Text del 2003
L’esperança de vida, actualment situada en els 80 anys, continuarà augmentant.
Quasi el 20% dels catalans té més de 65 anys. El envelliment progressiu de la població aboca les societats avançades a un gran repte: la major esperança de vida d’una persona, xifrada ja en una mitja de 80 anys, exigeix un canvi de mentalitat que dissociï la vellesa d’una imatge fatalista, així com una adaptació dels recursos, no només laborals o econòmics sinó també assistencials i socials. La medicina tampoc no ha de perdre el tren: una part destacada dels usuaris del sistema de salut són gent gran, un col·lectiu amb unes malalties que es desenvolupen d’una manera diferenciada en relació a pacients més joves. Cal conèixer a fons les necessitats d’aquests nous clients majoritaris, però no només pel que fa referència al seu benestar físic, també a l’exigència d’assolir-ne un grau més alt de qualitat de vida: la seva cura demana a crits una atenció integral. La Societat Catalano-Balear de Geriatria i Gerontologia, que aposta per la confluència de disciplines, fa balanç de tots aquests reptes de futur: “Som 700 associats. Hi ha un 90% que són metges, però en els darrers anys s’hi han afegit altres professionals, com treballadors socials, infermeres, psicòlegs o terapeutes ocupacionals. El nostre objectiu és que les especialitats d’altres àmbits també se sentin còmodes. D’altra banda, creiem que hem de tenir veu en la planificació dels recursos de l’atenció geriàtrica, que han d’anar forçosament cap a la interdisciplinaritat”, afirma el doctor Salvador Altimir, president de l’entitat.
La geriatria moderna té un origen recent. Fa només cent anys que es va descobrir que una medicació adequada junt amb una bona rehabilitació permeten el retorn de les persones grans, desnonades fins aleshores en una residència, al seu hàbitat quotidià. A aquesta visió restablidora, centrada sobretot en la salut física o psicològica, s’hi va afegir un concepte més ampli, la gerontologia. “Es defineix com qualsevol activitat relacionada amb l’envelliment. Un gerontòleg pot ser des d’un arquitecte que dissenya cases adaptades per a la tercera edat fins a un economista que estudia com garantir les pensions d’aquí a 50 anys, o un sociòleg que té interès per saber com les persones grans ocupen l’oci”, aclareix el president de la Societat. La definició d’aquests dos conceptes transmet l’amplitud del seu marc d’actuació.
La medicina també assumeix aquest tarannà globalitzador: “L’atenció de l’ancià, a diferència d’altres especialitats sanitàries, és molt àmplia i hi conflueixen variades disciplines; hi ha geriatres, però també metges internistes, de família, així com altres experts relacionats amb la problemàtica de salut més associada a l’envelliment, com els cardiòlegs o els cirurgians vasculars”, constata, abans de detallar els tres pilars bàsics sobre els quals s’assenta aquesta assistència: “En primer lloc, hi ha el convenciment que els programes de salut de la gent gran només s’entenen si són capaços d’identificar els problemes mèdics, però també els psicològics i els socials. El segon tret bàsic té a veure amb la constatació que la tercera edat ha de ser atesa sovint a diferents nivells assistencials. Per exemple, hi ha pacients que estan hospitalitzats durant un temps per un problema agut de salut; després passen a una unitat de convalescència i més endavant han d’estar rebent atenció especialitzada a domicili. El tercer punt fonamental és el treball en equip. Aquests tres pilars formen part del naixement de la geriatria i constitueixen la base de la nostra filosofia com a Societat. De fet, en les nostres activitats la participació és interdisciplinària. A les taules rodones, hi ha metges però també infermers, treballadors socials o psicòlegs amb coneixements especialitzats en aquest camp.”
Segons el doctor Salvador Altimir, existeixen evidències científiques segons les quals un malalt afectat per exemple d’una hemiplegia, derivada d’un accident vascular cerebral, no millorarà si psicològicament el pacient no està bé. “És a dir, que no hem de receptar només la pastilla per tal que la sang sigui més fluïda i millori la circulació cerebral. També hem de conèixer les circumstàncies socials i el grau de salut mental. Si no intervenim sobre aquests factors, igual que sobre els físics, no aconseguirem el nostre objectiu”, declara.
