Dr. Joan Grau Cases
Dr. Joan Grau Cases
PC, 15è VOLUM. Entitats mèdiques

DR. JOAN GRAU CASES

SOCIETAT CATALANA DE CIRURGIA MAXIL·LO FACIAL I ORAL

Text del 2003

Un dels nostres propòsits bàsics consisteix en promoure el nom de l’especialitat, desconegut per al gran públic.

La Societat Catalano-Balear de Cirurgia Maxil·lofacial i Oral va ser creada l’any 1988 per un nucli d’especialistes interessats en potenciar una especialitat jove i aparentment desconeguda pel gran públic. Aquesta especialitat va ser creada al nostre país durant la dècada dels 70, i des d’aquell moment ha experimentat una expansió continuada per tot el territori espanyol, estant implantada als  grans hospitals del país.

Des de la primera Comissió Gestora, la SCCMFO ha estat presidida per insignes cirurgians com són els Drs. Josep Pericot Ayats, Guilem Raspall Martín, Enric Pifarré Sanahuja i Joan Grau Cases. Des de fa uns mesos el president de la Societat és el Dr. Xavier González Lagunas que, com el Dr. Joan Grau Cases, pertany a la generació jove de cirurgians de les promocions que es van formar per via MIR durant cinc anys en hospitals acreditats per a la docència.  En l’actualitat la societat està constituïda per 120 membres, i té la seva seu a Barcelona. En concret està vinculada a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. El Dr. Joan Grau, ex-president de la SCCMFO és qui  actua en aquest text com a portaveu de la Societat.

Fem un breu repàs a la història de l’entitat i a l’especialitat a què es dediquen els seus integrants: “El doctor Pifarré fou l’introductor de la cirurgia maxil·lofacial a Catalunya. Després de formar-se a Viena, a mitjans dels anys 60 va tornar a Barcelona, on va sembrar la primera llavor de la nostra activitat a l’hospital de la Vall d’Hebron.”

Més tard s’hi afegirien altres prestigiosos representants de la classe mèdica, entre ells “el doctor Raspall, cirurgià maxil·lofacial, el doctor Treserra, especialitzat en la cirurgia maxil·lofacial pediàtrica i el doctor Pericot, el meu pare científic.”

Aquest darrer, un cop inaugurada la residència sanitària de Bellvitge, concretament l’any 1972, “s’hi va traslladar, per crear-hi el servei de cirurgia maxil·lofacial.”

Avui dia, els dos centres esmentats són els únics serveis de cirurgia oral i maxil·lo-facial a la capital catalana, juntament amb el del Hospital de Can Ruti de Badalona. Altres professionals de forma més independent exerceixen la especialitat a centres públics, com l’Hospital Clínic o l’Hospital de Sant Rafael, concertats com la Clínica Plató i a la majoria de clíniques privades de la ciutat. Pel que fa a la resta de Catalunya, “Tarragona en disposa d’un servei des de no fa gaires anys. A Girona i Lleida, els serveis es troben en fase incipient. A nivell comarcal hospitals com el de Terrasa, Igualada, Manrresa, Granollers i Reus tenen la presència testimonial d’un cirurgià oral i maxil·lofacial. Val a dir que en l’àmbit públic la nostra activitat està poc desenvolupada.”

No es tracta d’una especialitat molt estesa: “A Catalunya hi ha una cinquantena de cirurgians maxil·lofacials en actiu, i el nombre de professionals en formació no supera la quinzena.”

El president subratlla el fet que “la nostra especialitat prové de l’antiga estomatologia, això és, dels dentistes. A Espanya, l’especialitat de l’estomatologia ha desaparegut.” Com va néixer? “HI havia una patologia quirúrgica que aquests professionals no abastaven. De fet, la majoria d’antics cirurgians eren primer dentistes i després cirurgians.”

De mica en mica, es va anar perfilant una nova disciplina, la cirurgia maxil·lofacial, que serveix per atendre casos com “tumors de les glàndules salivals,  traumatismes, deformitats dels maxil·lars i càncer a les zones de la boca, cara i coll.”

El doctor Grau es va especialitzar en cirurgia maxil·lofacial “a través del MIR, un cop acabada la llicenciatura en medicina. Vam ser la primera promoció de metges que estudiàvem odontologia.”

Actualment, qui practiqui aquesta especialitat necessita obligatòriament el títol de metge, “i la majoria som també odontòlegs. Tenim una formació molt àmplia, que ens permet tractar des del cas més senzill fins al més complex.”

Al seu parer, “seria interessant facilitar l’accés del cirurgià maxil·lofacial al títol d’odontòleg. Malauradament, hi ha un seguit de traves universitàries.” 

