Text del 2004
La qualitat mèdica percebuda d’un col·lectiu, és la suma de tots els actes mèdics que es fan; en definitiva, la suma de tots els binomis metge-pacient.
El doctor Giné i Gomà és cap del servei de cirurgia ortopèdica i traumatologia de l’Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIII. La seva vocació per la medicina va aparèixer molt aviat: “Sempre vaig voler ser metge, ja des que era nen que hi tenia interès. Des que tinc ús de raó que recordo haver manifestat la voluntat de ser metge i, en créixer, em vaig trobar a la facultat de medicina.”
El doctor Giné prové d’una nissaga d’industrials catalans de qui creu haver heretat una certa capacitat per gestionar. “Dirigir un equip mèdic no està gaire lluny de fer-ho amb una empresa convencional; en la medicina, però, hi ha una diferència cabdal: la qualitat mèdica percebuda d’un col·lectiu és la suma de tots els actes mèdics que es fan. En definitiva, la suma de tots els binomis metge-pacient. El metge basa la seva actuació en la ciència i els coneixements adquirits, però no pot descuidar mai la relació amb el pacient.”
El seu primer període de formació mèdica va desenvolupar-se a la Universitat de Saragossa. “Jo sóc de Tarragona, i en aquella època hi havia el costum que els tarragonins que volíem estudiar medicina ens traslladéssim a Saragossa. Recordo que, en l’entorn popular, es divulgava la peculiar llegenda que a Saragossa hi havia més cadàvers, això no significava altra cosa que la possibilitat d’aprofundir en anatomia. Quan em va tocar fer l’especialitat, no vaig trobar places vacants per traslladar-me a l’estranger i vaig decidir entrar de resident a l’Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIII, on em vaig incorporar a l’equip del doctor Sampera, un persona entranyable, que en aquell temps ocupava el càrrec que en l’actualitat ocupo jo.”
El doctor Giné es defineix com un viatger empedreït, una actitud que li ha servit per mantenir contacte amb l’entorn mèdic de diferents països. “M’agrada conèixer els hospitals d’allà on vaig. He fet estades a hospitals nord-americans -Cincinatti, Ohaio i Nova York-, anglesos -Oxford-, també conec el sistema hospitalari mexicà i he donat conferències a Mèxic, Xile, Veneçuela i Brasil. Durant l’època de formació vaig estar a l’Hospital Universitari de Tolosa de Llenguadoc i he fet cursos d’aprenentatge pràcticament per tot el món.”
El camp de la informàtica ha beneficiat el sector científic, entre altres coses perquè propicia que la informació arribi amb rapidesa arreu del món. “Internet ha obert un nou camp de possibilitats pel que fa a la informació i a la documentació. Avui en dia, és possible accedir a totes les publicacions existents amb immediatesa i això possibilita que els professionals d’arreu, fins i tot els dels països econòmicament més desafavorits, puguin mantenir-se informats. S’ha de tenir en compte que només en l’especialitat de cirurgia ortopèdica i traumatologia es publiquen dos-cents cinquanta articles diaris; els avenços tecnològics proporcionen l’oportunitat de poder-hi accedir a l’instant.”
L’especialitat de cirurgia ortopèdica i traumatologia és una disciplina que, en poc temps, ha evolucionat i ha vist modificada la seva estructura interna. “L’especialitat a la qual em dedico, tal com el seu nom indica, té dos vessants. Etimològicament, ortopèdia vol dir nens drets, i aquesta part de l’especialitat està orientada a efectuar les correccions necessàries a les persones, ja siguin nens o adults, per tal que puguin desenvolupar una vida normal. Per altra banda, la traumatologia és la ciència que tracta les lesions traumàtiques, com poden ser les causades per accidents de trànsit o de qualsevol altra mena que puguin produir fractures. Fa uns vint-i-cinc anys que vam veure la necessitat de fragmentar l’especialitat, de manera que, actualment, la traumatologia l’exercim la majoria dels traumatòlegs que som als hospitals i l’ortopèdia s’ha anat fragmentant en superespecialitats. La quantitat d’informació i de tècniques que han anat apareixent en el camp de la cirurgia ortopèdica ha fet que cap especialista les pugui conèixer totes.”
“A l’Hospital Joan XXIII hi ha diferents unitats, cada una de les quals està especialitzada en tasques específiques: pròtesis de maluc i de genoll, cirurgia del genoll, de la columna, del peu, de la mà, etc. Tot plegat ha fet que l’especialitat s’hagi fragmentat en moltes superespecialitats i que trobar un especialista que pugui ser responsable d’un servei multidisciplinari sigui una tasca complicada, ja que ningú no pot ser prou expert en tot. La persona encarregada de dirigir un servei d’aquestes característiques no ha de ser la millor en cadascuna de les superespecialitats, això és del tot impossible i voler-ho assolir no deixaria de ser absurd, però sí que ha de tenir uns coneixements generals de cadascuna. A l’Hospital Joan XXIII hi treballem setze traumatòlegs de plantilla i cinc metges residents. És certament complex procurar que tots els professionals estiguin prou engrescats per tirar endavant el dia a dia amb qualitat i il·lusió. Aquest és un centre mitjà, de tres-cents cinquanta llits. Tot i que avui en dia els llits han deixat de tenir importància a l’hora de definir un hospital, sí que és rellevant el nombre de cirurgies que es realitzen. Actualment, la cirurgia ha canviat de tal manera que en un 40% de les intervencions que efectuem no es produeix l’ingrés del pacient, i de ben segur que, en un futur no gaire llunyà, el nombre acabarà augmentant a un 60%.”
Les interrelacions entre el personal mèdic de diferents especialitats moltes vegades són indispensables, especialment en casos oncològics. “Nosaltres treballem en equip perquè, entre altres, una de les nostres labors és la de la relació. El nostre centre manté un bon nivell de comunicació amb els hospitals de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, el de la Vall d’Hebron, el de Bellvitge i amb el de Sant Joan de Déu de Barcelona. Potser aquesta és la grandesa de la medicina pública. Quan se’ns presenten casos complexos, com podria ser un osteosarcoma, no som nosaltres qui tractem el pacient, sinó que el deleguem a un hospital aliè que reuneixi la màxima informació, els màxims mitjans i l’entrenament necessari per tractar aquest tipus de malaltia. Nosaltres no estem habituats a certes patologies, però, en canvi, en molts d’altres tumors i en d’altres malalties d’un abast distint succeeix a l’inrevés i són els altres centres els que ens trameten pacients a nosaltres. Estem en contacte amb altres hospitals i transferim pacients d’un lloc a l’altre segons les característiques particulars de cada cas.”
En qualsevol malaltia de rang traumatològic la figura del rehabilitador és cabdal. “És del tot imprescindible, i a l’Hospital Joan XXIII tenim la fortuna de disposar d’un equip de rehabilitadors molt competent amb el qual mantenim una excel·lent interacció. Són metges especialistes que també tracten pacients paraplègics, malalts amb lesions medul·lars de la meitat meridional de Catalunya. Penso que per ocupar-se d’aquest tipus de malalties es necessita una gran generositat i una preparació excepcional, i l’equip amb el qual em relaciono respon a aquests criteris.”
