Text del 2005
La medicina avança constantment, i el metge ha de saber assimilar i aplicar, amb esperit crític, les noves tècniques i avenços per tal de donar la millor assistència possible als seus pacients.
Demetrio Pita, catedràtic d’oftalmologia de la Universitat de Barcelona, és una personalitat ben coneguda i reconeguda entre l’estament mèdic. Nascut a Galícia en el si d’una família d’estomatòlegs, format sanitàriament a les universitats de València i Santiago de Compostel·la i català d’adopció, ha dedicat tota la seva trajectòria professional a la medicina, una activitat que l’omple laboralment i humanament: “Sempre he volgut ser metge, no sé si per una inquietud personal o per tal de seguir la tradició familiar. Vaig optar per la Universitat de València per estudiar la carrera. Poc després d’haver començat la llicenciatura em vaig adonar que la meva veritable vocació era l’ensenyament universitari. Admirava el domini de la matèria i els coneixements de molts dels catedràtics que impartien classe. Vaig decidir que estudiaria i treballaria de valent per tal de fer realitat la meva aspiració.”
En un principi es decantà per les àrees de neurologia i neuropsiquiatria i esdevingué alumne intern de la seva càtedra. No obstant això, progressivament es va adonar que aquestes no eren les especialitats que més l’atreien. El pas, però, no va ser estèril, perquè en aquest departament entrà en contacte amb la seva posterior especialitat: l’oftalmologia, una branca mèdica i quirúrgica alhora que té com a finalitat la cura i sanació d’un òrgan summament complex. El que més recorda de l’època d’estudiant universitari és “la dificultat i la duresa d’algunes assignatures. Tot i que en aquell moment per a nosaltres, com a estudiants, això era considerat un inconvenient, a la llarga m’he adonat de les bondats d’aquella excel·lent preparació, no en va la Universitat de València ha estat un dels centres on més catedràtics s’han format.”
Una vegada es va graduar i va tornar a Galícia per cursar l’especialitat, va ser conscient que tal volta fos una tornada transitòria: “El meu objectiu era formar-me per esdevenir un bon especialista i per adquirir els vastos coneixements exigits per superar les dures oposicions a catedràtic i establir-me a la ciutat on les guanyés. Els matins els dedicava a la meva vessant de metge resident d’oftalmologia, la qual volia aprendre bé, perquè m’hi havia decantat en els darrers cursos i tenia pocs coneixements pràctics. Les tardes estaven destinades a l’estudi, a la reflexió, a la investigació i a la plasmació escrita dels meus coneixements amb l’objectiu de preparar-me adequadament per a les oposicions. Durant aquesta etapa vaig escriure prop de 30.000 fulls sintetitzant els meus coneixements, les meves experiències, descobertes i tècniques.”
Aquesta implicació donà ràpidament els seus fruits, i el 1976, amb vint-i-nou anys, va guanyar la Càtedra d’Ofltamologia de la Universitat de Barcelona després de la jubilació de l’anterior catedràtic, el doctor Casanova. En aquell moment se li presentà el repte de modernitzar el servei d’oftalmologia de l’Hospital Clínic, que havia quedat molt endarrerit. “Van ser anys d’una gran implicació i treball perquè calgué modernitzar les instal·lacions, els mitjans disponibles i reestructurar els equips existents. He de reconèixer, però, que vaig gaudir en tot moment del suport de la direcció, que va creure en el meu projecte de reforma i millora del servei; per fortuna, els resultats pogueren ser apreciables al cap d’uns pocs anys perquè aconseguírem esdevenir un centre referent en oftalmologia a Espanya.”
El doctor Pita també es va proposar un model educatiu més proper i directe amb els alumnes; la primera mesura fou “instal·lar el meu despatx al dispensari perquè els alumnes es poguessin adreçar a mi més fàcilment.”
L’any 1978 va acceptar l’oferta de la Clínica Platón per tal de col·laborar-hi com a facultatiu. Aquesta relació es va perllongar fins l’any 1998. Durant aquest període el catedràtic Pita aconseguí que aquest centre esdevingués un referent dins de l’oftalmologia privada espanyola, ja que hi va introduir tècniques tan innovadores com l’ús del làser per corregir les patologies refractives, l’ús d’ultrasons per a les operacions de cataractes o la cirurgia robòtica. Des de l’any 1998 col·labora amb la Clínica Delfos: “Dedico tots els matins a la docència a la Facultat i a les tasques sanitàries del sector públic que s’hi relacionen. L’exercici de la medicina privada m’ocupa totes les tardes.”
Com a catedràtic i cirurgià sempre ha defensat la necessitat que els facultatius disposin d’una sòlida i àmplia base de coneixements mèdics generalistes que, d’una banda, els permetin portar a terme un gran nombre d’intervencions i tècniques diferents i que, d’una altra, faciliti una ràpida aclimatació a noves tècniques i descobertes: “La medicina avança constantment, i el metge ha de saber assimilar i aplicar, amb esperit crític, les noves tècniques i avenços per tal de donar la millor assistència possible als seus pacients.”
En aquest sentit, el doctor Pita reivindica que “la medicina és una ciència, no pas un art ni una tasca artesanal. Certament la repetició d’una tècnica o d’una intervenció en mecanitza l’execució, però no som pas tècnics, sinó científics que hem d’actuar d’una manera específica en cada cas.”
L’oftalmologia ha evolucionat espectacularment durant els seus anys d’exercici. Des del seu punt de vista l’avenç que més l’ha transformat és l’ús quirúrgic del làser: “Aquest mitjà ha permès operar patologies de forma menys traumàtica i també intervenir defectes òptics que abans no eren corregibles, com ara la miopia. Desgraciadament, però, se n’està fent un ús mercantilista. En el cas de la miopia, no estem parlant d’una operació estètica, sinó de la possibilitat de correcció d’un defecte visual, no pas de la patologia subjacent, que haurà de ser sospesada en cada cas.”
Un altre avenç destacable és la introducció de la robòtica en algunes intervencions: “s’actua sobre la dècima part d’un mil·límetre, de manera que cap cirurgià no disposa de prou perícia per intervenir manualment.”
Com no podia ser d’altra forma, el doctor Pita se sent orgullós de la seva tasca pedagògica i assistencial: “Fer classes i operar són les activitats que més m’omplen. És molt enriquidor poder transmetre els teus coneixements a persones interessades i és molt relaxant poder ajudar els altres mitjançant una intervenció. El despatx és una tasca que m’agrada menys perquè no és tan exclusiva, és a dir, hom no gosa molestar un professional quan està fent una classe o està intervenint, però sí que ho fa quan passa visita, de manera que no es pot concentrar en el subjecte veritablement important: el malalt.”
Els seus projectes de futur passen per continuar amb aquestes activitats fins que es jubili: “Se’m fa difícil pensar en la vida sense l’obligació d’anar cada dia a la facultat.”
I també per la selecció, classificació i ordenació dels materials escrits durant prop de trenta anys de dedicació professional: “M’agradaria deixar constància de la meva experiència professional a través d’un manual per formar i assessorar les generacions d’oftalmòlegs presents i futures.”
