Text del 2004
Actualment aconseguim salvar la vida d’un 70% dels pacients que passen per la Unitat de Cures Intensives.
La medicina intensiva és una de les especialitats amb més transcendència en l’àmbit hospitalari actual, a pesar del desconeixement general que existeix al seu voltant. Aquesta branca sanitària, que té com a lloc d’actuació les Unitats o els Serveis de Cures Intensives, les UCI, té com a finalitat “diagnosticar i tractar, sovint amb mitjans artificials, malalts greus amb disfuncions reversibles d’un o més òrgans, donant una resposta assistencial clínicament raonable a les mancances orgàniques que presenten.”
Aquesta tasca requereix el treball conjunt d’un grup de “metges i infermers amb una preparació específica tant tècnica com humana. Aquests dos col·lectius professionals formen un equip que és una peça clau per al bon funcionament de qualsevol UCI i que va molt més enllà de qualsevol estri tecnològic, per sofisticat i modern que sigui.”
El doctor Mancebo va decidir de ben jove que es dedicaria a la medicina de forma professional: “Tot i que cap dels meus avantpassats va ser metge, sempre m’he sentit atret per aquesta activitat, fonamentalment pel seu vessant altruista i humanista, és a dir, pel servei i ajut que comporta als altres membres de la comunitat.”
Un cop presa la decisió d’esdevenir metge, l’any 1974, amb només setze anys, va començar els estudis de medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona: “Foren anys de convulsions polítiques i recordo els dos primers cursos, que es desenvolupaven al campus de Bellaterra, com tristos i marcats per la situació social i política del país. A partir de tercer les classes tenien lloc a l’Hospital de la Vall d’Hebron, aleshores Generalísimo Franco, i l’ambient va començar a normalitzar-se i centrar-se en l’aprenentatge mèdic. Aquests darrers anys varen ésser molt enriquidors.”
En acabar la carrera, se li plantejà el dilema d’haver d’optar per una especialitat. En aquell moment “estava interessat en la gastroenterologia pediàtrica, però no existia aleshores com a branca específica. D’altra banda, la medicina intensiva era una especialitat de nova creació que oferia moltes possibilitats. De seguida vaig adonar-me que per a mi era l’opció laboral idònia.”
En l’examen del MIR va treure una qualificació prou bona i així pogué escollir la institució en la qual es formaria com a especialista: “L’any 1981 entrava com a resident de medicina intensiva a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.”
Quan va completar la formació com a resident, decidí que no n’hi havia prou i marxà a França amb l’objectiu de continuar subespecialitzant-se “allà vaig treballar en diverses facetes de la ventilació artificial, i en concret euna nova modalitat de ventilació: la ventilació no invasiva, és a dir, que no requereix intubació. Aquesta modalitat s’ha anat imposant al llarg dels anys i ara és probablement la més freqüentment utilitzada en el cas de malalties respiratòries cròniques descompensades perquè aconsegueix disminuir la mortalitat dels pacients.”
Després d’un període en què desenvolupà la seva tasca mèdica primer com a metge adjunt de guàrdies de l’Hospital de Can Ruti i més tard a l’Hospital del Parc Taulí a Sabadell, s’incorporà definitivament a l’Hospital de Sant Pau com a membre de la plantilla l’any 1989. La visió que les persones alienes solen tenir de les UCI potser no acostuma a ser pas positiva: “Deu sobtar veure que hi ha malalts que depenen bàsicament dels mitjans tècnics per sobreviure i també deu sobtar força pensar que les nostres reaccions i comportaments són en alguna ocasió intimidatoris. No és la nostra intenció, però som conscients com a intensivistes que els nostres pacients necessiten actuacions no només ben fetes, sinó també realitzades ràpidament. Per a aquesta feina es necessita molta intuició.”
La visió humanista de la medicina que té el doctor Mancebo determina que consideri que “els mitjans tecnològics ajuden, però no ho són tot en la nostra tasca. Les nostres principals eines de diagnòstic encara són la correcta interpretació de la història clínica, les dades fisiològiques i l’exploració física. Tot això no pot ser substituït per cap aparell.”
Aquest tarannà el porta a reflexionar al voltant de la mort i de la convivència que els metges intensivistes tenen amb una vida que s’acaba: “Actualment aconseguim salvar la vida d’un 70% dels pacients que passen per la Unitat de Cures Intensives. En termes mèdics, és un percentatge força positiu, però potser no en termes humans o socials. Hem d’esforçar-nos i continuar investigant per tal d’augmenatr la supervivència dels malalts no només en quantitat sinó també en qualitat. Encara que els intensivistes estem acostumats a conviure amb la mort, la defunció d’un dels pacients sempre comporta una decepció i una sensació de fracàs. En aquest sentit, per mi el més decepcionant, el que m’ocasiona un sentiment d’impotència més gran, és quan els malalts moren simplement perquè encara no hem trobat una teràpia eficient per tractar-los. Per altra banda, una de les nostres fites en els darrers anys ha estat aconseguir que les persones hospitalitzades en una situació crítica i sense esperança de recuperació, morissin amb dignitat. De fet, puc afirmar que mica en mica hem après a respectar l’autonomia dels malalts, i en aquells que la vida se’ls acaba fem tot el possible per garantir-los una mort digna.”
Paral·lelament, “procurem parlar molt sovint amb les persones properes al malalt per tal d’explicar-los quina és la situació mèdica concreta. Intentem sempre tenir una cura extraordinària de la quantitat i qualitat de la informació transmesa als familiars. Les famílies agraeixen aquesta informació i aquest tracte afectuós i, molt possiblement, és l’explicació que gairebé no es presentin conflictes ni reclamacions per part d’aquestes persones.”
En el futur la medicina intensiva viurà canvis importants: “Les tècniques emprades seran menys agressives i tindran menys efectes secundaris facilitant per tant una millor recuperació del pacient.”
La recerca aplicada i la docència són les dues activitats que completen el perfil professional del doctor Mancebo Cortés i de la institució en què treballa, l’Hospital de Sant Pau: “Crec que tant el nostre nivell d’atenció com el de recerca són prou bons i comparables als de qualsevol país de la Unió Europea o dels Estats Units. Gràcies a aquests dos factors també podem garantir un bon nivell de docència per als futurs metges intensivistes. A mi personalment m’entusiasma aquesta part de la meva activitat perquè és una tasca molt enriquidora que et manté l’esperit i l’intel·lecte jove i flexible i que t’obliga a un reciclatge permanent tant de coneixements com d’actituds.”
Per fortuna, “sempre he tingut el suport de l’Hospital de Sant Pau i del meu Servei a l’hora de fer estades a l’estranger o participar en activitats administratives extramurals, així com en cursos i congressos, per tal de millorar la meva tasca assistencial i la formació que dono a les noves promocions.”
