Text del 2005
Un metge del sistema sanitari públic disposa d’uns tres minuts per a cada consulta, quan l’OMS n’aconsella un mínim de deu.
L’al·lèrgia “és una reacció exagerada de l’organisme enfront de tot tipus de substàncies externes: aliments, epitelis animals, partícules de l’aire, etc. El nostre sistema immunològic les identifica com a patògenes, tot i ser inòques per al nostre organisme, i fabrica defenses, IGE, per lluitar-hi.”
Tot i les confusions existents cal tenir present que una al·lèrgia no és sinònim de malaltia al·lèrgica: “Un al·lèrgic és aquella persona susceptible d’esdevenir malalt al·lèrgic. En l’actualitat un 30% de la població presenta aquesta predisposició, que, molt possiblement, serà desenvolupada en els propers anys.”
En gran part, l’increment de les al·lèrgies en el nostre entorn és degut a la transformació del nostre medi. El canvi del nostre sistema de vida –higiene, alimentació, hàbitat, etc.- provoca que el nostre sistema immunològic es trobi desorientat perquè “ha de fer front a substàncies que han modificat l’estructura.”
Aquest és el cas, per exemple, del pol·len, que ha variat de composició de tal manera que el nostre organisme no l’identifica com la substància benigna amb la qual ha conviscut sempre. D’altra banda, les comoditats i l’ambient saludable en el Primer Món no obliguen a un esforç excessiu del nostre sistema immunològic contra les agressions externes, de forma que podem estar col·laborant en la seva disfunció o atrofiament. El descobriment de l’IGE es va produir a la dècada de 1970 i fins ben entrada la dècada següent l’al·lergologia no va ser reconeguda com a especialitat. Actualment continua sent una de les branques més desconegudes, en part perquè, erròniament, pensem que ningú no és mor d’una al·lèrgia; la realitat, però, és que “en certs casos un procés al·lèrgic pot causar la mort. Això és fa palès, sobretot, en el cas de les intoleràncies alimentàries.”
Aquestes al·lèrgies sovint estan relacionades amb els ous, els fruits secs i els productes lactis. De fet, en alguns casos el nostre rebuig explícit a consumir alguns productes sense que puguem explicar-ne la raó es deu a una incompatibilitat implícita, manifestada sovint durant la infantesa. El doctor Miró es va decantar per aquesta especialitat a la dècada dels vuitanta, quan ja portava alguns anys d’exercici professional com a pediatre: “Vaig estudiar medicina a la Universitat de Barcelona i ben aviat vaig familiaritzar-me amb la pràctica mèdica treballant com a alumne intern de la càtedra del doctor Pedro Pons. Una vegada graduat, vaig aprovar un concurs per tal de ser metge intern a l’Hospital de Sant Pau, internitat que em va possibilitar una àmplia formació pràctica.”
En acabar-la, la pediatria es va creuar en el seu camí: “Vaig obtenir una plaça de resident a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Els nens sempre m’han agradat i l’equip que hi vaig trobar era immillorable. De seguida em vaig entusiasmar i em vaig inclinar per aquesta opció.”
En acabar la residència va obrir la seva consulta privada i poc després va guanyar un concurs oposició per dedicar-se al vessant públic de la medicina pediàtrica des dels serveis ambulatoris de l’Hospital de Bellvitge. Va ser a través de l’exercici privat que es va interessar per l’al·lergologia: “En aquella època, en tractar un nen amb un problema al·lèrgic respiratori, com asma bronquial o rinitis, es deia que faria el canvi i les molèsties desapareixerien en créixer. Aquesta evolució, però, molt sovint no es produïa i el procés no feia sinó intensificar-se. L’únic tractament era el subministrament de fàrmacs, sobretot corticoides, amb múltiples efectes secundaris i que, com a màxim, acabaven amb les manifestacions simptomàtiques però no amb la seva veritable causa.”
Va decidir aprofundir en els coneixements d’aquesta branca sanitària i va descobrir que existia la possibilitat de la immunoteràpia, és a dir, del subministrament de vacunes amb els antígens causants de l’al·lèrgia. Aquesta vacuna, a més fer desaparèixer els símptomes, permet també lluitar contra altres manifestacions al·lèrgiques: “Si un infant està sensibilitzat enfront un determinat antigen, el més freqüent és que es produeixi una immunomodificació de tal manera que també desenvoluparà una resposta negativa a altres al·lèrgies.”
Un cop especialitzat en al·lergologia, el doctor Miró ha portat a terme una intensa activitat en aquests àmbit: “Des de l’any 1984 col·laboro amb el Servei d’Al·lergologia de l’Hospital General de Catalunya, del qual actualment sóc cap de servei. A la dècada dels noranta vaig assumir el repte d’inaugurar el Servei d’Al·lergologia de la Clínica Teknon.”
El fet de treballar tant en l’àmbit públic com en el privat fa que sigui més aviat crític respecte a la situació del primer sector assistencial: “La sanitat pública viu una falta de recursos. Actualment un metge del sistema sanitari públic disposa d’uns tres minuts per a cada consulta, quan l’OMS n’aconsella un mínim de deu: tres minuts per a l’interrogatori del pacient, tres d’exploració i quatre per explicar al malalt la problemàtica i el tractament. Això determina que la responsabilitat última de les errades i de la deshumanització del nostre sistema sanitari sigui dels polítics que no hi posen els mitjans adequats.”
Possiblement la demagògia sigui un dels perills de les democràcies. Quan aquesta demagògia trafica, però, amb un bé tan important com l’assistència sanitària, cal que la ciutadania reflexioni seriosament i forci la recerca de solucions satisfactòries i realistes. No es pot deixar la resolució d’un problema tan greu a la bona voluntat, la vocació i l’altruisme dels metges, perquè no han de ser màrtirs abnegats, sinó tècnics que a través dels seus coneixements millorin la qualitat de vida dels seus conciutadans i, al seu torn, elevin els estàndards de vida de la comunitat.
