Text del 2004
La nostra societat té la tendència a creure que totes les patologies poden ser corregides i que qualsevol problema té solució.
El doctor Daniel Elies Amat, fill de Tremp, es va decantar per la medicina per millorar la qualitat de vida d’altres persones. Per tal de formar-se en aquesta complexa activitat professional, va optar per la Universitat de Barcelona: “Desplaçar-se des de Tremp a la capital catalana per estudiar amb només disset anys suposa tot un repte personal, i el vaig assumir perquè estava convençut que aquí rebria la formació més adient als meus interessos.”
En aquell moment no tenia clara quina especialitat mèdica triaria, més enllà de fer realitat la seva aspiració d’esdevenir metge. “Aquells anys de formació universitària em van servir, a part d’adquirir els coneixements científics mínims per desenvolupar-me com a professional sanitari, per anar acotant aquelles especialitats que em semblaven més atractives.”
Les àrees sanitàries es poden dividir en tres grans branques: les mèdiques, les quirúrgiques i les de laboratori. El doctor Elies desitjava dedicar-se “a una àrea que agrupés el vessant mèdic i quirúrgic alhora. Per això em vaig decantar finalment per l’oftalmologia. A més, aquesta especialitat permetia efectuar un diagnòstic a través de la imatge, de l’observació del pacient, la qual cosa lliga força amb la meva concepció propera i humana de la medicina.”
El doctor Elies va desenvolupar la seva etapa com a metge intern resident a l’Hospital Universitari de Bellvitge. La seva valoració del sistema de selecció MIR és força positiva: “Tot i que és un sistema injust perquè determina l’especialitat futura d’un aspirant en funció bàsicament del resultat d’una prova puntual tipus test, hem de reconèixer que és un mètode objectiu de valoració que ha contribuït a elevar el nivell sanitari del país i, sobretot, a eliminar el tràfic d’influències en l’assignació de places de residents als centres públics.”
Paral·lelament a la seva formació de resident, s’interessà per la tasca del doctor Coret a l’Institut Oftalmològic de Barcelona (IOB): “Vaig començar a col·laborar-hi fent les cures postoperatòries dels pacients intervinguts. Com a contrapartida vaig poder conèixer de primera mà les seves punteres tècniques quirúrgiques.”
Finalitzat el període de formació, durant dos anys va exercir des del sector públic i privat. Durant aquesta època treballà com a retinòleg de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol: “La pràctica sanitària actual obliga a la subespecialtizació. Al contrari del que podria semblar, aquest fenomen no està condicionat tant pels interessos personals com per les ofertes laborals que l’especialista rep. Es comença a aprofundir en una àrea de l’especialitat determinada perquè la feina desenvolupada ho exigeix.”
La subespecialització contribueix a millorar la qualitat assistencial del sistema sanitari, però també comporta “el perill de convertir els metges en tècnics.”
En el seu cas, la seva tasca inicial en la sanitat pública estava enfocada cap al segment posterior. No obstant això, al mateix temps també col·laborava amb l’IOB com a cirurgià refractiu, és a dir, com a subespecialista del segment anterior. Finalment optà per la sanitat privada i per la subespecialització en el segment anterior: “En ampliar-se les instal·lacions de l’IOB em van oferir l’oportunitat d’incorporar-m’hi a jornada completa. Vaig acceptar, i vaig abandonar la sanitat pública, en part perquè mai no m’havia sentit còmode en un sistema sanitari que prioritza la quantitat per sobre de la qualitat i que força a actuacions poc acurades per falta de temps, de mitjans i per l’estructura funcionarial del sistema. Per contra, en la sanitat privada hi ha un compromís molt més ferm dels seus integrants, els quals saben que han de donar el millor d’ells mateixos en tot moment.”
Aquest aspecte és especialment important en el seu cas: “Dedico dues terceres parts de la meva vida a l’oftalmologia i desitjo poder fer-ho en les millors condicions possibles.”
Pel doctor Elies el més apassionant de la cirurgia refractiva és la precisió, finesa i caràcter metòdic que exigeix: “La nostra zona d’intervenció és molt petita i els resultats de l’operació depenen de la nostra precisió i capacitat d’actuació. D’altra banda, com en qualsevol operació, cal que el cirurgià sigui una persona metòdica, amb capacitat d’autocontrol en les situacions més difícils i, a més a més, que sempre es comporti de manera honesta amb els seus pacients. No totes les persones miops poden ser sotmeses a cirurgia refractiva perquè l’ull que s’ha de operar ha de presentar unes condicions determinades, per minimitzar el risc de la intervenció.”
La popularització d’aquest tipus d’operacions n’ha minimitzat els riscos, però cal que el professional mèdic els avaluï en presentar al pacient aquesta opció terapèutica: “El fet que menys d’una de cada mil operacions presenti complicacions ha fet creure que no suposaven cap mena de risc i que sempre conduïen a la recuperació total de la visió. El cert, però, és que els resultats finals dependran de molts factors, principalment de l’estat inicial de l’ull operat.”
Malgrat que l’IOB és conegut fonamentalment per les seves operacions de cirurgia refractiva, aquest centre s’encarrega de vetllar i controlar tot el vessant sanitari ocular: “Actualment hi ha uns vint especialistes treballant en totes les subespecialitats i àrees existents, de manera que ens podem fer càrrec des de la detecció i curació d’una conjuntivitis fins al tractament d’un glaucoma.”
En aquest sentit, “la població de vegades desconeix la importància de visitar regularment el seu oftalmòleg per fer controls. Malalties com el glaucoma únicament poden ser estabilitzades amb tractament i controls periòdics, perquè ara per ara no tenim teràpies efectives per recuperar la visió perduda. En l’actualitat, en la nostra societat hi ha la tendència a creure que totes les patologies poden ser corregides i que qualsevol problema té solució. Això no obstant, hi ha un grup de malalties oculars per a les quals, ara per ara, no existeix cap tractament curatiu. Aquest aspecte fa la nostra dedicació especialment difícil des de la perspectiva humana perquè sovint ens trobem amb pacients que irreversiblement perdran la visió i hauran de suportar les conseqüències físiques, psicològiques i socials que aquesta deficiència comporta. Indefectiblement, t’emportes i assimiles part del patiment d’aquests pacients. Per aquesta raó és imprescindible que el teu ambient de treball i la teva vida personal siguin enriquidors, harmoniosos i estables.”
El doctor Daniel Elies Amat reconeix que no desconnecta mai del tot de les seves preocupacions professionals: “Evidentment, tinc afeccions com l’esquí o la caça, però és inevitable recordar l’estat d’un pacient concret i preocupar-te per la seva evolució en un moment o altre del dia.” Justament és aquesta implicació i identificació amb els subjectes objecte del seu treball el que diferencia la medicina d’altres professions liberals. Justament és aquesta característica la que hauria de promoure l’admiració dels ciutadans cap a uns professionals el sacrifici dels quals no sempre és prou valorat.