Val a dir que no tots els països tenen la mateixa normativa: “Als Estats Units, per exemple, a diferència del que passa a la Unió Europea, no és necessari ser metge per practicar la cirurgia maxil·lofacial, ja que és una activitat dins el camp de l’odontologia.”

Un dels propòsits bàsics de la societat consisteix a “promoure el nom de l’especialitat, desconegut per al gran públic.”

D’altra banda, l’entitat organitza tot d’activitats, entre elles “una sessió científica mensual, celebrada al Col·legi de metges, al llarg de la qual debatem les novetats i tècniques científiques sorgides. Aquestes reunions, a més de la vessant científica, impliquen una vessant social, consistent en l’intercanvi d’experiències i impressions, la qual cosa, al meu parer, és molt saludable per a tots els membres de la societat.”

“També organitzem anualment un congrés on es conviden destacats ponents nacionals i internacionals i unes jornades d’hivern, de caràcter més lúdic”, comenta.

Aquestes darreres, que ja van per la cinquena edició, tenen lloc “en un ambient molt relaxat. Al llarg de les jornades, els assistents no només tenen l’oportunitat de debatre temes relacionats amb la professió, sinó també de practicar altres activitats, com ara l’esquí. És important que els membres del col·lectiu ens relacionem més enllà de l’entorn laboral.” 

Destaca el fet que l’entitat que representa és “vocal de la Societat Espanyola de Cirurgia oral i maxil·lofacial.”

Afegeix que “bona part dels integrants de l’entitat són simpatitzants, la majoria d’ells dentistes interessats per la cirurgia.”

De fet, “és legítim que un dentista practiqui cirurgia oral sense tenir la nostra especialitat. Evidentment, tant un cirurgià com un odontòleg poden arrencar un queixal del seny. Ara bé, un cas aparentment tan simple no està exempt de complicacions potencials: pot acompanyar-se d’un quist que, segons les dimensions, pot ocupar mitja mandíbula.”

En casos de més gravetat, semblaria aconsellable la intervenció d’un cirurgià. Ara bé, el president considera que “el límit a l’hora d’actuar a la consulta d’un dentista el marca la prudència de cada odontòleg. Per exemple, el dentista ha d’estar qualificat i legalment autoritzat per dur a terme intervencions que només requereixin anestèsia local, però no hauria de practicar intervencions quirúrgiques agressives o potencialment perilloses que requereixin un entorn hospitalari, tant pel control del pacient com pel risc de complicacions greus que se’n poden derivar.

Reconeix, no obstant això, que “la frontera entre l’odontologia i la cirurgia maxil·lofacial és considerablement difusa.”

Sens dubte, “l’obcecació del professional que es creu competent per dur a terme qualsevol intervenció constitueix un dels pitjors enemics de la medicina. El facultatiu ha de ser capaç de discernir el moment en què cal un especialista més capacitat per portar a terme una acció determinada. Així doncs, són molts els dentistes que ens fan arribar els seus pacients perquè els practiquem intervencions quirúrgiques, tant simples com complexes.”

A Catalunya, aquesta especialitat ha experimentat grans progressos i ha assolit un nivell molt elevat: “Practiquem operacions de microcirurgia i actuem molt en equip amb altres especialistes.”

No oblidem que aquests professionals treballen en una zona del cos molt propera al cervell, d’aquí que “en els casos de tumoracions, traumatismes o altres patologies que poden afectar aquest òrgan vital, recorrem a la col·laboració dels neurocirurgians. En el cas d’intervencions relacionades amb la laringe, l’oïda o les cordes vocals, treballem amb otorinolaringòlegs, que són els qui millor coneixen les funcions d’aquests òrgans.”

L’especialitat que ens ocupa es divideix en “diverses branques: la cirurgia oral, la més habitual (queixals, quists, etc.); la cirurgia ortognàtica, consistent a desplaçar  maxil·lars, amb la finalitat de corregir malformacions o que el pacient se senti més a gust amb el seu aspecte físic i millori la seva alimentació i així la qualitat de vida; la traumatologia que, afortunadament, gràcies a l’extensió de l’ús del casc i del cinturó de seguretat, ja no es practica amb tanta freqüència.”

En aquest sentit, el doctor Grau recorda “com eren els dilluns en els centres hospitalaris al llarg dels anys 80, quan l’ús d’aquests dispositius de seguretat encara no era obligatori. Sempre hi havia un gran nombre d’accidentats després del cap de setmana. Aquest nombre ha disminuït dràsticament.”

Sens dubte, per evitar lesions al rostre, el col·lectiu recomana “el casc integral i el cinturó de seguretat.”

