Text del 2004
Estimo als meus pacients i els ofereixo allò que m’agradaria que m’oferisin a mi: un millor físic.
La branca mèdica anomenada cirurgia estètica, plàstica i reparadora té dos vessants clarament diferenciats d’actuació: “La cirurgia plàstica és una especialitat hospitalària. D’una banda, s’encarrega de reparar els traumatismes soferts a conseqüència d’un accident de trànsit, d’una cremada o, fins i tot, com a seqüela d’una lesió de guerra –en aquesta finalitat, de fet, rau l’origen de l’especialitat. D’una altra, porta a terme reconstruccions de parts del cos amputades. L’objectiu de tot cirurgià plàstic és aconseguir la millor reconstrucció possible des del punt de vista estètic i funcional. En canvi, la cirurgia estètica no és una especialitat mèdica hospitalària perquè el seu objectiu no és pas guarir un malalt, sinó millorar l’aspecte d’un pacient que pateix un problema físic i que de vegades li pot també ocasionar connotacions psicològiques.”
Són persones que desitgen millorar la seva imatge física. “Es tracta d’una medicina totalment privada. A vegades no és possible d’aconseguir tots els canvis físics desitjats. Tot i així, els pacients que queden satisfets és molt probable que es tornin a posar en mans del seu especialista per dur a terme altres retocs.”
L’any 2003, per tal d’acabar amb les pràctiques d’intrusisme professional que s’estaven produint en l’àmbit de la cirurgia estètica, els especialistes de cirurgia plàstica i reparadora van passar a ser-ho també d’estètica. D’aquesta manera en l’actualitat “són els únics professionals reconeguts per la llei per practicar intervencions quirúrgiques estètiques.” Hem de tenir en compte que es considera com a intervenció quirúrgica aquella actuació mèdica en què cal la col·laboració d’un metge anestesista i un centre hospitalari o una clínica.
Per al doctor Ignasi Fernández, la cirurgia estètica ha estat des de sempre el seu objectiu professional i vital, malgrat que aquesta opció trenqués la tradició mèdica familiar: “El meu besavi dirigia una finca agrícola destinada a l’elaboració de vi a la comarca Priorat. No obstant això, la seva gran passió era la medicina, i va decidir centrar-s’hi laboralment. Per aquesta raó s’establí a Barcelona. El meu avi va continuar la seva vocació mèdica dins del camp de les anàlisis clíniques, i va ser sempre per mi un exemple i un referent professional. El meu pare fou la tercera generació familiar dedicada a les tasques de laboratori, i el més natural hauria estat que jo hagués esdevingut la quarta. Tanmateix, jo no hi estava interessat perquè la trobava una branca massa mecànica.”
El doctor Fernández recorda que “quan tenia onze anys, vaig confessar a la meva mare que desitjava estudiar medicina per tal de ser cirurgià plàstic, perquè la meva aspiració era ajudar a embellir les persones.”
De fet, el que més l’atrau d’aquesta especialitat és “el component artístic. Els cirurgians plàstics tenim una idea molt clara de la bellesa i volem materialitzar-la en els nostres pacients.”
El doctor Fernández es va formar com a facultatiu a la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu record d’aquells anys és força positiu i enriquidor: “Abans se’ns formava amb una visió molt més generalista que ara. La tendència de la medicina actual és la subespecialització, no només per la creació de múltiples especialitats mèdiques, sinó perquè dins d’aquestes els mateixos metges cada vegada més acoten la seva parcel·la de participació.”
En canvi, la seva opinió sobre el MIR és força diferent: “aquest sistema de selecció coarta la capacitat de decisió dels llicenciats i, des del meu punt de vista, és una fàbrica de professionals frustrats. Crec que una solució idònia seria admetre com a residents amb sou aquells alumnes que demostressin un currículum més brillant i donar als altres la possibilitat de poder desenvolupar-s’hi, però sense cap remuneració econòmica perquè no esdevinguessin una càrrega per al sistema sanitari públic.”
Ell va tenir molt clar que preferia actuar únicament com a ajudant en intervencions quirúrgiques que haver d’escollir una altra especialitat mèdica que no li interessés o haver de formar-se lluny dels seus. “Per formar-me com a cirurgià plàstic vaig optar per un camí alternatiu. Era conscient que no podria ser titular si no m’acollia al pla d’especialització MIR, però em rebel·lava contra la seva incoherència. Per aquesta raó vaig decidir adquirir els coneixements teòrics i pràctics de forma paral·lela a la formació oficial, tot i que per limitacions legals només pogués exercir com a facultatiu ajudant. En primer lloc vaig fer una estada a la Clínica Planas i després vaig col·laborar amb el doctor Benito i amb altres cirurgians d’arreu del món durant 12 anys. De mica en mica, vaig adquirir l’experiència quirúrgica necessària per poder-me establir pel meu compte.”
Actualment el doctor Fernández opera a la innovadora institució CIMA: “Crec que els meus pacients es mereixen el millor, i aquest centre hospitalari els proporciona els mitjans hospitalaris més avançats i també les majors comoditats d’allotjament. Sempre he optat perquè els meus pacients siguin intervinguts en els centres amb més garanties i més comoditats, de manera que he canviat d’institució sempre que n’ha aparegut una altra que m’ha ofert més garanties.”
En aquest sentit, la màxima professional que el guia en tot moment és que “tracto els meus pacients com m’agradaria que em tractessin a mi.”
Com tota intervenció quirúrgica, la cirurgia estètica comporta uns riscos mínims: “En el meu cas, treballo estretament amb un equip de metges internistes i d’anestesistes que em delimiten el terreny. El meu vessant artístic em força a aconseguir els millors resultats estètics possibles i ells, com a metges estrictament, em marquen els límits adients amb les característiques fisiològiques del pacient. A més a més, abans de qualsevol intervenció es porten a terme una sèrie de proves diagnòstiques i mèdiques per assegurar-nos que el seu estat de salut ofereix les garanties mínimes per ser sotmès a una intervenció. El primer d’aquests passos és l’elaboració d’una història clínica que el pacient signa per tal d’evitar problemes de responsabilitat.”
També és molt important la tasca d’assessorament: “Les persones que acudeixen a la meva consulta no se senten bé amb la seva imatge física. A través de la millora estètica pretenen millorar la seva autoimatge i la seva autoestima. De vegades ens demanen assessorament sobre quina és la part del seu cos que pensem que seria susceptible de perfeccionament o, si ja tenen clara quina és, quina modificació seria la més adient. D’altres, però, els pacients arriben a la nostra consulta amb una idea preconcebuda fixa i nosaltres no som ningú per canviar aquesta elecció, de la mateixa manera que cap professional de la imatge imposarà als seus clients una tendència o estil concret en contra dels seus criteris estètics.”
