Text del 2004
L’actitud i vitalitat del malalt són fonamentals per lluitar contra una neoplàsia.
.
La doctora Salvadora Delgado, especialista en cirurgia general i de l’aparell digestiu, somiava des que era petita a arribar a assolir aquesta dedicació professional: “Tot i que no puc precisar les motivacions, el cert és que sempre he volgut ser metgessa i, concretament, cirurgiana. Mai no vaig dubtar de quina seria la meva dedicació professional. Vaig estudiar medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona, període que recordo amb molta estimació. Érem grups reduïts i vam poder gaudir d’una relació horitzontal i estreta amb els professors, que no es preocupaven només pel vessant acadèmic de la nostra preparació sinó també per l’humà.”
Recorda de manera especial els primers contactes amb els malalts: “Eren moments molt emocionants i de molts nervis; per tal que tot sortís perfectament assajàvem les preguntes i els passos que seguiríem en les pràctiques.”
Després de finalitzar els estudis universitaris, la doctora es va preparar per encarar amb garanties la dura oposició a Metge Intern Resident: “És l’examen més dur que he afrontat. Afortunadament la nota mitjana d’aquesta prova juntament amb l’expedient acadèmic van fer possible que obtingués una plaça de resident al Servei de Cirurgia General de l’Hospital Clínic. Jo aspirava a fer la residència a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on m’havia format com a metgessa, però al final la meva nota no m’ho va permetre.”
Malgrat la duresa del sistema de selecció, considera que és un garbell necessari i equitatiu: “El sistema MIR és la forma més justa dins de la injustícia per seleccionar i formar els futurs especialistes hospitalaris. La part negativa és la duresa i el fet que valori els aspirants únicament pels mèrits acadèmics, ja que l’estudiant es juga bona part del seu futur el dia de l’examen. A més, molts llicenciats no poden dedicar-se veritablement a la seva vocació mèdica, sinó a l’especialitat a la qual s’han vist abocats pel resultat de les proves. Tanmateix, el MIR ha fet possible un sistema de selecció basat en la meritocràcia, és a dir, en les fites i vàlues objectives de cadascú. Amb un altre sistema segurament tindrien prioritat les persones més ben relacionades, de manera que es tindrien menys en compte els factors estrictament sanitaris.” En aquest sentit, és indubtable que el MIR ha contribuït a elevar el nivell mèdic del país. Segurament l’únic però d’aquest sistema és el seu academicisme, el desmesurat valor que concedeix a la capacitat de memorització.
La doctora Delgado recorda el període de residència com una època molt dura. “El terme metge intern resident prové del fet que en principi aquests metges vivien als centres hospitalaris on efectuaven la residència. Això ara ha canviat, però tant jo com els meus companys vam passar bona part dels cinc anys de residència a l’hospital, de vegades hi passàvem més de quaranta-vuit hores seguides. A més a més, és una etapa en què, a part d’aprendre la part pràctica de la dedicació, també has de preocupar-te pel currículum acadèmic, has de publicar articles en revistes mèdiques, elaborar la tesi, etc.”
Va ser durant aquesta etapa que conegué el seu mestre quirúrgic: “Durant la residència vaig tenir la sort de treballar amb el Dr. Lacy, ell em va ficar el gusanillo de la laparoscòpia i ha estat qui m’ha ensenyat gairabè tot el que sé de cirurgia general i, sobretot, digestiva. Durant la residència em vaig anar interessant més i més per la cirurgia digestiva, i específicament per la cirurgia colorectal per laparoscòpia.”
La complexitat de la medicina actual impossibilita disposar d’una vasta experiència en tots els àmbits quirúrgics. “Els cirurgians ens anem subespecialitzant en funció de les nostres inquietuds personals.”
El dur aprenentatge que va suposar la residència va ser recompensat perquè “dos mesos després d’acabar-la, l’Hospital Clínic em contractà com a metgessa adjunta d’urgències. Dos anys més tard es formalitzà la meva incorporació definitiva a la institució com a especialista de cirurgia gastrointestinal.”
En tot moment ha continuat col·laborant estretament amb el doctor Lacy: “El 85% de les intervencions que portem a terme en la secció de cirurgia gastrointestinal estan relacionades amb el còlon, i d’aquestes un 80% són per eradicar un tumor maligne. La majoria s’efectuen emprant tècniques laparoscòpiques perquè nombrosos estudis publicats han demostrat que el pacient es recupera més aviat i en millors condicions.”
Els diversos facultatius treballen en grup seguint protocols estandarditzats d’actuació. D’altra banda també “s’ha desmitificat la nostra figura, i podem tenir una relació més propera amb el pacient, basada en l’empatia.”
Quant a la informació, la seva política és “sempre ser sincers quan es comunica un diagnòstic, però sempre transmetre’l des de l’esperança, perquè l’actitud i vitalitat del malalt són fonamentals per lluitar contra una neoplàsia.”
La seva especialitat continua sent encara masculina, a pesar que el nombre actual d’estudiantes de segur farà tombar la balança del costat femení en el futur: “La cirurgia exigeix una gran implicació personal, la qual cosa la fa difícilment compatible amb la vida familiar. És indubtable que exigeix sacrificis personals, però també ho és que aquests sacrificis compensen perquè la nostra professió ens agrada i motiva molt. Tanmateix, si es vol arribar a assolir cert nivell, i més en el camp de la cirurgia, possiblement una metgessa haurà de fer més renúncies en la seva vida personal que un metge.”
Els plans de futur de la doctora Delgado passen per fer una estada d’un any als Estats Units per perfeccionar la seva formació quirúrgica. Després d’aquest parèntesi desitja continuar amb la seva tasca assistencial hospitalària pública i començar a dedicar-se al sector privat.
