Text del 2004
Un farmacèutic es realitza millor en un hospital, on pugui col·laborar amb els clínics i desenvolupar la professió davant del pacient.
Jesús Gallart Mora és especialista en farmàcia hospitalària, tasca que desenvolupa a l’Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIII. Diu que és una persona tímida, però no li manca empenta a l’hora de reivindicar el reconeixement d’una especialitat cada dia més necessària. “M’agradaria que els gestors sanitaris entenguessin la labor que pot desenvolupar el farmacèutic d’hospital. Que s’adonessin del valor afegit que suposa el fet de tenir un professional que ajuda a fer el millor ús de la farmacoteràpia i que tants beneficis aporta als pacients.”
Té molt clar què s’ha de fer: “Hem de desenvolupar la nostra activitat al costat del pacient, perquè vegi quina és la situació del farmacèutic a l’hospital. Si no sortim de la farmàcia, no donarem a conèixer la nostra activitat.”
El servei de farmàcia té dues funcions que es complementen. “El farmacèutic hospitalari gestiona el medicament, en fa l’aprovisionament i la distribució, i també fa funcions clíniques assistencials, com l’avaluació i la selecció dels fàrmacs.”
La indústria desenvolupa molècules cada cop més potents i eficaces, però també més costoses. “Abans de seleccionar els fàrmacs, se n’ha de fer una avaluació, basada en l’efectivitat clínica, en la seguretat d’us, i en la cost-eficàcia. Ha de ser una selecció desinteressada, de manera que ompli les mancances farmacoterapèutiques. Als hospitals hi ha la comissió farmacoterapèutica, un grup multidisciplinari que s’encarrega de l’avaluació i de la selecció dels fàrmacs, i també de l’elaboració dels protocols terapèutics.”
No prové de cap nissaga mèdica, sinó d’una família de ramaders d’un preciós poble d’alta muntanya de la província d’Osca. “Visc a Valls, però vaig néixer a Anciles, Benasc. Sóc la segona de set germans. Els pares, Pedro i Milagros, van decidir internar-nos en un col·legi a Saragossa. En aquesta ciutat vaig estudiar el batxillerat. Quan havia d’escollir una carrera, em vaig plantejar fer medicina, però el pare va pensar que no era la més indicada per a una dona, que potser era millor que fes farmàcia.” Va obeir el pare i se’n va anar a Barcelona a fer farmàcia.
En acabar la carrera, de seguida va trobar la feina que li agradava. “Vaig acabar l’any 1970. La sortida més fàcil era treballar en una oficina de farmàcia, però aquesta opció no m’agradava. Crec que un farmacèutic es realitza millor en un hospital, on pugui col·laborar amb els clínics i desenvolupar la professió davant del pacient. Sortosament, em vaig assabentar que hi havia una plaça a la Residència Sanitària Joan XXIII. Vaig parlar amb el director mèdic i hi vaig entrar a treballar l’abril de 1971.”
La farmàcia hospitalària camina cap a un futur d’especialització per àrees. “S’organitzaran equips clínics assistencials i de recerca, en els quals el farmacèutic estarà integrat i assumirà responsabilitats ben definides en relació a la selecció i dosificació dels medicaments i el seguiment d’aspectes relacionats amb la tolerància, les interaccions i la toxicitat.”
Els fàrmacs d’ús hospitalari requereixen una especial vigilància, seguient i control. “La Llei del medicament diu que som responsables de garantir i distribuir aquests fàrmacs a pacients extrahospitalaris. Els pacients vénen als serveis de farmàcia amb la prescripció, i nosaltres els informem: per a què serveix el medicament, com se l’ha de prendre, si té algun efecte secundari, etc. Les unitats de dispensació ambulatòria presten servei a afectats per diverses malalties, com la sida, l’hepatitis C, l’esclerosi múltiple o les hemofílies. Pel servei de farmàcia de l’Hospital Joan XXIII passen cada mes unes nou-centes persones a retirar la medicació, de les quals unes tres-centes són malaltes de sida.”
La formulació magistral és un pilar bàsic. “Encara que hi hagi la indústria, la farmacotècnia no hi ha de faltar mai. S’utilitza en casos determinats en què no hi ha una dosificació, quan s’ha d’elaborar un placebo, o un medicament orfe, que no és al mercat. És necessària sobretot en pediatria, però també la sol·liciten els oftalmòlegs i els dermatòlegs.”
El servei de farmàcia ha contribuït d’una manera destacada al desenvolupament de la nutrició parenteral. “Alguns estudis diuen que la desnutrició afecta un 40% dels pacients hospitalaris. Davant d’aquest fet, la nutrició artificial és una eina que ajuda a disminuir la morbiditat i la mortalitat. L’any 1984, vam instaurar un programa de nutrició parenteral, primer al servei de pediatria i després a la resta de l’Hospital. Dins d’aquest programa, el farmacèutic, a més de realitzar l’elaboració de les barreges nutrients adequades per a cada pacient, coordina el programa de nutrició artificial en col·laboració amb el metge, realitzant conjuntament el seguiment i l’evaluació dels malalts amb nutrició parenteral.”
Fa la seva tasca del dia a dia encaminada a aconseguir la confiança del malalt. “El pacient pregunta sobre els efectes secundaris dels fàrmacs. De vegades, em pregunta més que al metge. La nostra és una tasca maca i gratificant. En un centre com aquest, el més agraït és el pacient. Pregunta, escolta i dóna les gràcies.”
La senyora Gallart també és una persona agraïda i no vol deixar de reconèixer públicament tot el que van fer per ella els pares. “He d’agrair-los el sacrifici que van fer per poder educar i donar estudis a set fills.”
Ella ha estat l’únic membre de la família vinculada al món sanitari. “Estic casada, tinc tres filles i cap ha seguit la branca sanitària. El marit és del món de l’art. Les nenes, quan eren petites, em deien que volien ser farmacèutiques, com jo, però amb el temps van canviar d’opinió. Un dia, la petita, M. del Mar, amb tres anys, em va dir: quina feinada et demanen a l’hospital, mare!”