Els avenços mèdics i científics han permès prolongar la longevitat de la gent gran, però aquesta no és la principal motivació de la geriatria o la gerontologia, disciplines que desvien la seva mirada principalment cap a la qualitat de vida. “Els pacients ens demanen que si han de viure molt, volen sobretot valdre’s per ells mateixos i tenir el cap clar. Aquest desig expressa el nostre objectiu, ja que no busquem la quantitat a qualsevol preu, sinó que tenim molt en compte la capacitat d’autonomia”, apunta.
Aquesta filosofia lliga amb el concepte cada vegada més estès, segons el qual s’ha de completar el cercle de vida a l’entorn quotidià; s’ha d’intentar néixer, viure i morir a la llar. “Tot i que estan creixent els recursos residencials, alhora s’incrementen els domiciliaris. Crec que la institució ha d’estar reservada per a persones que necessiten una atenció específica que no es pugui traslladar a casa”, opina aquest metge, i ressalta: “Fins i tot les unitats de llarga durada estan donant altes. S’estan fent molts esforços en la rehabilitació, perquè amb l’ajuda adequada aquests pacients puguin retornar a la llar. El futur s’encamina cap aquí.”
En aquest sentit, els progressos tecnològics obriran noves perspectives: “Hi ha gent gran que viu sola en cases de dos-cents metres quadrats que no estan adequades a les seves necessitats. Ja estan començant a aparèixer en el mercat llars especials per a la tercera edat, amb serveis i un suport específic”, comenta, tot assenyalant que: “És molt costós contractar a professionals que atenguin els ancians a domicili. Les noves tecnologies ens poden ajudar a vigilar-los a distància quan necessitin ajuda en un moment determinat. Per exemple, que puguin prémer un botó per avisar a una central d’alarma si cauen a terra. Potser hi haurà aparells que permetran adonar-se que una persona pateix un problema cardíac mentre dorm. Certs microxips de seguiment també podrien evitar que un malalt amb Alzheimer es pugui perdre si surt de la residència.”
Així mateix, el camp de la informàtica ofereix un ampli ventall de possibilitats d’oci: “Assumirà un paper socialitzador. De fet, ja comença a haver-hi fòrums a Internet per a persones grans, que permeten l’intercanvi i la comunicació. Serà una eina útil per a la gent gran amb limitacions de moviment.”
Totes aquestes propostes tècniques, fins fa poc massa futuristes, no trigaran a incorporar-se a l’oferta creixent d’un mercat que comença a apostar per un nombre de consumidors a l’alça: “L’àrea de negoci al voltant de l’envelliment és àmplia. No s’haguessin construït tots els hotels de la Costa Daurada sense els programes de vacances per a la tercera edat del Ministeri d’Afers Socials. Avui dia, els solars no edificables per a habitatges a les ciutats es dediquen fonamentalment a aixecar residències. Darrere d’aquests projectes hi ha empreses importants amb ànim de lucre.”
El representant de l’entitat valora a la baixa el nivell espanyol i català en assistència domiciliària. “Estem endarrerits en relació a altres països com Canadà. Tenim uns bons equips professionals de suport en aquests programes, però existeix un desequilibri, és a dir, la separació entre els recursos sanitaris i els socials”, remarca abans de destacar que: “L’atenció domiciliària correspon a un metge o una infermera que acudeix a casa del malalt, però també és necessària una altra persona que s’encarregui per exemple de cuinar, rentar o ajudar-lo a fer la compra.”
Per aquest motiu, la Societat que presideix abandera com a una de les seves fites el dret a “suggerir i col·laborar en la planificació dels recursos disponibles. Creiem que podem tenir veu davant les administracions i transmetre cap a on creiem que s’ha de desenvolupar la nostra professió”, considera el president d’una entitat jove: “Des què vam néixer, vam haver de donar respostes sobre la marxa, el marc de la professió encara s’està consolidant, però tots plegats hem aconseguit un model integral d’atenció geriàtrica a Catalunya, que està sent reconegut no només a nivell estatal sinó internacional.”
Entre els altres objectius de la Societat figura el foment de la formació continuada dels especialistes implicats: “Al llarg de l’exercici acadèmic oferim cursos, col·laborem amb un màster de gerontologia clínica i amb un postgrau dirigit a metges de l’entorn residencial. Així mateix, potenciem la trobada dels professionals i l’intercanvi de coneixements, fonamentalment amb la celebració d’un congrés anual. Pel que fa a la recerca, convoquem beques i ajuts, i promovem xarxes i grups d’investigació.”
