Text del 2004
El vessant afectiu i humà del metge cap el pacient és l’essència de la professió mèdica.
La creixent superespecialització de la medicina com a resultat de l’ampliació del coneixement i del saber en el marc de la ciència mèdica ha portat nous tractaments i teràpies per patologies que fins fa uns anys eren difícils o impossibles de tractar. El doctor Ignacio Aguilar Martínez de Carneros és especialista en obstetrícia i ginecologia de l’Àrea maternoinfantil de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. En la seva dilatada trajectòria professional i formativa ha tendit cap a la superespecialització en cirurgia oncològica dins dels àmbits específics de la ginecologia i l’obstetrícia on ha abocat el seu coneixement i expertesa quirúrgica.
El doctor Aguilar va començar a descobrir el món de la medicina de ben petit. És la tercera de les quatre generacions de metges que hi ha a la família, sense cap interrupció generacional. “Un germà del meu avi matern, el doctor Silverio Martínez de Carneros, va ser ginecòleg i la primera llavor que va influir en la meva decisió de ser metge i després ginecòleg. De petit anava a estudiar al despatx que aquest tiet tenia al meu poble natal, Valdepeñas (Ciudad Real). Davant de la taula on estudiava hi havia una antiga vitrina de vidre que resguardava tot l’instrumental que aquell ginecòleg havia utilitzat al llarg de la seva vida professional. Era la seva història professional i un magnífic aparador sobre la medicina, un món misteriós que m’atreia. La segona generació mèdica ha estat un tiet, Rafael Martínez de Carneros, germà de la meva mare, metge i dermatòleg. Va generar-me noves inquietuds sobre el món mèdic. Aquells primers contactes em van convèncer que el meu camí estava vinculat a la medicina. També tinc dos cosins Rafael i Alonso, que són metges. El meu pare, Ignacio, va cursar els estudis de Dret a Salamanca, i la meva mare, Maria Dolores, van ajudar-me a poder assolir aquell objectiu. Posteriorment, la meva esposa Margaret m’ha donat el suport per portar els meus projectes endavant així com les meves filles Susana i Cristina que han optat per altres àmbits professionals, l’economia i el Dret.” I afegeix: “Sóc metge perquè sento una vocació especial cap a aquesta professió. Només així, amb aquest sentiment es pot exercir una professió dura, sense més al·licients que la vocació pel malalt i per realitzar una labor d’ajuda a la societat.”
A la facultat de medicina de Barcelona va realitzar-hi la carrera de medicina i l’especialització a l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. El 1973 iniciava la residència en un hospital nou però amb una capacitat assistencial i un equip de professionals d’alt nivell. “Després d’acabar la residència vaig poder continuar la meva trajectòria professional en aquesta entitat hospitalària en la qual m’he format, he realitzat recerca i sobretot tasca assistencial durant gairebé trenta anys. Una formació que he completat amb estades curtes a l’estranger per conèixer tècniques noves, en especial la laparoscòpia. Durant un llarg període de temps vaig ser cap de guàrdia de l’Àrea materno-infantil. Paral·lelament he combinat la tasca assistencial i la docència dins de l’àmbit de la medicina pública amb una consulta particular al Masnou. L’Hospital de la Vall d’Hebron ha estat un marc incomparable on poder treballar malgrat que sovint les dimensions desmesurades del complex hospitalari provoquen una certa sensació de falta de control, de desconeixement sobre el conjunt de l’entitat. Em sento orgullós d’haver contribuït encara que sigui amb un petit gra de sorra a fer créixer i consolidar un hospital de referència de Catalunya. Un hospital que avui es conjuga harmònicament amb una xarxa d’hospitals comarcals que estan assolint un alt nivell de qualificació i on es possible fer cirurgia avançada.”
L’equip de cirurgia oncològica de l’Àrea maternoinfantil ha realitzat una tasca rellevant en el camp de l’aplicació de la laparoscòpia. “El nostre equip ha estat pioner a l’Estat espanyol en la introducció de tècniques laparoscòpiques de cirurgia poc agressiva per al tractament del càncer. El fet de formar part d’un hospital tan gran permet fer el seguiment clínic en un important número de pacients cosa que afavoreix resultats més fiables. En base a aquests treballs s’han publicat articles en diverses publicacions de prestigi nacionals i internacionals.”
El càncer d’ovari, el càncer d’endometri o úter i el càncer de vulva són tres patologies que acostumen a exigir tractament quirúrgic per poder-se curar. “El càncer d’ovari és dels més agressius sobre l’organisme. El grau de creixement d’un càncer d’ovari és similar al d’un embaràs. Per desgràcia la major part dels càncers d’ovari són detectats en estadis massa avançats perquè resulten difícils de diagnosticar. Hi ha casos en els quals es pot intervenir quirúrgicament. Ara bé, abans d’obrir es realitza una laparoscòpia per veure la implicació del tumor, el seu tamany i si és extirpable. En la cirurgia de tumors cal extirpar de forma radical per eliminar el càncer. Quan operem sovint tenim sorpreses pel que fa a la magnitud o implicació del procés tumoral. Això obliga al cirurgià a tenir recursos per resoldre aquella situació en un lapsus de temps curt. Quan no és possible operar es fan servir altres tractaments citoreductors. Les tècniques de imatge desenvolupades els darrers anys i els marcadors tumorals han contribuit a realitzar un diagnòstic precoç que possibilita iniciar els tractaments el més aviat possible. Pel que fa al càncer de coll d’úter, ha passat a ser una de les patologies menys freqüents perquè a través de la tècnica de la citologia s’aconsegueix preveure i detectar-lo a temps. La dona en els darrers anys ha pres consciència sobre la importància de passar per revisions ginecològiques com a mesura preventiva per detectar possibles patologies. S’ha avançat molt en aquest àmbit on avui s’estan salvant moltes vides cosa que no passava deu anys enrere.”
En el tractament del càncer esdevé fonamental la tasca dels comitès mèdics: “El comitè oncològic, format pel cirurgià, el quimioterapeuta, el radioterapeuta, l’anatomopatòleg i altres responsables de cadascun dels àmbits que participen en el tractament del càncer, es reuneix una vegada a la setmana per parlar sobre pacients afectats per un càncer. Cada membre transmet el seu saber: són veritables classes de coneixement on s’estudia el cas i es decideix el disseny del tractament del pacient. El cirurgià, per la seva banda, fa un estudi personalitzat de la persona. El metge ha de conèixer el pacient, la persona, les seves característiques personals, la seva psicologia, la forma d’encaixar la malaltia, el seu grau de col·laboració, la malaltia… Enfrontar-se a la patologia és difícil. La societat està preparada per viure però en canvi s’aparta de la mort. Es bo preparar-se per la malaltia i no viure d’esquena a la mort. Cal que siguem conscients que el professional mèdic no pot resoldre-ho tot. El metge ha de valorar la patologia del malalt i situar-se a prop seu per ajudar-lo amb els seus consells a enfrontar-se psicològicament a la malaltia. El vessant afectiu i humà del metge cap el pacient és l’essència de la professió mèdica.”
