma del meu tarannà més reflexiu i del gran dinamisme seu, va crear una fructífera convergència. Hem treballat sempre junts, i això ha estat possible gràcies al gran respecte mutu que ens tenim. Estic molt satisfet i dono les gràcies al Dr. Jordi Setoain per haver acceptat compartir amb mi tants anys de professió.”
Va néixer a Riudecols, un petit poble del Baix Camp, en el si d’una família pagesa. A la guerra, el seu pare, Francesc Domènech Solanellas, va morir i va deixar la seva mare Maria Torné Abelló amb dos fills, ell i el seu germà petit, Ramon. El seu oncle matern, Pasqual, era solter i li va fer de pare. Les circumstàncies van ser favorables perquè pogués anar a Barcelona, on començaria els seus estudis. “Com que la meva mare tenia dos germans que treballaven a Barcelona, aviat ens hi vam traslladar. Vam tenir la sort que la meva tia Irene coneixia els escolapis del carrer Diputació, on, com a alumne becari, vaig poder estudiar el batxillerat.”
No prové de cap nissaga de metges, però quan tenia vint anys el seu somni ja era convertir-se en un bon endocrinòleg i arribar a ser com el Dr. Marañón. “M’interessava l’ésser humà, l’home que pateix. Vaig fer la carrera de medicina a Barcelona i la vaig acabar l’any 1957. Com que m’agradava molt l’endocrinologia, assistia al consultori d’aquesta especialitat al servei del Dr. Pedro i Pons, on vaig conèixer el Dr. Piqué i el Dr. Marius Foz, el qual em va ajudar molt a l’inici de la meva carrera.”
Mentre anava al dispensari d’endocrinologia del Dr. Pedro i Pons, també assistia al servei de radiologia de l’Hospital del Sagrat Cor fins que es va traslladar a Vic. “Vaig combinar l’aprenentatge d’endocrinologia amb l’assistència a l’Hospital del Sagrat Cor amb el Dr. Sanchíz. Aleshores, se’m va presentar l’oportunitat de fer unes substitucions a la Seguretat Social, a Vic, i me n’hi vaig anar.” Al cap de poc temps de ser a Vic, va obrir una consulta amb les eines adequades per estudiar la tiroide i atendre els malalts.
A principi dels anys seixanta, el Dr. Domènech continuava treballant a Vic i una vegada a la setmana feia medicina d’empresa. L’any 1962 va fundar, juntament al Dr. Setoain, el Centre Tècnic d’Isòtops Radioactius (CETIR), centre pioner en el camp de la medicina nuclear i la radioimmunoanàlisi a Catalunya i embrió de l’actual CETIR Grup Mèdic. Cinc anys després, van començar a cobrar el primer sou i van poder deixar les tasques complementàries que feien. “En aquell moment, nosaltres vam ser pioners de la medicina nuclear a Catalunya i els tercers o quarts a Espanya. Fins els anys setanta les tècniques isotòpiques eren molt rudimentàries. Vam ser fundadors de la Societat Espanyola de Medicina Nuclear i quan jo era president de la Junta, després del mandat del Dr. Belmonte, vam aconseguir el reconeixement de l’especialitat de medicina nuclear.”
La gran aventura va començar un dia que el Dr. Domènech era a Barcelona i Jordi Setoain, que era amic de la facultat, li va comentar les seves inquietuds. “Jordi Setoain, que en aquell temps treballava en la unitat d’hipertensió vascular renal a l’Hospital Clínic, em va dir que tenia moltes ganes de treballar amb isòtops radioactius amb finalitats diagnòstiques per a la hipertensió vascular renal. Com que a mi m’interessava molt la patologia tiroïdal i coneixia les proves que es feien amb iode radioactiu, em va atreure la idea. Quedàrem d’acord que jo aniria a Madrid a parlar amb el doctor Pérez Modrego, que era el director de l’únic servei d’isòtops que hi havia a Espanya. Em va rebre molt bé i em va dir que al setembre el meu amic i jo podríem estar un any amb ell. Quan estava a punt de fer un viatge a Escandinàvia, em va trucar el Dr. Modrego per dir-me que li havia fallat un metge per l’estiu, i que li interessava que jo hi anés abans del dia 10 de juliol. Sense dubtar, vaig deixar-ho tot i me’n vaig anar amb el Dr. Modrego, amb qui vaig estar un any i mig. Vam començar a aprendre les tècniques de medicina amb isòtops i vam començar a estudiar els primers llibres de ciència nuclear. Tota aquesta història es va forjar una tarda a Barcelona, a l’últim seient de la dreta a l’entresolat de l’Astòria. Allà va néixer, d’alguna manera, la medicina nuclear catalana.”
La sanitat pública aprofita els avenços de la investigació privada per poder crear nous serveis i millorar l’oferta que reben els ciutadans. “El Dr. Salvador, que era el cap del Departament de Radiologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, em va sentir en una conferència i em va demanar que l’anés a veure. Era l’any 1970 i em va proposar ocupar-me d’endegar un Servei de Medicina Nuclear en el seu Departament.”
A Cetir Grup Mèdic s’hi fa docència, recerca i assistència clínica. Hi treballen més de tres-centes persones. “Som, potser, l’única unitat docent de medicina nuclear privada d’Espanya. Nosaltres podem formar un resident per any, alternem anys amb residència i anys sense. La Societat Catalana de Medicina Nuclear està formada per més de cent professionals entre metges, físics i químics, i tots han sortit, més o menys, dels serveis que inicialment hi va haver a la Vall d’Hebron i a l’Hospital Clínic, serveis que van néixer com a resultat del primer petit servei de medicina nuclear que modestament vam instal·lar en un pis del carrer de Muntaner. Després s’hi van sumar Bellvitge i Sant Pau. En aquest moment, a Esplugues tenim la unitat de recerca, que ens dóna maldecaps, perquè per nosaltres suposa una enorme càrrega econòmica. Es fan estudis amb microPET -PET per a petits animals- per investigar nous radioisòtops, produïts pel ciclotró. S’han de destacar els treballs de recerca que dirigeix el doctor Pujol, que són esplèndids, i la tasca del cap de recerca del nostre grup, el Dr. Carrió, que a la vegada és catedràtic de medicina nuclear.”
L’assistència, afegeix, no ha de fer distincions. “La dedicació al malalt ha estat total i la nostra casa és sempre oberta a tothom, de qualsevol condició i de qualsevol possibilitat.”
El Dr. Domènech se sent afortunat perquè va tenir un oncle i una mare que li van donar la mà i una família que l’estima i que li ha donat suport al llarg de la seva carrera i de la seva vida. “La meva mare no va poder assistir al meu ingrés a l’Acadèmia, perquè era al nostre poble i estava molt delicada, però quan va veure el vídeo i va escoltar les meves paraules es va emocionar molt; jo l’esmentava dient: …ella no és aquí però la sento molt a prop …”
