Text del 2004
El pacient és un gran mestre d’humanitat.
.
El xarxa hospitalària catalana disposa d’entitats hospitalàries de gran complexitat i amb un alt volum assistencial que comprèn també un conjunt molt ampli d’hospitals comarcals que al llarg dels darrers anys s’han anat instaurant dins del territori. La xarxa d’hospitals comarcals ofereix avui un servei assistencial d’alt nivell, amb infraestructures i equipaments renovats i amb un ingredient fonamental, el fet d’apropar-se a l’usuari. El doctor Francisco Mª Sánchez-Martín és uròleg de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa on des de fa 10 anys ha pogut descobrir i viure una manera de fer medicina molt propera al pacient. La urologia és una especialitat quirúrgica amb un vessant mèdic important que tracta les patologies del ronyó, de les vies urinàries i les alteracions de l’aparell genital masculí. Com explica el doctor Sánchez-Martín “aquesta àrea de la medicina és molt diversa i cobreix un ventall molt ampli de patologies tant de l’home com de la dona.”
Aquest metge nascut a Barcelona es va començar a sentir atret per la ciència mèdica des de molt petit. “Sempre m’havia agradat la cirurgia i aviat vaig demostrar un gran interès per l’anatomia. Un fet concret, els problemes urològics d’un familiar proper, em va estimular a interesar-me per l’urologia. Posteriorment, a més d’un interès científic per la medicina, va anar creixent una forta inquietud pel vessant humanístic de la disciplina. L’element humà, la voluntat del metge d’ajudar la gent i la il·lusió per obtenir el reconeixement del pacient són aspectes que es combinen dins d’una professió que fa sentir útil davant la societat.”
Eren anys de tranquil·litat social i política, superada l’etapa inicial de transició cap a la democràcia, quan el Francisco Mª Sánchez-Martín va entrar a cursar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona. “Recordo aquesta etapa de formació com una de les millors èpoques de la meva vida. Concretament les classes d’anatomia em van descobrir un món sorprenent. Treballar amb cossos humans em va permetre començar a entendre les malalties i la mort, al temps que m’adonava de la perfecció del cos humà… i vaig prendre consciència de la realitat mèdica.”
Tenia relativament clar que optaria per l’especialitat en urologia perquè “m’agradaven les especialitats quirúrgiques clàssiques. L’ofici de cirurgià és molt desconegut i per a moltes persones difícil d’entendre. Estem molt a prop de la gent, aprofundint en el seu cos i, fins i tot, en la seva ment per ajudar-los a superar la malaltia.”
La seva ferma visió humanista de la medicina es posa de manifest en cadascuna de les seves paraules. “L’humanisme és un sentiment que s’ha de portar a dins. Només es pot ser metge amb un vessant humà innat. El pacient demana una solució tècnica a la malaltia, però hi ha malalts, especialment els crònics o els que resten amb un dèficit, que necessiten una atenció molt pròxima. El pacient és un gran mestre d’humanitat. Un dels professors que més em va impactar durant la carrera va ser el professor Rozman, un docent de gran humanitat vital. Recordo una expressió seva que em sembla molt significativa i és que per tal de ser un bon metge s’ha de ser una bona persona.”
Format en el sistema MIR, el doctor Sánchez-Martín indica que si bé aquest té aspectes positius com el fet de regular l’accés i formar bons professionals amb un mateix nivell, “provoca una certa limitació als joves metges alhora d’escollir especialitat i plaça. En el meu cas, vaig tenir la sort de poder fer la residència on jo volia, a la Fundació Puigvert, un centre assistencial de prestigi, amb gran tradició històrica i un espai formatiu únic, on s’abraça tota l’especialitat urològica. Vaig aprendre del Dr. Solé-Balcells, un dels millors uròlegs del país. Després d’acabar la residència vaig estar-hi un any com a metge adjunt amb el doctor Villavicencio, i em vaig especialitzar en uro-oncologia. Posteriorment vaig prendre un nou rumb i, junt amb la meva esposa, que és pediatra, vam anar cap a Tarragona. Allà vaig emprendre un projecte interessant, la formació d’un servei d’urologia al recent inaugurat Hospital Comarcal de Vinaròs. Passats dos anys vaig traslladar-me a l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa com a metge adjunt on avui continuo treballant.”
Els hospitals comarcals realitzen un tasca fonamental en el marc de les localitats petites i mitjanes. “Fem una medicina adaptada a les condicions de la sanitat pública d’un hospital de nivell mig on els especialistes desenvolupem tasques bàsiques, però sense arribar a la complexitat de les que atenen els grans hospitals de referència. Avui al nostre Hospital disposem de molts mitjans per treballar, tot i que s’han de millorat les instal·lacions i els equipaments si volem donar resposta a les necessitats sanitàries actuals. A Catalunya estem fent una sanitat de qualitat i la percepció que en té la població és bona, però el nostre sistema de salut pública encara està mancat d’una cultura de gestió hospitalària que tregui el màxim profit dels recursos disponibles.”
I afegeix: “Això es nota més a l’àmbit comarcal, on no tenim facilitats per establir vínculs amb la docència i la investigació. En un hospital comarcal cal un plus de vocació. Tots som uròlegs generals, i no hi ha una estructura diversificada que permeti que ens dediquem a un tipus concret de patologies, que ens doni un lideratge d’opinió. Ara bé, esdevé fonamental l’interès per la realització d’investigació clínica, que pot ser tan important com la bàsica. La recerca i la docència haurien de ser una part inseparable de la medicina. Personalment sempre he tingut aquestes inquietuds, plasmades en la meva vinculació a la Universitat de Barcelona com a professor, la participació en xerrades i col·loquis sobre l’especialitat o la publicació de treballs. En aquests moments estic a punt de publicar un llibre sobre la hematuria, un dels signes fonamentals de l’urologia.”
En la cirurgia actual s’intenta agredir el mínim possible a la persona. “La urologia és una de les especialitats quirúrgiques pioneres en l’aplicació de la cirurgia mínimament invasiva. Ja al segle xix s’utilitzava l’endoscòpia. En l’actualitat s’han perfeccionat tècniques i s’ha introduït la laparoscòpia que ha revolucionat l’especialitat. Malgrat això, el cirurgià ha d’intentar evitar la intervenció sempre que sigui possible. La cirurgia s’ha d’entendre com una agressió a la persona, una violació d’un espai. Hem donat molta importància a extirpar la malaltia, a fer cito-reducció i cada vegada som més conservadors. Agredir el mínim possible és important, no només quan s’opera sinó també prèviament, quan es decideix fer o no la intervenció. El millor cirurgià és aquell que sap abstenir-se d’operar. En un futur la cirurgia es veurà superada per altres vies terapèutiques com la teràpia gènica i la regeneració de cèl·lules.”
La medicina preventiva és també fonamental. Les revisions urològiques de pròstata s’haurien de fer de forma habitual. “Els homes no es preocupen tant per la salut com les dones i no sol·liciten la revisió preventiva bàsica per tal de detectar malalties com el càncer de pròstata. Les campanyes d’informació són la millor manera de vèncer les reticències a anar a l’uròleg.”
