Text del 2004
L’economista coneix millor els costos, però li manca el grau de sensibilitat necessària per entendre les demandes dels caps de servei.
“Vaig venir a Catalunya l’any 2004, després d’un llarg trànsit arreu d’Espanya.” Amb aquestes paraules, el Dr. José Luis de Sancho Martín fa una pinzellada sobre la trajectòria acadèmica i professional que va recórrer abans d’assumir la gerència de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. Un periple dibuixat sempre amb gran entusiasme i que va tenir com a escenaris Madrid, la seva ciutat natal, Bilbao, Galdakao, Pamplona, Granada i Barcelona.
Prové d’una família en la qual hi havia una mare que mostrava un gran interès per la professió mèdica. “Sóc el més petit de quatre germans. Durant la infantesa i l’adolescència, la meva mare, Petra, em plantejava el fet que a la família no hi havia metges i em transmetia els valors de la medicina. Possiblement, un component vocacional més o menys ocult, la inducció de la meva mare, un cert interès per la biologia i la fugida de les matemàtiques pures, van ser factors clau, perquè em decidís a fer medicina.”
Va estudiar la carrera de medicina a la Universitad Complutense de Madrid. Després se’n va anar a Biscaia per continuar la seva formació mèdica a l’Hospital de Cruces de Bilbao, on es va especialitzar en medicina interna.
L’any 1972, un cop acabada la seva formació, va treballar com a metge adjunt del servei de nefrologia de l’Hospital de Cruces durant tretze anys. “La nefrologia era una especialitat que, en aquell temps, només feia vuit anys que existia. Hi ha gent que no valora la veritable funció del ronyó, el relaciona només amb un òrgan que produeix orina, però de fet, quan fracassa la funció renal, tot s’altera: la urea, la creatinina, el potassi, el sodi, el calci, el magnesi i tots aquells elements que ens mantenen amb vida.”
Durant aquesta etapa, es va dedicar força a l’estudi i al tractament de la hipertensió arterial. “Els nefròlegs vam anar més enllà en la concepció de la hipertensió arterial. Vam determinar els diversos factors (hormonals, renals, hemodinàmics, etc.) que generen els diversos tipus d’hipertensió. Bona part de les unitats d’hipertensió arterial que es van crear aleshores a Espanya, corresponien als serveis hospitalaris de nefrologia.”
Posteriorment, va dirigir durant tres anys el servei de nefrologia de l’Hospital de Galdakao. Abans, però, va fer a Barcelona un curs de gestió hospitalària a EADA, tot just quan aquesta escola començava a impartir-los. “Crec que un cap de servei, un cap d’unitat, o un director de programa, ha de ser un líder capaç de tenir en compte les habilitats dels altres. Amb aquesta idea ben clara, vaig endur-me uns quants col·laboradors i l’any 1984 vam inaugurar el servei de nefrologia de l’Hospital de Galdakao.” El nou Hospital de Galdakao es va inaugurar amb dos pacients en sessió d’hemodiàlisi, tal com va recollir la premsa de l’època.
Després d’aquesta experiència, va rebre la proposta de dirigir l’Institut Nacional de la Salut, a Biscaia, quan encara no s’havien fet les transferències de competències en matèria sanitària. En aquesta etapa es va ficar plenament al terreny de la gestió. “Vaig acceptar la direcció de l’Insalud, amb tota la responsabilitat que suposava el fet de dirigir una província amb quatre hospitals i diversos centres de salut. Per completar la meva formació en aquest sentit, vaig estudiar direcció general a l’IESE, a Pamplona, durant un any.”
L’any 1988, quan feia quatre anys que dirigia l’Insalud, el Conseller de Salut li va oferir la direcció general del Servei Basc de Salut, càrrec que va exercir durant dos anys. “Com a moment important, vaig viure la transferència de l’Insalud al País Basc: 20.000 professionals procedents de l’Insalud, 4.000 treballadors que tenia el servei basc, bàsicament a psiquiatria, i algun hospital petit. La transferència es va fer amb un govern de coalició PSE-PNV. El PSE era el responsable del Departament de Sanitat, i dels d’Economia i Funció Pública ho era el PNV. El meu dilema era haver de barallar-me contínuament per aconseguir més finançament fins que em vaig sentir absolutament incomprès i vaig presentar la dimissió.»
Després d’aquesta etapa, va treballar a l’Hospital Puerta de Hierro, de Madrid. “Considero que és un hospital públic amb un gran nivell pel que fa a la investigació i a l’assistència sanitària.”
El Dr. de Sancho va dirigir l’Hospital Clínic de Granada durant el període de 1998-2001. “Vaig estar tres anys a Granada i vam ser capaços de dissenyar en aquest temps el nou Hospital Clínic. Afortunadament, tot ha anat bé al sud de la ciutat, i el nou hospital s’hi està edificant. Em sento satisfet d’haver pogut definir les línies bàsiques d’aquest projecte. Serà un hospital en el qual cada planta estarà orientada a la integració de processos: els cardiològics, els pneumològics, els digestius, etc. És el nou concepte que m’agradaria poder implantar a l’Hospital de la Vall d’Hebron.”
Seguidament, va rebre l’encàrrec d’obrir a Espanya una delegació del MD Anderson Hospital de Houston. “Me’n vaig anar a Houston a passar la prova de gerència i em van contractar per dirigir el futur Hospital Oncològic a Espanya. Però aquesta experiència només va durar sis mesos. Finalment, allò que devia ser un hospital oncològic es convertirà en una clínica privada general en mans d’una companyia asseguradora.”
Quan va arribar a l’Hospital de la Vall d’Hebron, va fer allò que sempre li ha donat resultat i que segons li diuen, altres no ho fan: invertir temps per conèixer els serveis. “Vaig invertir dos mesos a l’Hospital Clínic de Granada i a l’Hospital Puerta de Hierro, a Madrid. A Catalunya, com que venia d’un altre territori, encara era més necessari. Per tant, a l’Hospital de la Vall d’Hebron hi vaig dedicar tres mesos, per tal de conèixer els serveis, els facultatius i el personal d’aquest centre. Aquesta feina ha generat confiança per part de tothom i ha fet que em senti còmode i feliç tant a l’Hospital com a Catalunya.”
Manté la hipòtesi que el millor gestor és el metge. “L’economista coneix millor els costos, però li manca el grau de sensibilitat necessària per entendre les demandes dels caps de servei de les diverses especialitats. Aquest és un fet que he pogut constatar amb la meva experiència.”
El Dr. José Luis de Sancho ha fet una primera avaluació de la situació de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron i n’ha tret la conclusió que hi calen moltes millores. “Una de les vessants que s’ha de treballar intensament, a part de la seva reestructuració i remodelació física, fa referència a la informatització de l’arxiu d’històries clíniques. La transmissió d’imatges, que el metge de família de la zona pugui accedir a la història clínica d’una persona que atenen a l’hospital, és absolutament clau. Tot això és el canvi que necessita l’Hospital de la Vall d’Hebron. Hi ha obres a l’Hospital per tot arreu. Treballem en un pla directori intensiu d’aquí a l’any 2010, que donarà a l’Hospital la millora necessària des del punt de vista del confort, de les instal·lacions, de la modernització, però si fem això i, paral·lelament, no introduïm canvis en els sistemes d’informació i comunicació, no haurem fet res.”
