Text del 2005
En medicina, cal haver après i assajat meticulosament qualsevol tècnica abans de practicar-la de manera independent.
No sempre la vida ens permet fer realitat les nostres aspiracions a la primera. Aquest és el cas del doctor Rudolf Morgenstern, un català d’ascendència alemanya que es defineix com “un cirurgià que primer va estudiar enginyeria industrial. Sóc l’únic fill baró d’un industrial de Saxònia que es va instal·lar en aquest país i hi creà diverses fàbriques. Els condicionants socials de l’època determinaren que primer estudiés enginyeria industrial amb l’objectiu de poder prendre les regnes del negoci familiar en el futur. No obstant això, em fascinava la medicina, descobrir els secrets del funcionament del cos humà, una veritable màquina biològica, i vaig arribar a un pacte amb el meu pare: primer compliria les meves obligacions com a únic baró formant-me adequadament per tal de dirigir l’empresa familiar. Després podria preparar-me i desenvolupar-me en el terreny de la medicina, la meva veritable vocació.”
Aquests són els precedents que determinaren que el doctor Morgenstern comencés la carrera de medicina amb vint-i-cinc anys, simultaniejant-la amb la seva dedicació a l’empresa familiar. D’aquells anys d’universitat recorda, sobretot, “l’ambient polititzat i la manca de formació pràctica. Quant a l’ensenyament, els professors que es dedicaven alhora a l’assistència i a la docència eren millors comunicadors perquè transmetien les seves vivències i el seu entusiasme.” La manca de formació pràctica se suplia gràcies a les pràctiques a centres hospitalaris. En el seu cas, l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona: “Primer eres un alumne extern al qual únicament et permetien observar. Aquest era el primer pas bàsic per aprendre. El gran salt, però, es produïa quan passaves a ser alumne intern i podies començar a col·laborar en petites tasques assistencials.” De fet, “vaig estudiar medicina a la Universitat de Barcelona, però veritablement em van ensenyar a ser metge a l’Hospital de la Creu Roja.” Va ser durant aquesta etapa quan es va decantar definitivament per la cirurgia ortopèdica i traumatològica.
Un dels ensenyaments bàsics extrets del seu pas per l’Hospital de la Creu Roja és que “cal haver après i assajat meticulosament qualsevol tècnica abans de practicar-la de manera independent. En la nostra professió, cal primer observar, després actuar en petites parts dels procés sota la supervisió d’un metge experimentat fins que un dia aquest col·lega et considera prou experimentat per realitzar tota la intervenció.” També fou en aquest Hospital on va prendre contacte amb la cirurgia artroscòpica. A més a més, tingué l’oportunitat de col·laborar amb una sèrie d’especialistes que s’havien format als Estats Units: “Aquests doctors representaven una nova generació de cirurgians ortopèdics i traumatològics molt oberts a tot tipus de tècniques i que desitjaven portar a terme una cirurgia menys traumàtica per al pacient.”
Després d’especialitzar-se, encara col·laborà durant uns anys amb companys de l’Hospital de la Creu Roja. En aquell període no es podia imaginar que es decantaria posteriorment per la cirurgia endoscòpica de la columna, ja que “no m’interessava l’àmbit de la columna. Aleshores practicava intervencions en el genoll i l’espatlla fent servir tècniques artroscòpiques. Aquestes tècniques van comportar un gran avenç per a la medicina, ja que van possibilitar que les intervencions fossin menys cruentes.” Finalment, va desitjar independitzar-se i començà a exercir dins l’àmbit privat. Aquesta ha estat des d’aleshores la seva àrea d’actuació.
L’any 1993 entrà en contacte amb la cirurgia de columna: “Vaig començar a col·laborar amb el doctor Sabaté i a adonar-me de les limitacions tècniques existents. No va ser fins l’any 1994 que es van portar a terme els primers intents percutanis, de la mà del doctor Monteiro. Aquest professional practicava una intervenció mínimament invasiva, anomenada nucleotomia percutània, però sense poder veure òpticament la zona en què intervenia, per tal de corregir hèrnies discals; aquesta intervenció o bé era un èxit absolut o bé fracassava estrepitosament. Fins a dates recents no hem sabut que el fracàs es produïa perquè s’estava actuant sobre teixits discals inflamats, sense veure’ls.” Aquests fracassos contraindicaren la tècnica. Tot i així, diversos especialistes d’arreu del món continuaren investigant per perfeccionar les tècniques quirúrgiques endoscòpiques de columna.
En un dels seus viatges el doctor Morgenstern conegué una innovadora tècnica endoscòpica que el doctor Yeung estava aplicant a Arizona. Per tal d’aprendre-la, es va traslladar a l’hospital d’aquest eminent doctor i va residir-hi per familiaritzar-s’hi: “En medicina l’aplicació de qualsevol tractament comporta un risc. Una de les nostres tasques és dominar les tècniques i minimitzar-ne les possibles complicacions. A Arizona vaig aprendre la tècnica progressivament, seguint les directrius apreses a la Creu Roja.” Una vegada va considerar que havia adquirit la pràctica adequada per poder intervenir de manera independent, condicionà el seu quiròfan a la Clínica Teknon reproduint fidelment el model del doctor Yeung a Arizona: “Es tracta de quiròfans de dimensions reduïdes, però amb una gran quantitat de valuós utillatge, com el làser i la radiofreqüència.”
La intervenció que el doctor Morgenstern practica en aquests moments per a la correcció de les hèrnies discals, tant a la Clínica Teknon com al centre Cima, requereix tan sols anestèsia local: “El pacient es troba sedat perquè se senti més tranquil; l’única zona que s’anestesia és la pell on practiquem una incisió de 5 mm. La persona intervinguda només ha d’estar hospitalitzada una nit, i tan sols perquè se senti més segura. Al dia següent té l’alta i pot desenvolupar una vida normal, però sense esforços. Al cap d’un mes i mig, aproximadament, el temps biològic de cicatrització, haurà de començar un programa de rehabilitació per posar a punt novament la seva esquena.” El doctor Morgenstern ha estat nomenat membre de l’Acadèmia Americana de Cirurgia Endoscòpica de la Columna Vertebral.
En vista de la manca de centres preparats i qualificats per portar a terme la rehabilitació o per tractar altres problemes de columna que no requereixen intervenció, el doctor Morgenstern dirigeix el Centre Mèdic de Teràpia de la Columna, membre d’una fundació alemanya: “la nostra tasca és determinar quin és l’estat de la columna i mitjançant vint-i-quatre sessions de tractament assolir un nivell el més semblant possible al dels pacients sans de la mateixa edat.” L’èxit d’aquest centre es palesa en saber que n’hi ha tres en funcionament a l’Estat espanyol: “a Barcelona, València i Marbella.”
El doctor Morgenstern ha adquirit fama i prestigi gràcies a la pràctica d’una intervenció amb immillorables resultats mèdics i que escurça el període d’hospitalització i convalescència dels operats: “La majoria dels meus pacients o bé acudeixen al nostre centre referenciats per altres pacients o bé s’han informat de les nostres tècniques gràcies a la nostra pàgina web.”
