Text del 2004
Ara estem treballant perquè les històries puguin sortir dels hospitals i anar a la primària o a qualsevol lloc del món on sigui el pacient.
Maria Rovira és doctora en medicina i especialista en documentació mèdica, un món molt desconegut per la majoria de la gent i del qual ella mateixa ens farà cinc cèntims a través de la seva experiència com a cap de l’arxiu de Sant Pau. Maria Rovira és de Castelló i, després d’acabar magisteri, va fer la carrera de medicina a València. “Els últims dos anys vaig treballar força en pediatria social i això em va fer inclinar per la pediatria, però aleshores hi havia un boom en aquesta especialitat i no vaig treure ni el número u ni el dos, que eren els que se la van emportar. Vaig entrar a documentació, que es feia en un servei de l’Hospital Clínic de València, l’únic lloc d’Espanya on aleshores es feia aquesta especialització. Posteriorment vaig obtenir el títol d’especialista en pediatria.”
Aquesta, doncs, va ser l’entrada en un món, el de la documentació mèdica, en què després trobaria la seva veritable vocació: “Vaig estar tres anys de resident al Clínic de València fins que la senyora Esperança Martí va demanar un professional per ordenar l’arxiu de la Puigvert i em van oferir la feina.”
Això va representar traslladar-se a Barcelona amb una nena de mesos i un marit que va accedir a deixar la seva feina a València i a buscar-ne una de nova a la ciutat comtal. “Per sort, tot va sortir bé i vaig poder aprofitar aquesta oportunitat, que era la que qualsevol especialista acabat de formar hagués volgut. A la Puigvert hi ha l’arxiu més antic de l’especialitat d’urologia conegut que es conserva sencer, i calia fer un trasllat perquè no hi quedava espai per a històries clíniques noves.”
L’any 1983, però, un canvi de la llei va fer que la doctora Rovira tingués una nova oportunitat en un gran hospital de la ciutat: “Va sortir la llei d’acreditació hospitalària per la qual tots els hospitals de Catalunya han de tenir una història única per pacient. A l’Hospital de Sant Pau coneixien la meva feina a la Puigvert i em van demanar que anés a treballar amb ells per muntar l’arxiu d’històries clíniques que se’ls demanava.”
Sant Pau és un gran hospital amb mes de sis-cents anys d’història, la qual cosa volia dir que posar en marxa un arxiu modern i amb tots els ets i uts no era una feina gens senzilla, però la doctora Rovira s’ho va prendre amb molta il·lusió: “A cada pavelló de l’hospital hi havia un arxiu diferent, de manera que ens podíem trobar amb un pacient que tingués vint històries clíniques diferents i s’havia de decidir com es podien agrupar. Vam prendre la decisió que a partir de l’1 de gener de 1986 tots els pacients que vinguessin a l’hospital formarien part de la història centralitzada. Quan un pacient venia a un altre servei, la història que hi tenia s’integrava a la que havíem començat i d’aquesta manera s’anaven agrupant les històries clíniques de tots els pacients que estàvem atenent.”
Es tractava, doncs, de pensar que en principi hi havia un milió d’històries clíniques passives i que aquestes s’anirien buscant en el moment que un pacient entrés a l’hospital per una nova consulta: “Això és el que vam anar fent fins que vam considerar que ja estava fet, tot i que encara podem continuar buscant historials si arriba un pacient a un servei en què no ha tornat des de fa més de vint anys. Si aquest és el cas, el busquem i l’integrem per continuar formant la seva història clínica.”
És aquesta la feina que fa un documentalista mèdic? “Quan parlem d’especialista en documentació ens referim al professional que ajuda altres professionals mitjançant la informació a disminuir la incertesa i prendre les decisions correctes, recuperant la informació de diferents llocs, facilitant la història clínica d’un pacient per continuar l’assistència, o de diferents pacients per fer estudis i avançar en el coneixement de les malalties, i ajudar els planificadors i gestors a distribuir els recursos de la millor forma possible.”
L’important per als especialistes en documentació és recuperar la informació en el moment i el lloc necessaris, per la qual cosa “dissenyem els documents per recollir les dades assistencials i d’identificació dels pacients i sobretot les dades que creiem que poden ser importants. Una història s’ha de poder trobar per cognoms, per un nombre que se li assigna al pacient tan bon punt arriba a l’hospital i també per la seva targeta sanitària, però el més important és que no ens pugui passar mai que es confonguin les històries de dues persones que hagin nascut el mateix dia o que tinguin els mateixos cognoms.”
Dins la història clínica pot ser important, per exemple, la professió: “Però a vegades no ho és tant la professió actual com la que poden haver tingut en un passat, que pot fer que s’hagi desenvolupat determinada malaltia; per tant, no és tan senzill escollir quines dades s’han d’incloure a la història.” Per facilitar la recuperació de casos amb determinats diagnòstics utilitzem una classificació de malalties que és internacional. A l’hora d’emmagatzemar aquesta informació també es té en compte la legislació actual i el que els metges creuen que és imprescindible guardar, i quant de temps s’ha de conservar.
De les fitxes de paper, a les fitxes perforades i després a les grans bases de dades dels ordinadors, la feina del documentalista ha canviat considerablement amb els anys, però encara cal que es treballi perquè en un futur sigui tot molt més senzill: “Ara estem treballant perquè la informació assistencial de les històries pugui sortir dels hospitals i anar a la primària o a qualsevol lloc del món on sigui el pacient mantenint la confidencialitat de la seva història clínica. Això ja comença a ser una realitat i molt aviat ho serà per a tothom.”