Una branca molt important dins aquesta especialitat és “l’oncologia, consistent en el tractament dels casos de tumors a les glàndules salivals i del càncer oral, que actualment augmenta entre la població femenina. Es tracta d’una malaltia molt relacionada amb els hàbits: la higiene bucal, l’alcohol, i especialment el tabaquisme, cada cop més estès entre les dones, que genera tumors a la boca i a la llengua. Les radiacions solars, d’altra banda, poden generar tumors facials i labials.”

“Fins ara, aquesta mena de tumors han estat més habituals entre els ciutadans que treballen a l’exterior, com ara els pagesos o els treballadors de la construcció. En un futur, però, com que l’esbarjo estarà cada cop més relacionat amb l’exposició al sol, intueixo que aquest problema afectarà més gent que s’exposa a les radiacions solars per plaer”, afegeix.

Per sort, “actualment la ciutadania és molt més conscient de la necessitat d’emprar productes de protecció solar. Cal tenir sempre en compte que segons el tipus de pell les radiacions solars seran més o menys nocives, però tota pell s’ha de protegir. Tanmateix, no hem de caure en l’alarmisme: aquests perills no ens han d’impedir gaudir de les activitats que es practiquen a l’aire lliure.”

Insisteix que “la prevenció estalvia molts problemes.”

Prevenció significa, per exemple, “visitar el dentista un cop l’any, encara que es tingui la boca sana, perquè molts problemes, si es detecten a temps, es poden resoldre fàcilment. Malauradament, la ciutadania, en general, va poc sovint al dentista.”

En qualsevol cas, “aquells que no han tingut mai gaire cura de la boca i ara volen arreglar-se-la ho poden fer perfectament gràcies a les noves tècniques existents, que permeten que qualsevol ciutadà gaudeixi d’una boca en condicions.”

En 20 anys hi ha hagut grans progressos al món de l’odontologia: “Quan jo vaig començar a estudiar la meva especialitat, els implants dentals no eren gaire populars, perquè els que s’havien practicat fins aleshores havien tingut mals resultats. Tanmateix, la incorporació del titani a aquesta mena d’operacions per part del doctor Branemark, d’origen suec, va canviar radicalment les coses, no en va es tracta d’un material perfectament compatible amb l’organisme. Sens dubte, el titani va representar un gran avenç per al nostre col·lectiu.”

Finalment, el doctor Grau esmenta la cirurgia estètica, una branca de gran actualitat: “Probablement, els cirurgians plàstics són els qui més la practiquen; de fet, en general, quan el públic es vol sotmetre a una intervenció a la cara acostuma a recórrer amb més freqüència a aquests professionals. En aquest fet, probablement tenen molt a veure la tradició i el marketing. Ara bé, el nostre col·lectiu també està capacitat per dur a terme aquesta mena d’intervencions al rostre. Podem operar un nas tant si ha sofert una lesió traumàtica o tumoral, com si el pacient vol canviar-ne l’aspecte.”

Val a dir que “avui dia són molts els professionals que practiquen la cirurgia facial: a més del nostre col·lectiu i el dels cirurgians plàstics, hi ha els dermatòlegs i els otorinolaringòlegs, per exemple.”

En definitiva, “es tracta d’una cirurgia compartida, que és víctima d’un cert intrusisme. Hi ha metges que, sense tenir l’especialitat adequada, practiquen la medicina i la cirurgia estètiques, la qual cosa representa un perill i, com és comprensible, molesta considerablement les especialitats reconegudes per realitzar aquestes intervencions de cirurgia estetica facial.”

El consell del president és que “qualsevol persona amb un problema funcional recorri a l’otorinolaringòleg; en cas que les seves inquietuds siguin merament estètiques, és al cirurgià plàstic o maxil·lo facial a qui s’hauria d’adreçar.”

La cirurgia maxil·lofacial pot aconseguir fites que fa 20 anys semblaven inabastables: “Movent els ossos facials i les dents d’una persona, se’n pot canviar totalment la fisonomia.”

Tant és així, que hi ha hagut casos de pacients que, “després de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica, han hagut de canviar el carnet d’identitat, perquè el seu aspecte era irreconeixible.”

Això sí, subratlla que “en aquesta mena d’actuacions, el professional ha d’estar segur que el pacient està psicològicament preparat per assumir el canvi posterior, que pot arribar a ser molt dràstic.”

És més, tot i que una millor aparença física pot augmentar l’autoestima d’una persona, el doctor Grau ens recorda que “la bellesa és un valor relatiu. No tothom té per què sentir-se a disgust amb uns maxil·lars mal posats. En canvi, n’hi ha d’altres per a qui petites deformitats resulten un autèntic trauma.”

Per atendre les necessitats de totes aquestes persones i posar una mica d’ordre en l’exercici de la professió, al nostre país hi ha la Societat Catalana de Cirurgia maxil·lofacial, la serietat i professionalitat de la qual són, com es pot comprovar, indiscutibles.