Per al doctor Salvador Altimir, el segle XX passarà a ser conegut com el segle de la longevitat. “Sempre dic que d’aquí a dos-cents o quatre-cents anys, els escolars estudiaran que en aquesta època es va produir un increment en l’esperança de vida que no s’havia viscut al llarg de tota la història de la humanitat. L’any 1900 la mitjana de vida de les persones era de 35 anys; actualment aquest límit s’ha doblat i s’ha situat en els 80 anys.”
La causa d’aquest progrés l’hem de situar sobretot en la millora de les condicions de vida dels més joves: “La principal garantia per arribar a vell és tenir una infància saludable”, afirma.
La qüestió és si continuarà retardant-se l’edat de la mort, i la resposta és una incògnita.Els experts saben que el límit màxim s’allarga avui dia fins els 120 anys, principalment perquè hi ha hagut individus que han estat capaços d’aconseguir-ho. “És difícil esbrinar on està la nostra frontera. Tot i així està clar que l’esperança de vida augmenta. Fa cinc anys, parlàvem de 78 anys, ara ja en són 80, i continuarem pujant la barrera.”
Els avenços en el camp de la biologia i la genètica desbloquejaran molts interrogants actuals: Per què envellim i quina és la causa de l’aparició de certes malalties? Actualment, els progressos mèdics i el benestar social i econòmic de les societats més avançades fan possible que els seus ciutadans visquin amb un bon estat de salut durant quasi tota la seva vida. És al final del cicle vital quan comencen a aparèixer les patologies que acaben causant la mort. “És evident que les nostres cèl·lules tenen un límit”, assevera, abans de destacar que: “Hi conflueixen factors socials i genètics. Als països econòmicament potents la gent viu més, i si ens fixem en l’esperança de vida dels seus habitants, és més gran en les classes acomodades o en les persones que han portat hàbits més saludables. D’altra banda, cuidar-se i viure bé no és cap garantia d’un bon envelliment si la teva genètica no és favorable.”
Actualment, s’han desenvolupat àrees de recerca interessades per a retardar els efectes de l’envelliment. El doctor Salvador Altimir creu que els avenços en aquest camp seran importants per a aconseguir millorar el benestar de les persones grans, però alerta dels perills de frivolitzar. “Vivim en una societat que encara no ha acabat d’assumir que ens fem vells, quan és una etapa que forma part de la vida d’una persona i per tant, és antinatural anar-hi en contra. A Internet ja s’ofereixen productes que suposadament aturen alguns processos, com són les hormones per augmentar la força muscular o la vitalitat. En l’actualitat, és un tema més promogut per regles de mercat que per fonaments científics.”
El rebuig social de la vellesa està poc fonamentat: “Hi ha un concepte social estès que associa l’envelliment amb la demència o la immobilitat, en definitiva, amb la patologia. És cert que la gran majoria d’ancians han de prendre alguna pastilla, malgrat que tenen una vida social activa. Però també és veritat que l’índex de malalts es redueix cada vegada més. I no podem oblidar que aproximadament el 20% dels individus de més de 65 anys fan el mateix que quan eren joves, és a dir, envelleixen satisfactòriament, sense tenir cap patologia.”
La geriatria és una disciplina mèdica poc reconeguda: “Té més prestigi treballar com a cirurgià cardíac o utilitzant altres tecnologies que tenen com a objectiu solucionar els problemes de salut de les persones joves. L’envelliment és el gran èxit del segle XX, però és una victòria que encara no hem assumit gaire”, assegura el doctor Salvador Altimir, qui afegeix: “De fet, parlem del problema d’haver de pagar pensions, però no del fet fantàstic que suposa no morir als 40 anys. Fer-nos vells no ens agrada, perquè mostrem la imatge que tenim quan no treballem i no podem produir i ens toca morir.”
Aquest desencís també predomina en l’àmbit universitari: “La geriatria és una assignatura optativa de l’últim any de carrera. Crec que hauria de ser obligatòria en el currículum d’un metge en formació. Fins i tot, hi ha algunes unitats docents de l’Estat que ni la inclouen”, recorda.
Així mateix, els manuals de medicina estan més centrats en el desenvolupament de les malalties en cossos joves, quan la major part dels clients de la xarxa de salut són gent gran. “El problema que té la geriatria és que des de fa uns vint segles, la medicina és una disciplina centrada en persones de menys de 65 anys. Estem corrent per enganxar-nos a l’envelliment, però ens costa”, conclou.
