Text del 2005
Cal una especialitat d’urgències per actuar amb eficàcia en situacions greus i urgents.
La medicina interna és una de les especialitats que “ha anat perdent pes específic en el món de la medicina per la creació de noves especialitats mèdiques que s’encarreguen específicament d’àrees que abans hi estaven a càrrec. Els metges interns també ens hem anat subespecialitzant en una branca determinada, sobretot a partir que la formació d’equips de treball en els hospitals ens obligués a dirigir l’interès cap a una àrea determinada. D’aquesta manera els equips de treball han aconseguit abastar tota la complexitat d’una especialitat mèdica de forma més eficient.”
El doctor Plana va descobrir el món de la medicina d’una manera més aviat casual: “Una estudiant de medicina em feia classes particulars de llatí. Mentre feia els exercicis, observava i llegia el que ella consultava. Va ser així com em vaig interessar pel món de les ciències naturals en general i pel de la medicina en particular.”
Un cop es va decidir pel món de la medicina, va iniciar els estudis a la Universitat de Barcelona. Com altres metges formats en aquell període, guarda un record ambivalent de la formació excessivament teòrica que la universitat oferia: “a tercer de carrera vaig viure el meu veritable primer contacte amb la medicina en començar a col·laborar amb el doctor Casas, un metge de la Seguretat Social que visitava a Sant Boi. Aquella experiència em va permetre observar la manca d’infraestructures que hi havia i les condicions en què els professionals havien de treballar. De la mà del doctor Casas vaig aprendre que calia sempre fer les coses bé, amb ganes i amb honestedat.”
Després d’aquesta impagable experiència pràctica, el doctor Plana es va especialitzar en medicina interna a l’Hospital de Sant Camil, on ha desenvolupat tota la seva trajectòria professional: “Un cop ja contractat com a metge adjunt hi he desenvolupat diverses tasques. En primer lloc vaig treballar dos anys com a metge resident adscrit al servei de medicina interna. A continuació el doctor Moll em va incorporar al grup de metges per la creació i posada en funcionament de la UCI, en la qual vaig exercir cinc anys. Posteriorment vaig passar a encarregar-me del servei d’urgències i finalment vaig ser novament assignat al Servei de Medicina Interna, amb una subespecialitat concreta: el tractament de la hipertensió.”
Aquest itinerari va determinar la seva formació com a professional: “Aleshores l’especialització en medicina intensiva no estava reconeguda; per aquesta raó ens en fèiem càrrec els especialistes en medicina interna. Tanmateix, un intensivista no és més que un internista diagnosticant i tractant en situacions greus i extremes. En el cas del servei d’urgències també cal que les actuacions siguin molt ràpides i precises. En aquest camp, crec que l’atenció que reben els malalts en l’actualitat no és la mateixa que rebien anys enrere quan eren atesos per membres estables de la plantilla, degut a que molts metges treballen de forma itinerant a diversos centres amb les conseqüències que això comporta. Crec que el més adequat seria la creació d’una especialitat mèdica d’urgències que formés els professionals per actuar amb diligència i eficàcia en situacions greus i urgents. Evidentment, entre els continguts de base de la seva formació hi hauria d’haver un ampli coneixement de la medicina interna.”
La seva posterior especialització en hipertensió arterial va ser més aviat casual. La hipertensió és una patologia amb molta incidència i que pot tenir conseqüències greus per als òrgans vitals, com embòlies al cervell, infarts al cor i insuficiència renal. No obstant això, en el 90% dels casos se’n desconeix la causa i únicament se’n pot regular la incidència mitjançant la ingestió de medicaments de forma crònica: “A la dècada dels vuitanta la hipertensió arterial no era valorada pel col·lectiu mèdic com ho és actualment. No obstant això, el treball en equip de la nostra unitat exigia que algú s’hi especialitzés. Després, la formació de grups de treball entre professionals de diferents hospitals comarcals va evidenciar la necessitat i productivitat de la nostra tasca assistencial i investigadora entorn de la hipertensió. Les nostres investigacions i catalogacions han permès conèixer i tractar millor la població. Actualment comptem amb una matriu que conté les dades de tres mil pacients, alguns dels quals van ser començats a tractar vint anys enrere. La participació en aquests grups de treball és un dels aspectes que més m’omplen professionalment perquè crec que estem contribuint en la mesura de les nostres possibilitats al desenvolupament de la nostra especialitat, la qual cosa pot millorar la qualitat de vida dels pacients.”
La tasca d’aquests grups de treball va determinar la creació de la Fundació per a l’Estudi de la Hipertensió Arterial dels Hospitals Comarcals de Catalunya. A més del tractament dels malalts hipertensos que no poden ser controlats pel metge de capçalera, el doctor Plana s’encarrega de l’àrea de documentació i codificació, de la formació de futurs metges de família i és membre del comitè ètic de l’hospital: “La documentació i codificació dels expedients és fonamental per aconseguir una optimització del funcionament de qualsevol hospital. Per desgràcia, no disposem de mitjans, de manera que el funcionament d’aquesta àrea és encara deficitari. Quant a la docència dels futurs metges de família, adquireixen uns coneixements mínims de medicina interna durant sis mesos, un temps que considero que s’hauria d’allargar. És una tasca enriquidora perquè obliga a un reciclatge permanent i permet copsar l’evolució de la figura del metge de família. Finalment, com a membre del comitè ètic que aprova o rebutja els assaigs, em plantejo la urgència de reestructurar el nostre sistema sanitari.”
