Text del 2004
La Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla representa una nova manera d’afrontar el present i futur de la sanitat catalana: implica l’adaptació dels hospitals i les seves estructures a les noves necessitats de la societat i dels professionals mèdics. La Xarxa Sanitària neix de la Fundació Hospital de Sant Pau i Santa Tecla amb l’objectiu de diversificar en diferents línies de serveis les activitats sanitàries i socials de l’entitat hospitalària. Aquesta organització de serveis està dirigida pel Dr. Joan M. Adserà Gebellí, que en la seva llarga trajectòria professional, dins i fora d’aquesta institució, ha pretès donar continuïtat als valors que han mantigut vital l’Hospital des del segle xii adaptant-lo a la realitat actual.
L’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla té més de vuit segles d’història. El 1151 Tarragona ja disposava, al bell mig de la ciutat, d’un hospital que va anar consolidant-se fins que el segle xv es constituí l’actual Fundació, amb representació a parts iguals de l’Ajuntament i de l’Església. El 1464 l’arquebisbe Pere d’Urrea, amb el consentiment i suport de l’Ajuntament tarragoní i del Capítol eclesiàstic, va unir els dos hospitals de la ciutat en un de sol que es va denominar de Santa Tecla, patrona de Tarragona. “La ubicació actual és des del segle xvi a la Rambla Vella. L’edifici ha passat al llarg dels segles per diverses ampliacions. El gran desenvolupament i creixement d’aquesta institució es produeix durant les últimes dècades amb la integració els anys 80 de l’Hospital a la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública. És quan s’aixeca un hospital modern de cinc plantes a la façana de la Rambla Vella i un edifici de serveis a l’interior preservant els elements arquitectònics de l’original.”
La realitat social actual està fent replantejar el funcionament i estructura de la sanitat dels països més desenvolupats. La societat demana nous serveis. “Hi ha patologies emergents que fa uns anys no es tractaven; s’ha produït una revolució tecnològica, l’aparició d’innovacions terapèutiques, l’allargament de l’esperança de vida, la immigració… Tot plegat implica una manera diferent d’afrontar la sanitat. La Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla espera donar resposta a les demandes de la societat i dels professionals. Aquesta xarxa integrada és el camí que segueixen la majoria de les administracions per afrontar les necessitats sanitàries actuals. Es tracta d’anar més enllà de l’especialització per donar un servei diversificat.”
Per créixer i donar més servei al ciutadà s’ha hagut de diversificar el risc. “Hi ha serveis d’atenció primària i d’atenció sociosanitària i s’estan construint nous equipaments que en conjunt impliquen més de mil persones. Un objectiu estratègic com la informatització de les instal·lacions i dels CAP ja s’ha assolit.”
El gran problema de la sanitat actual és el progressiu envelliment de la població: “Genera una gran demanda assistencial que l’hospital no pot assumir. Estem creant nous recursos, com el centre sociosanitari i l’assistència a domicili. L’atenció primària té una labor bàsica en aquest entramat assistencial fent que la demanda no arribi a l’hospital i el col·lapsi. Hem de contemplar l’assistència sanitària integralment i això implica assumir el component cultural de la prevenció de la salut, la fórmula per avançar cap a un model d’excel·lència.”
El repte immediat de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla és la posada en marxa de l’Hospital del Vendrell: “Assistirà la població del Baix Penedès, una de les comarques de Catalunya que més ha crescut de forma sostinguda els darrers anys. Avancem una infraestructura necessària que comptarà amb 120 llits i tots els dispositius d’urgències, quiròfan, etc. amb 400 professionals al seu càrrec.” Prop de l’Hospital de Sant Pau s’està construint un nou equipament que acollirà un CAP, tota l’atenció ambulatòria especialitzada i un servei de rehabilitació.
Catalunya té un model sanitari que neix de la seva història. La llarga tradició associacionista de la societat civil catalana ha generat una xarxa sanitària privada que ha contribuït decididament, junt amb la consolidació d’una sanitat pública, a oferir uns serveis de salut d’alt nivell: “Quan el 1982 el govern de la Generalitat va assumir les competències integrals en matèria de sanitat es plantejava un gran repte que s’ha pogut portar a bon terme gràcies a l’esperit de treball de la gent de Catalunya i a la capacitat d’haver reconegut un teixit d’institucions sanitàries molt important. La societat civil catalana té una història diferent de la resta de comunitats espanyoles i un esperit vital que l’ha portada a intentar resoldre els seus problemes de forma autònoma. Fa un segle la sanitat catalana estava en mans de la societat civil. Més entrat el segle xx, amb la dictadura franquista es va crear la Seguridad Social, un dret a l’assistència sanitària que tenien aquelles persones que treballaven per compte d’altri. Els petits empresaris autònoms, motor del creixement econòmic de Catalunya, no tenien aquesta cobertura social gratuïta sinó que se l’havien de pagar a través de les mútues privades, que van fer créixer al llarg dels anys una gran xarxa de mútues i associacions assistencials. Hi havia persones com els transeünts, els empresonats i la gent sense feina que tampoc no cotitzaven. Per a ells els ajuntaments van crear una cartilla, la del ‘pobre de solemnidad’, que els assegurava una assistència sanitària als hospitals provincials de càracter benèfic com el de Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona. El 1985 la Llei de reordenació sanitària de Catalunya va determinar un mapa dels centres hospitalaris públics catalans, una bona part dels quals són hospitals de titularitat municipal gestionats per fundacions, tots amb unes exigències de qualitat, equipaments i organització molt elevats.” La reordenació de la xarxa sanitària ha estat una tasca àrdua i complexa que ha donat fruits. El model sanitari català funciona i és font de riquesa i creixement per al país.
