Text del 2004
Qui no hi sent ho passa malament i hem de fer una mica de psiquiatres.
.
La Societat Espanyola d’Otorinolaringologia inclou, a més del que el seu nom indica, les especialitats de patologia i cirurgia cervicofacial. L’otorinolaringòleg, no obstant això, és un metge força especialitzat a causa de la complexitat dels mitjans que ha d’utilitzar per als diagnòstics. “Això no vol dir que no tingui un coneixement global de tot.”
El doctor Jordi Bosch i Torrent és especialista otorinolaringòleg. Els seus pares deien que ja de ben petit volia ser metge. Quan va arribar el moment de triar la carrera, ho tenia clar, tot i que a la família no hi havia hagut ningú que es dediqués a la medicina. “Aquest fet feia que no en conegués la part més científica, sinó que el que de veritat m’atreia era la seva vessant humana.”
El doctor Bosch va passar els anys de carrera estudiant a l’hospital Clínic, i assegura que el doctor Agustí Pedro Pons i el doctor Pere Ferreres el van marcar en la seva formació i en la seva feina. “Eren, no tan sols des del punt de vista científic, sinó també humà, unes persones extraordinàries. Tots els que vam passar per allà vam quedar marcats, fins al punt que, tot i haver fet l’especialitat, mai no he deixat de ser metge, i els ho dec a ells.”
“El doctor Pedro Pons deia que la història clínica l’ha de fer el metge dels llits; l’exploració, l’intern; el diagnòstic, la infermera, i el tractament, la monja. Era una espècie de broma. Per ell el més important era el diàleg amb el malalt. Avui s’abusa de les exploracions complementàries. Deia que calia fer el diagnòstic i després les proves per complementar-lo. Pertanyíem a una clínica on cada cas es parlava i cadascú aportava la seva experiència; això tenia valor.”
La idea de ser otorinolaringòleg va ser més aviat tardana, ja que el doctor Bosch volia ser, d’entrada, pediatre. “Tenia una beca per anar a Suècia a estudiar pediatria. Però quan feia d’intern va sortir a la Creu Roja una beca per a l’especialitat d’otorinolaringòleg i me la van donar. De totes les especialitats, a mesura que hi vas aprofundint, te’n vas enamorant.”
L’especialitat d’otorinolaringologia tenia diverses parts fonamentals: la infantil, la cancerologia laríngea o bé la cirurgia de la sordesa, que és la que va interessar i motivar més al doctor, sobretot a l’hora d’acceptar la beca. Des de llavors i fins a ser cap de servei d’otorinolaringologia del Dos de Maig, càrrec que ocupa actualment, ha recorregut tot un itinerari professional en què destaquen estades a París, Ginebra i Estrasburg. “La meva primera formació va ser francesa, després vaig estar també als Estats Units. El fet de marxar és important, per saber on estàs i si el que fas és correcte. Tot el que sigui intercanvi és interessant, no només per a la medicina.”
La seva feina al Dos de Maig dels primers anys requeria de les aportacions professionals dels metges, en tots els sentits. “Als anys setanta cobràvem per una operació unes tres-centes pessetes i fèiem un fons. El metge vivia del que treballava a la tarda, no del que guanyava a l’hospital, era molt diferent d’ara. Amb aquell fons adquiríem el que necessitàvem.”
Actualment, aquest és un hospital concertat i els malalts deriven de la Seguretat Social. Hi ha un coordinador de consultes externes que designa per cada metge el nombre de visites, i el cap de servei s’ocupa de l’organització. “Som cinc de plantilla. Tenim residents estrangers, hem format especialistes de Sud-amèrica. Cadascú té la màxima formació, amb capacitat per fer-ho tot; ara bé, s’han hagut d’especialitzar. Jo em dedico a la cirurgia d’orella, tot i que si s’ha de fer una altra cosa també la faig.”
L’otorinolaringologia tracta una gran diversitat de patologies, i ara per ara la més destacable quant a nombre de casos és la dificultat respiratòria. “Les patologies d’infecció d’orella s’han reduït moltíssim perquè ara es tracten abans que succeeixin, en canvi han augmentat molt les relacionades amb dificultats respiratòries nassals.”
Quant al càncer, els otorinolaringòlegs es troben, en la majoria dels casos que diagnostiquen, amb càncer de laringe. “La malaltia ha canviat molt. Quan una persona nota alteracions de la veu, va al metge. A més, ara tenim la laringoscòpia, es veu millor la lesió, es veu en un estat inicial, cosa que et permet solucionar-ho per microcirurgia. I els mètodes complementaris com la radioteràpia ajuden. El làser també ha aportat bastants resultats. El primer làser de diòxid de carboni el vaig comprar jo, i avui disposem de l’últim model.”
L’otologia, la manca d’audició o l’audició defectuosa, és part de la feina del doctor Bosch. Assegura que el fet de no sentir o de no fer-ho amb la qualitat suficient influeix en la vida personal i social del pacient, però ara la situació ha millorat. “Qui no hi sent ho passa malament i hem de fer una mica de psiquiatres. Dic als pacients que no és que no hi sentin bé, sinó que els altres no els parlen de la manera adequada. Si parles a poc a poc i amb claredat, et poden seguir. El que falla és la comunicació. Hem de fer de metge perquè la persona no es tanqui. Avui ja s’ha perdut la vergonya de dur un aparell a l’orella.”
No obstant això, els audiòfons són una ajuda, no la solució. Per resoldre la manca d’audició existeix també la cirurgia. “Els problemes de l’orella mitja, és a dir, dels mecanismes de transmissió, tenen, la majoria, solucions quirúrgiques. L’orella interna, que s’encarrega d’enviar el missatge fins a l’àrea cortical, no té solució quirúrgica efectiva. En la majoria dels casos s’aconsella un audiòfon.”
Si hi ha una pèrdua auditiva important, és possible que l’audiòfon no funcioni del tot bé i els implants coclears, en aquest sentit, han suposat un canvi. “S’aconsellaven per a persones sense audició que no es podien beneficiar d’audiòfon, amb una lectura labial i nivell intel·lectual adequat. El resultats del implants coclears han millorat, però no solucionen totes les pèrdues auditives de l’orella interna. Una bona selecció de casos és una bona ajuda; una persona que utilitza la lectura labial pot desxifrar un missatge entre el que sap llegir i el que sent. Dissortadament, hi ha persones de les quals no han tret el rendiment esperat.”
A part de la seva tasca a l’hospital com a cap de servei i metge, el doctor Bosch treballa en la seva consulta privada, on pot dedicar més temps a cadascuna de les seves visites, tot i que, assegura, la qualitat professional és la mateixa. La professió de metge, a més, és absorbent i plana en totes les facetes de la vida. “La família és importantíssima per a la feina. Sortia de casa cap a les set, dinava normalment fora, i tornava a la nit. Cap dels meus fills no ha estat metge i me n’alegro perquè el futur dels metges joves no és massa encoratjador. D’altra banda, també he tingut temps per escriure i col·laborar en publicacions, i per poder treballar amb residents, que és vital; la gent jove et manté jove i al dia. Per evadir-me de la feina, tot sovint necessito llegir coses que no tinguin res a veure amb la medicina.”
