Dr. Joan Girbau i Pol
Dr. Joan Girbau i Pol
PC, 17è VOLUM. Especialitats Mèdiques de Catalunya, II

DR. JOAN GIRBAU I POL

GERIATRIA

Text del 2004

La sanitat és un reflex de la societat.

.

Massa sovint la medicina ha vist la geriatria com una especialitat de segona fila, probablement perquè no s’hi fan grans intervencions, però en els darrers anys aquesta visió ha començat a canviar i els professionals i la societat en general s’han començat a apropar a una àrea de la medicina força desconeguda per tothom. El doctor Joan Girbau, però, fa anys que es va sentir atret per aquesta especialitat mèdica i s’hi va anar introduint fins a convertir-se en el coordinador de l’atenció sociosanitària de l’Hospital de l’Esperit Sant de Santa Coloma: “No crec que hàgim d’anar creant especialitats sense motiu, però la geriatria mereix una especialització perquè pot aportar una visió més global i integradora de les persones grans. Les persones no han de ser visitades pel geriatre perquè tinguin una edat concreta, perquè l’edat biològica és diferent de la cronològica, hi ha gent de seixanta anys que està molt envellida i d’altres de noranta-cinc que no ho estan gens. L’important és aconseguir que tota aquesta gent pugui fer-se seu el sentit de la dignitat fins al final.”

Joan Girbau va arribar a la Universitat de Barcelona quan encara era un centre de reivindicacions polítiques i socials; allà es va vincular amb els grups que treballaven per la llibertat, però també hi va aprendre molt: “Vaig tenir grans professors i d’altres que no ho eren tant, però l’experiència universitària va ser en general molt positiva. De tota manera, crec que vaig viure uns anys en què es va començar a passar d’un cert humanisme a una deshumanització. Aquest humanisme és el que ara s’intenta recuperar i ens hem d’esforçar per aconseguir-ho tant des del punt de vista mèdic com social.”

Com a especialitat, el doctor Girbau va escollir la nefrologia: “Vaig dedicar-m’hi uns anys, vaig treballar en trasplantaments i el cert és que m’hi sentia molt a gust, però després em vaig començar a preocupar per tot el que eren els aspectes ètics i humanístics de la dignitat de la persona, pel fet que hi hagi persones que estan una mica fora del sistema sanitari i social. Aquests plantejaments són els que em van portar a començar a treballar en geriatria i cures pal·liatives.”

En aquell moment, el doctor Girbau, que estava a l’Hospital de l’Esperança amb el seu gran amic i mestre el doctor Lloveras, va coincidir amb el doctor Altimir, que estava fent geriatria, i va començar a interessar-se per aquesta especialitat: “Des de la meva posició com a coordinador de l’atenció sociosanitària a Santa Coloma continuo sent crític no solament amb la sanitat sinó amb la societat, perquè l’una és reflex de l’altra. Penso que ens omplim la boca dient que la gent viu més anys, però ens hem de plantejar seriosament com viuen, perquè, només per posar un exemple, en els darrers anys estem veient com creix la pobresa al nostre país entre la població de més edat.”

En el camp de les cures pal·liatives, per exemple, hem de tenir en compte que una persona no passa a ser un malalt pal·liatiu d’un dia per l’altre, i això vol dir que hem de treballar molt frec a frec amb els professionals de totes les especialitats que poden intervenir en el tractament d’aquell pacient: “Al començament que es parlava de cures pal·liatives, els nostres equips veien el malalt en un moment molt tardà i ja hi havia poca cosa a fer; ara, en canvi, ens hem incorporat a l’equip que el porta de manera que coneixem la seva evolució i podem començar a tractar-lo, a ell i al seu entorn.”

Psicòlegs, psiquiatres, treballadors i assistents socials, hi ha molts professionals que intervenen en aquest procés final de la persona: “Arribar al final de la vida és dolorós per tothom, no és fàcil encara que tots sabem que és l’única cosa inevitable que hi ha. Això significa que hem d’intentar que les persones, visquin el temps que visquin, ho facin amb el menor patiment possible, que continuïn essent persones plenes i que no perdin en cap moment la dignitat.”

En els darrers anys, s’han produït canvis molt positius en la societat que potser no hem sabut assumir del tot: “S’ha allargat l’esperança de vida d’una forma extraordinària, però, en canvi, no hem estat capaços d’adaptar-nos-hi. Ens trobem encara amb massa gent que ha de viure en unes condicions lamentables tant des del punt de vista econòmic com de la soledat que envolta molta gent gran, perquè la solitud és la pitjor de les malalties que pateixen els nostres avis.”

Els professionals que es dediquen a l’atenció sociosanitària saben que no són situacions fàcils de resoldre. “Ens hem adonat que on estan més bé les persones grans és en el seu entorn, junt amb els seus familiars, en el seu barri, en llocs on se senten a gust i per això s’està reforçant molt l’atenció domiciliària, per exemple.”

També hi ha el problema de les malalties neurodegeneratives: “L’Alzheimer i les demències en general són un dels grans reptes que tenim tant des del punt de vista de la investigació com de l’atenció. De moment, no hi ha perspectives que es puguin curar i el que hem de fer és donar molt suport a les famílies, perquè és molt dur veure com aquella persona estimada va perdent capacitats i no s’hi pot fer res més que donar-li una bona atenció i qualitat de vida. Les persones cuidadores, que continuen sent majoritàriament les dones, gairebé sempre pateixen trastorns depressius perquè el malalt les absorbeix totalment, de manera que hem d’intentar ajudar-les tant com puguem.”

A l’hora de parlar de futur, el doctor Girbau té molt clares les coses: “El món de la sanitat, de la geriatria i de les cures pal·liatives tindrà molt a veure amb cap on vagi la nostra societat, i a mi m’agrada pensar que anirem cap a un món més humà, i que sigui així penso que depèn només de tots nosaltres.”