Entrevistat el 2004
Els parts sempre són situacions d’urgència en què l’únic que coneix tots els riscos i possibles complicacions és el metge.
Catalunya és un país de nissagues, i la medicina no resta al marge d’aquesta característica, tal com ho evidencia la família Salamero, que ja va per la tercera generació de facultatius i per la segona de ginecòlegs: “A casa sempre hem viscut intensament la medicina i, en especial, la ginecologia i l’obstetrícia. La nostra és una especialitat molt sacrificada des del vessant personal perquè no existeixen ni els dies de festa, ni les nits, ni les vacances quan es presenta una urgència, i els parts sempre són situacions d’urgència en què l’únic que coneix tots els riscos i possibles complicacions és el metge. La nostra pacient desitja que siguem nosaltres els que l’atenguem en aquell moment crític perquè hem vetllat per la seva gestació i en coneixem totes les particularitats. Si per alguna raó no podem responsabilitzar-nos-en, la pacient no quedarà del tot satisfeta amb el tracte rebut. És per això que la nostra feina comporta una capacitat de sacrifici individual i familiar considerable, la qual sempre equival a una immensa vocació de servei als altres. No obstant això, també és una branca que et permet un contacte molt personal i humà amb la dona atesa, de manera que encara és possible desenvolupar una medicina humanística centrada en la pacient i no pas en la tecnologia. La medicina moderna ha evolucionat i s’ha tecnificat molt, però, des del nostre punt de vista, sovint ho ha fet a costa de despersonalitzar-se. La ginecologia ha de poder beneficiar-se dels avenços que ens faciliten i milloren la feina, però sense que comportin un allunyament de la veritable protagonista: la dona. Altrament, estarem iniciant un camí força diferent de la tradició mèdica europea que es remunta a l’Antiga Grècia.”
“La nostra especialitat canvia dia a dia i això comporta un estudi i actualització continuats, dedicant hores d’oci i de família a mantenir al dia els coneixements adquirits durant els anys de formació, així com a l’assistència periòdica a cursos i congressos.”
La nissaga Salamero ha participat activament en institucions científiques, tant catalanes com de la resta de l’Estat. El primer Dr. Salamero, en Francisco Salamero Castillón, va ser professor adjunt de cirurgia durant la República a la UAB i professor encarregat de càtedra en els difícils anys quaranta. Va ser també acadèmic numerari i membre de la Junta de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Salamero Reymundo és membre de la Reial Acadèmia de Doctors i Salamero Prat és doctor cum laude per la UB. Són, a més, acadèmics corresponsals i premiats de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i membres de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia. Salamero pare és, a més, soci de mèrit i membre d’honor d’aquestes institucions respectivament, mentre que Salamero fill ha estat membre de les juntes directives de les Joventuts Mèdiques i de la Societat Catalana d’Obstetrícia. L’especial dedicació a l’ecografia ginecològica ha permès a Salamero Prat ser membre directiu de la Secció d’Ecografia de la SEGO, així com membre del Consell Rector de l’Escola Espanyola d’Ultrasons en Obstetrícia i Ginecologia.
Francesc Salamero fill va voler continuar la feina desenvolupada pel seu pare, però tot adaptant-la als nous temps: “La figura del ginecòleg clàssic que treballava de manera independent difícilment s’ajusta a les necessitats contemporànies perquè la nostra ha estat una de les branques que ha evolucionat més profundament –i ho farà encara més en els propers anys. Per aquesta raó es va crear l’Institut Salamero d’Obstetrícia i Ginecologia.” Aquest centre mèdic compta amb una plantilla de vint persones, vuit de les quals són facultatius especialistes en les diferents branques ginecològiques. La institució s’estructura en una sèrie de departaments com ara la Unitat de Reproducció Assistida, la de Diagnosi Prenatal, la d’Obstetrícia d’Alt Risc o la de Mama. Cadascuna treballa de manera independent, però coordinada. A més, el fet de desenvolupar la tasca clínica a un centre com la Clínica Corachán, de la qual són membres del cos facultatiu, els possibilita de comptar sempre amb els millors i més avançats mitjans de diagnosi i tractament hospitalari.
Com a conseqüència “de la incorporació de la dona al món laboral, les parelles cada vegada ajornen més la paternitat, de manera que els problemes d’esterilitat i d’infertilitat s’han incrementat significativament.”
La utilització de tècniques de laboratori permet a parelles amb dificultats tenir descendència. Aquests sistemes i la capacitat de manipulació de la informació genètica, emperò, enceten dubtes ètics, com ara: és lícit triar el sexe del nou ésser? “Els estudis posen de manifest que si les parelles poguessin escollir el sexe del nadó la ratio seria pràcticament igual a la que s’estableix de manera natural, és a dir, no afectaria l’equilibri de l’espècie. Com a institució som partidaris que els futurs pares puguin seleccionar el gènere de la seva criatura quan hi hagi importants raons genètiques –transmissió de determinades malalties per raó de sexe– o socials –parelles que ja tinguin diversos infants mascles o femelles.”
“Els embarassos de risc han augmentat no només per la tardana edat de la gestant, sinó també per nombrosos condicionants socials que obliguen a portar la gestació amb una càrrega considerable d’estrès, la qual cosa fa augmentar la morbilitat maternofetal. El que fóra més convenient, en canvi, seria evitar els factors de risc, com ara l’edat, l’estrès, els hàbits alimentaris inadequats, el tabac o l’alcohol. D’altra banda, les dones encintes haurien de poder gaudir d’un temps d’espera tranquil, sense situacions de pressió, amb una alimentació equilibrada i natural.”
Paral·lelament, s’ha pogut apreciar en els darrers anys un creixement del nombre de cesàries, les quals “només intenten minimitzar les complicacions per a la futura mare i per al nounat. Si bé realitzar una cesària comporta pràcticament els mateixos riscos que assistir un part natural, mai s’ha de fer per motius de comoditat del metge o la pacient, si no hi ha una indicació mèdica.”
Els parts són una de les situacions que posen més de relleu el canvi social del nostre mode de vida. De l’atenció domiciliària i l’àmbit femení, hem passat a l’atenció hospitalària i la implicació no només del pare, sinó de tota la família: “l’última novetat és que el pare hi sigui present i parli amb la resta de la família amb un telèfon mòbil.”
Afortunadament, però, deixant de banda la simple anècdota, les revisions i visites periòdiques ginecològiques han aconseguit una conquesta força més important per a la salut femenina: “la reducció de la incidència de malalties detectades en fases primerenques.”
“Sense ser socialment tan atractiva com l’obstetrícia, la ginecologia ocupa un lloc prioritari en la nostra especialitat, ja que l’embarassada d’avui serà la dona que haurà de ser controlada ginecològicament el dia de demà. El ginecòleg arriba a ser el veritable metge de confiança de la dona.”
