Text del 2004
Encara que els metges ens especialitzem cada vegada més, el cos és un conjunt i no es pot separar.
El Dr. Joaquín García Sorando és metge especialista en neurocirurgia, neurologia i psiquiatria. Ha estat cap del servei de neurocirurgia a la Clínica Monegal de Tarragona i a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus. Actualment es dedica al tractament del dolor en l’àmbit de la medicina privada.
Per a explicar el perquè de la seva vocació mèdica, es remunta en el temps fins a situar-se l’any 1950 a Molina de Aragón, quan era un adolescent de catorze anys, inquiet i observador. “Quan anava a tercer de l’antic batxillerat, teníem un llibre de ciències naturals en el qual apareixien resumits, però molt ben explicats, tots els sistemes del cos. El llegia i m’agradava força, però no en deia res a ningú. Durant aquells anys, anava a veure un capellà, cosí del meu pare, que tenia vòmits i acidesa d’estómac. Em quedava pensant què podia tenir aquell home que el feia patir tant. Li van dir que la causa era un estrenyiment de l’esòfag. Llavors, vaig pensar per quina raó se li estrenyia l’esòfag. Després, em vaig assabentar que tenia un càncer. D’altra banda, hi havia un avi patern que era cirurgià. No em va influenciar d’una manera directa, però sí indirectament. A casa hi havia llibres d’herbes, que explicaven com desinfectar les ferides amb cataplasmes fets amb trossos de llençol bullits en aigua amb farigola. Aleshores ja estava enamorat de la naturalesa i de la biologia. Aquell capellà de la família li va dir al pare: el teu fill serà metge.”
La trajectòria acadèmica, encaminada a complir la predicció del capellà, va començar al Col·legi dels Pares Agustins de Molina de Aragón, on va començar el batxillerat, i va continuar al Real Colegio Alfonso XII de El Escorial. Va fer la carrera de medicina a Saragossa, contrariant els desitjos del pare. “El pare havia parlat amb unes farmacèutiques de Molina de Aragón, que estaven a punt de retirar-se, amb la idea de posar una farmàcia allà. Llavors, el vaig contrariar, vaig decidir fer medicina.”
El Dr. García va fer la carrera a l’Hospital Clínic Universitari de Saragossa, on va començar a aprendre neurologia amb grans mestres. “El Dr. Luís Jiménez González, professor d’anatomofisiologia, tenia un llibre que explicava el sistema nerviós d’una manera tan precisa que, quan anava a veure la patologia, tot el que havia estudiat encaixava perfectament, com si fos un trencaclosques. El Dr. Pedro Ramón Vinós, nebot del Dr. Ramón i Cajal, ens feia patologia general a tercer curs. Era un home molt planer. Al seu costat vaig aprendre neurologia i vaig començar a assaborir la medicina.”
Va assistir a unes conferències sobre arteriografia que feia a Saragossa el Dr. Eduardo Tolosa Colomer, cap dels serveis de neurocirurgia de l’Institut Policlínic (Clínica Platón) i de l´Institut Neurològic Municipal, i es va sentir atret per la neurocirurgia. Barcelona representava la ciutat pionera en neurologia per a molts estudiants de medicina. El Dr. García era un d’aquests estudiants i va decidir anar-hi. “En arribar a Barcelona, vaig treballar com a metge de guàrdia a l’Institut Neurològic, amb el Dr. Tolosa Colomer. Després, vaig començar a ajudar el Dr. Cristóbal Lamote de Grignon, al servei de neuropediatria infantil. El Dr. Lamote també substituïa al servei de neurologia i psiquiatria el Dr. Rodríguez Arias, que n’era el director, els dies que no hi anava. El Dr. Rodríguez tenia d’ajudant en els tractaments de psiquiatria el Dr. Pons Clotet, amb qui vaig aprendre a fer els electroxocs.”
Revela un aspecte de la neurologia perifèrica que la majoria de la gent desconeix. “Se sap que el Dr. Tolosa Colomer era un gran neurocirurgià, però no se sap que ja en aquell temps feia l’electromiografia amb el Dr. Massó, a la Clínica Platón i teràpies per a les neuritis braquials amb ionitzacions transcervicals.”
En un moment determinat va deixar Barcelona i se’n va anar cap a Tarragona. “Com que el Dr. Tolosa Colomer s’anava a jubilar i no sabíem ben bé quin futur tindríem, un company se’n va anar a la Creu Roja de Tarragona i dos anys després me’n vaig anar a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus i a la Clínica Monegal de Tarragona.”
A l’Hospital Sant Joan de Reus, hi va trobar pocs recursos materials i humans. “Quan hi vaig arribar, em vaig trobar amb el radiòleg general. Havíem de fer les arteriografies com podíem. Vam haver de muntar un sistema per posar-hi tres radiografies de cop, per assegurar-nos que sortissin bé. Fèiem també les mielografies. La monja i les infermeres hi col·laboraven. El radiòleg feia les radiografies, però si no hi era a la nit, les feia la monja.”
En aquella època, el pronòstic dels pacients neurològics era poc esperançador. “El pronòstic era fatal. Sortosament, vam viure l’esdeveniment fonamental que va ser l’aparició de les cefalosporines que van solucionar molts casos neurològics, quirúrgics i nombroses infeccions del sistema nerviós.”
Actualment, el Dr. García es dedica a la neurologia i al tractament del dolor en l’àmbit de la medicina privada. “Faig el tractament de la neuràlgia del trigemin, trastorns del plexe braquial per compressió d’escalens, o dolors residuals al canell.”
Ha sabut pujar al tren de les noves tecnologies. “El làser ofereix molts bons resultats en el tractament dels dolors ocasionats per les fibrositis o fibromiàlgies, i en els trastorns en què hi ha estretors per on ha de passar un nervi. Però, això que sembla fàcil no ho és tant. Hem de saber interpretar i hem de saber quina estructura hi ha sota, i per on passen exactament els nervis.”
Té molt clar que la tendència actual cap a les subespecialitzacions no pot competir amb el concepte unitari de l’ésser humà. “Encara que els metges ens especialitzem cada vegada més, el cos és un conjunt i no es pot separar. La tensió influirà sobre el fluix cerebral, i el fluix cerebral que rep el cervell influirà sobre la tensió. Hi ha llocs de la base del cervell on es controla tot això, i no vulguem regular-lo contra la seva voluntat. El cervell vol sortir-se amb la seva i, sovint, està millor preparat que el metge.”
El Dr. García ha après una veritat com una casa. “Hem avançat molt, perquè han avançat les tècniques, però crec que jo tenia més temps que els metges actuals. Falten temps i persones. La productivitat s’ha de deixar per a fabricar cadires i no pas per tractar pacients. Amb els mitjans d’aleshores, eren especialment difícils d´explorar la patologia del lòbul temporal, la base del crani i el lòbul parietal. Allò que més informació donava era l´exploració del III, IV ventricles i arrels amb lipiodol, combinant amb l’imatge de la part superior dels ventricles amb aire, tècnica anomenada encefalografia gasosa, tot això mitjançant una trepanació frontal i sonda de nelaton.”
Va venir a Barcelona amb la idea de tornar a Saragossa o a una ciutat més propera al lloc on va néixer. Però va trobar la Lluïsa, la seva promesa, i s’hi va quedar. “Tinc quatre fills, tres són metges, l’altra és economista i psicòloga.”
