Text del 2004
En l’actualitat, ni els metges ni la societat no estem preparats per precipitar la mort d’una persona. Crec que no ho farem mai.
“El metge intensivista és el metge del malalt greu.” El Dr. Francisco Fernández Dorado és especialista en medicina intensiva i director mèdic del Centre Mèdic Delfos de Barcelona. “La medicina intensiva està reconeguda com a especialitat a Espanya i a uns quants països més, però no arreu del món. De fet, als Estats Units es vol aplicar un model semblant a l’espanyol. Recentment han aparegut uns estudis que defensen l’existència d’uns metges especialitzats en medicina intensiva perquè s’obtenen millors resultats assistencials i econòmics. El malalt crític ha de ser tractat d’una manera global, per la qual cosa la formació del metge intensivista ha de ser molt àmplia. Ha d’atendre tot tipus de malalts amb qualsevol complicació, mantenir els seus òrgans vitals en condicions i ajudar-los a superar la malaltia.”
El Dr. Fernández va estudiar medicina a l’Hospital Clínic de Barcelona, on va tenir diversos docents que el van marcar per la seva qualitat i humanitat. “He tingut professors molt bons. Destacaria els doctors Rodés, Coca, Millà, i també el Dr. Rotés Querol, pare de la reumatologia a Espanya i l’Amèrica del Sud.”
El malalt que ingressa en una unitat de cures intensives (UCI) té una malaltia greu però no incurable. “Atenem els pacients que necessiten unes cures especials a causa de la gravetat de la seva patologia, però que no pateixen una malaltia irreversible.”
Els professionals intensivistes han d’actuar fredament i prendre decisions molt ràpides. “L’habilitat més important que ha de tenir un intensivista consisteix a saber veure el problema abans que es presenti; ha de tenir la sospita que alguna cosa no va bé, detectar-la i actuar de seguida. El metge d’intensius és l’última baula del centre. Si falla, la responsabilitat només és seva.”
Al servei d’intensius es viu cada dia amb la mort frec a frec. Això fa que tot l’equip que hi treballa, format per metges i infermers, desenvolupi la seva activitat sota una gran pressió. La humanitat i la vocació dels professionals es posen de manifest en aquest servei potser més que en cap altre. “La majoria de malalts que ingressen a la UCI se’n surten. A les unitats de cures intensives no ingressen malalts terminals, hi ingressen malalts greus, que requereixen una atenció especialitzada, però amb una patologia potencialment reversible. Si ingresses un malalt que no se’n pot sortir, a més de fer un mal ús dels nostres recursos, és possible que li estiguis traient a un altre la possibilitat de sortir-se’n.”
Malgrat tot, moltes vegades els pacients de la UCI no aconsegueixen superar la gravetat de la seva malaltia. “D’un temps ençà, el malalt i la família participen activament de les decisions que s’han de prendre a les UCI sobre els diferents aspectes de l’assistència al pacient, la qual cosa és un dret reconegut per la legislació. Ara bé, en l’actualitat, ni els metges ni la societat no estem preparats per precipitar la mort d’una persona de manera activa. Crec que no ho farem mai.”
Fa poc ha sortit a la llum un corpus legislatiu que ha condicionat els especialistes. “La llei de les voluntats anticipades encara no està implantada del tot. Sí, en canvi, la pràctica del consentiment informat abans de la realització de qualsevol actuació, que permet al malalt decidir sobre la seva persona. Més que la normativa, són els canvis culturals el que ha fet modificar algunes coses de l’especialitat. Per exemple, abans hi havia un límit d’edat per entrar a la UCI o per administrar algun tractament i, en canvi, ara ningú no es planteja res de tot això, el criteri que sol prevaler és la qualitat de vida prèvia del pacient. En els pacients ingressats a la UCI, la decisió més important és la de continuar els tractaments o aturar-los. No s’ha de fer acarnissament terapèutic i allargar la vida inútilment. Hauríem de canviar l’estructura sanitària. Disposem de molts hospitals d’aguts però tenim molt poc desenvolupada l’assistència sociosanitària, l’assistència a domicili o els hospitals de dia, cosa que seria més adequada a les necessitats dels pacients.”
A les unitats de cures intensives els metges treballen en equip, i, a diferència de l’assistència en altres unitats d’hospitalització, un aspecte fonamental és la continuïtat assistencial, amb una atenció durant les vint-i-quatre hores, per un equip format per metges i personal d’infermeria que treballen de forma coordinada i amb un criteri uniforme. El servei d’infermeria desenvolupa una tasca molt important en el departament d’intensius. Aquests professionals realitzen una tasca molt dura al costat del malalt crític que exigeix una gran dedicació. “Les infermeres estan amb el pacient tot el dia, per la qual cosa el seu treball és fonamental en tot el centre hospitalari, però en un servei d’intensius encara més.”
El Dr. Fernández combina el seu treball a la unitat d’intensius amb la direcció mèdica del centre, activitat que li ocupa la major part del temps. “El Centre Mèdic Delfos es caracteritza per disposar d’uns serveis centrals formats per equips consolidats, d’alta qualificació professional i tecnològica, cosa que ens permet donar un suport de molt alt nivell a la resta d’especialistes que realitzen la seva activitat al nostre centre. A més, tenim un servei d’urgències amb moltes especialitats disponibles les vint-i-quatre hores del dia. Pel que fa a la tecnologia, disposem d’aparells d’última generació per dur a terme el diagnòstic per la imatge. Un dels nostres objectius és la millora contínua de la qualitat assistencial. La bona actuació del servei d’intensius de la Clínica Delfos l’ha convertit en la segona UCI de l’Estat espanyol que ha aconseguit l’acreditació per la seva qualitat. Altres serveis disposen de l’acreditació segons la norma ISO, i el nostre Servei de Medicina Nuclear ha estat el primer d’Espanya a obtenir l’acreditació per l’European Association on Nuclear Medicine.”
L’especialitat intensiva ocupa un lloc important en la medicina, però evolucionarà els pròxims anys, com totes les branques mèdiques, i assolirà un paper cabdal. “Segurament en el futur els hospitals es dedicaran exclusivament a malalts aguts perquè es desenvoluparà la cirurgia major ambulatòria, els centres de dia i l’assistència domiciliària. Els pacients greus demanaran més cures i les unitats d’intensius creixeran i adquiriran més importància en els centres hospitalaris.”
