Text del 2004
La visió generalista i integradora de la medicina interna permet el diagnòstic i tractament de patologies relacionades amb diverses especialitats mèdiques.
És innegable que en l’actualitat existeix un debat entorn al present i futur de la medicina interna. En aquest debat, hi ha dues postures contraposades. D’una banda, els sectors sanitaris que aposten per la continuació i progrés d’aquesta especialitat mèdica tot i conservant el seu tarannà generalista; d’una altra, aquells que opinen que el futur de la medicina rau en la subespecialització i que, per tant, aquesta branca mèdica de la qual han sorgit moltes de les especialitats actuals no té gaire sentit en el context sanitari present. Aquells que defensen la primera opció són conscients de la necessitat de l’existència de metges polivalents que puguin enfrontar-se a situacions diferents. Els que defensen la segona postura creuen que la medicina interna anirà desapareixent a mesura que s’incrementi el nombre d’especialitats reconegudes. Totes dues postures es fonamenten en fets objectius: és evident que, seguint criteris estadístics i d’eficiència, els grans centres hospitalaris del país han apostat per l’especialització en una branca mèdica concreta, però també que els centres mitjans o petits no han pogut fer-ho perquè comportaria una despesa injustificada. En conclusió, doncs, atenent a criteris assistencials i econòmics, la medicina interna continua sent essencial en els centres hospitalaris locals i comarcals que no disposen d’alta tecnologia. Les raons d’aquest fet són diverses: “La capacitat generalista i integradora dels especialistes en medicina interna permet el diagnòstic i tractament de patologies relacionades amb múltiples especialitats mèdiques, la qual cosa estalvia recursos i temps al sistema sanitari públic. Per altra banda, la formació generalista dels internistes fa possible l’elaboració de diagnòstics basats en la història clínica i l’exploració, de manera que s’estalvien moltes proves complementàries. En aquest sentit, és una llàstima que s’estigui perdent la confiança en el professional i es deixi la tasca mèdica cada cop més en mans de les màquines perquè, en definitiva, s’està minimitzant la feina i la labor social dels facultatius.”
El doctor Josep Anton Capdevila es va decantar per la medicina seguint la vocació primerenca que va sentir per aquest ofici singular: “La medicina és una activitat professional híbrida, a mig camí de la filosofia, la ciència i l’humanisme. És evident que cal tenir una sòlida base de coneixements científics, però alhora també és imprescindible disposar de capacitats per empatitzar amb els pacients. Pot haver-hi excel·lents investigadors sense les habilitats socials imprescindibles per dedicar-se a l’assistència. Hem de tenir en compte que no només s’ha de saber tractar correctament la persona atesa, sinó que també s’ha d’aprendre a professionalitzar la relació que s’hi manté. És impossible no portar-se els problemes dels pacients a casa, però s’ha de saber desconnectar per tal que la teva vida professional no afecti la personal.”
Per preparar-se com a facultatiu es va decantar per la Universitat Autònoma de Barcelona: “Recordo amb molta estimació els meus anys d’estudiant universitari. Únicament em penedeixo de no haver-me implicat més en l’ambient estudiantil i polític del moment. Estava tan preocupat per la meva formació acadèmica i per compaginar-la amb l’activitat laboral que no em quedava gaire temps per a les reivindicacions sociopolítiques.”
Un cop llicenciat, va accedir al programa de residents en medicina interna de la Vall d’Hebron després de superar el duríssim examen MIR: “Malgrat la dificultat i les arbitrarietats que pugui comportar, crec que el MIR és un sistema objectiu i just per valorar els mèrits dels futurs especialistes; d’altra banda és inqüestionable que ha contribuït a elevar el nivell mèdic del país.”
En acabar l’especialtzació, el doctor Capdevila va fer guàrdies durant dos anys a diferents centres hospitalaris. Posteriorment va prestar els seus serveis en l’Hospital de la Vall d’Hebron, com a metge adjunt del servei de medicina interna i de malalties infeccioses, fins l’any 2000, en què va promocionar-se professionalment: “L’Hospital de Mataró em va brindar l’oportunitat d’esdevenir cap de servei de Medicina Interna, i vaig decidir que no podia desaprofitar l’opció de treballar en el desenvolupament i consolidació d’un projecte tan ambiciós com el del Consorci Sanitari del Maresme.”
Aquest centre actualment disposa de tres-centes trenta places hospitalàries i té una plantilla de tretze metges adjunts internistes, a banda dels especialistes específics: “La nostra filosofia és atendre des de medicina interna totes aquelles patologies que no requereixin l’actuació concreta d’un metge especialista. Aquesta forma de procedir possibilita que gestionem de manera efectiva els recursos que l’Administració posa al nostre abast. Evidentment, no treballem de forma aïllada, sinó que internistes i especialistes consensuem les actuacions.”
Personalment, se sent molt satisfet de la tasca desenvolupada: “Dirigir un equip humà mai no és fàcil perquè no es tracta de sumar individualitats, sinó d’aconseguir que funcionin com un ens únic, tot i respectant les característiques personals i de la institució on desenvolupes la teva tasca. Treballar en un centre com el de Mataró té molts avantatges, fonamentalment el bon ambient de treball i la familiaritat de tracte amb companys i pacients, ja que la relació és sovintejada i perllongada. Al mateix temps, però, de vegades aquest pot ser el major inconvenient.”
En el seu sistema de treball també té un paper important la relació amb el malalt: “M’agrada tractar els pacients com a persones i que la nostra relació es basi en la confiança. La societat hauria d’entendre que l’errada forma part de la idiosincràsia humana i, per tant, que les equivocacions mèdiques s’han de minimitzar tant com sigui possible però que difícilment desapareixeran perquè les fallides són presents en tots els camps d’acció de les persones. Aquesta por i recel dels malalts provoca que cada cop més es desenvolupi una medicina defensiva que no beneficia ningú: ni el professional que no se sent recompensat, ni l’usuari que rep una atenció despersonalitzada i tecnificada, la qual cosa, a més, comporta un malbaratament dels limitats recursos públics.”
La personalitat del doctor Capdevila es fa present en aquesta inusual reflexió sobre l’arribada de nous grups poblacionals a Catalunya: “L’arribada massiva d’immigrants no està comportant canvis substancials en les patologies tractades, però sí la necessitat que el facultatiu conegui i entengui la cultura dels nous habitants.”
L’exemple següent és força il·lustratiu: “El tractament d’un pacient diabètic musulmà durant el mes del ramadà té unes característiques pròpies. Cal que el sanitari sigui flexible i capaç d’adaptar la teràpia a les característiques socioculturals del seu pacient.” En definitiva, la sòlida base de coneixements dels metges internistes juntament amb la seva capacitat per interrelacionar les diverses àrees mèdiques determina que aquests professionals siguin les eines flexibles i polivalents imprescindibles per a una sanitat eficient i sostenible.
