Text del 2004
El professional mèdic ha de fer servir un discurs planer, que variarà segons les circumstàncies psicosocials del pacient, per tal que entengui el nostre missatge. I sobretot, ha de saber escoltar i posar-se en la situació de la persona que tracta.
El cardiòleg Francisco Bolaños va decidir convertir-se en metge a partir de l’exemple dels seus professors de batxillerat: “Ells mateixos eren metges, i em van fer sentir una gran atracció per aquesta activitat. En un primer moment desitjava ser psiquiatre, segurament per la visió romàntica que aleshores teníem d’aquesta especialitat. Després, quan ja estudiava medicina a la Universitat de Barcelona, em vaig adonar que les fronteres i caracteritzacions de les especialitats eren molt més complexes del que semblaven des de fora. Volia dedicar-me a una especialitat en què l’empatia i el contacte amb els pacients fos habitual, i, finalment, seguint possiblement l’exemple del nostre metge de família, que era cardiòleg, vaig optar per la cardiologia perquè vaig creure que em permetria poder apropar-me al malalt i ajudar-lo.”
Molt abans, però, havia començat a estudiar en una universitat polititzada i massificada: “Recordo que en veure tants d’estudiants a les aules em vaig sentir molt petit i vaig adonar-me que poder acabar la llicenciatura seria tot un repte. Menys de la dècima part dels estudiants matriculats a primer ho van aconseguir.”
Com molts metges de la seva generació, el doctor Bolaños s’adonà de seguida que calia suplir motu proprio la manca de formació pràctica del pla d’estudis universitari. Per aquesta raó, a partir de tercer “vaig ser alumne col·laborador del doctor Albert Mauri, un metge internista de reconegut –i guanyat– prestigi. Aquesta implicació em va permetre acabar en millors condicions que altres companys de promoció, que no havien pogut visitar cap malalt en tota la seva etapa de formació. Nosaltres, en canvi, havíem preparat sessions i havíem visitat malalts de forma assídua.”
Per tal d’especialitzar-se, el doctor Bolaños optà per adquirir els coneixements de base com a metge assistent del Servei de Cardiologia de l’Hospital de Bellvitge, sota la tutela dels doctors J. Miret i R. Laforga (D.E.P). “Després vaig marxar a acabar l’especialització a l’Hospital Cardiovascular de Lió, on durant dos anys em vaig formar com a resident i on vaig treballar durant un any com a metge adjunt.”
Aquella estada li permeté comprovar que “els serveis francesos estaven més estructurats i millor organitzats que els catalans. A més a més, les tècniques que empraven eren punteres en comparació de les nostres.”
Tot i que havia obtingut un lloc de feina estable a l’Hospital Cardiovascular de Lió, el doctor Bolaños va preferir tornar i exercir al nostre país: “ Al servei de medicina de l’Hospital d’Igualada no hi havien especialitats, pel que vàrem crear un servei de cardiologia .”
A partir d’aquell moment, realitzà una tasca gegantina per tal d’intentar estendre la pràctica d’una cardiologia comarcal moderna i avançada: “Hem hagut d’esforçar-nos molt per aconseguir els recursos humans i tècnics necessaris que garantissin una bona qualitat assistencial en la nostra àrea d’influència, formada per unes cent mil persones.” Fent un balanç d’aquests anys de treball, segurament l’esforç i la implicació personals han valgut la pena, perquè en aquests moments aquesta institució comarcal és reconeguda pel nivell de les seves intervencions cardiològiques i pel fet d’haver col·laborat i participat en projectes d’investigació autonòmics i estatals.
Dins de les patologies cardíaques trobem dues tipologies bàsiques: les agudes i les cròniques. Les agudes representen “la manifestació final d’un procés que ha començat a produir-se molt de temps abans. En el cas de les obstruccions de les artèries coronàries, l’arteriosclerosi, el gran mal del nostre temps, es poden haver començat a produir durant la infantesa. Si es produeix l’infart és perquè finalment la placa tampona completament l’artèria de manera que una part del múscul cardíac queda sense reg sanguini.”
En el cas de les malalties agudes, és evident que existeixen factors de risc: tabaquisme, diabetis, colesterol, estrès, etc., que determinen que es produeixi un accident cardiovascular. A més de l’arteriosclerosi, que en l’actualitat es detecta i corregeix gràcies a la cardiologia invasiva, també cal controlar la hipertensió arterial que pot abocar a una insuficiència cardíaca. “És indispensable que les persones amb algun factor de risc o que ja han complert una determinada edat se sotmetin a revisions cardiològiques periòdiques. Aquests controls preventius, a banda de la correcta elaboració d’una història clínica i de les exploracions pertinents, han d’incloure un temps perquè es pugui debatre quines actituds i costums ha de rectificar el pacient per guanyar en qualitat i esperança de vida. Aquesta és segurament la part més difícil de la nostra especialitat, ja que hem de parlar amb persones aparentment sanes amb riscos futurs que no sempre desitgen comprendre. En qualsevol cas, el professional mèdic ha de fer servir un discurs planer, que variarà segons les circumstàncies psicosocials del pacient, per tal que entengui el nostre missatge. I, sobretot, ha de saber escoltar i posar-se en la situació de la persona que tracta.”
D’altra banda, és innegable que també té una certa rellevància la predisposició genètica. “En el futur coneixerem amb més profunditat quina incidència té aquesta herència i molt probablement serem capaços d’esmenar-la. Ara bé, la possibilitat de fer-ho, i els sistemes disponibles, comportaran que ens enfrontem a un debat social amb components ètics i religiosos.”
En el cas de les patologies agudes, s’operen quan la intervenció produirà un augment de la qualitat i la quantitat de vida del pacient: “La nostra especialitat té una experiència quirúrgica. Per aquesta raó les situacions en què és convenient practicar la cirurgia estan clarament determinades. Tot i així, cada cas mereix un estudi específic que contraposi els beneficis de la cirurgia amb els seus riscos. A partir d’aquesta valoració es pren la decisió final, sempre, però, informant el pacient i dialogant-hi.”
El doctor Bolaños se sent molt satisfet de la seva tasca en el sector públic. Únicament, li agradaria que l’Administració es replantegés el sistema de formació d’especialistes, que només es desenvolupa en centres hospitalaris de tercer nivell, quan la realitat sociosanitària del país és ben diferent: “S’ha aconseguit que els futurs metges de família puguin preparar-se en un centre d’atenció primària, on majoritàriament exerciran després. També fóra bo que els futurs cardiòlegs poguessin formar-se en hospitals primaris i secundaris, els quals conformen la xarxa hospitalària assistencial bàsica de les zones rurals del nostre país.”
A banda de l’exercici públic de la seva activitat, el doctor Bolaños també treballa al sector privat a la seva consulta barcelonina. Per ell, però, no hi ha cap mena de diferència: “L’únic condicionant que diferencia ambdós àmbits i que limita l’atenció oferta des del públic és el temps. A la sanitat pública fas servir unes instal·lacions compartides amb altres companys, i has de respectar un horari d’atenció dels pacients que veritablement no s’ajusta a les seves necessitats assistencials.”
