Text del 2005
És imprescindible implicar-se no tan sols en la part de diagnòstic i tractament, sinó també en la més social i solidària.
El Dr. Josep Bagunyá Durich és una persona inquieta que ha canviat amb freqüència de feina fins que s’ha establert a Lleida, on desenvolupa la seva tasca de metge neuròleg des de fa nou anys. “El neuròleg és l’especialista de les malalties del cervell, de la medul·la espinal, dels músculs, del cos i dels nervis dels braços i les cames. Som els metges dels mals de cap, dels accidents vasculars cerebrals o feridures, de les demències i de les epilèpsies, entre d’altres malalties.”
Una curiositat innata el va empènyer a estudiar medicina. “Quan feia el batxillerat m’agradava molt la biologia. Sempre he tingut curiositat per saber com pensem, per què pensem, què som i què fem, i què passa en el nostre cos. Vaig descobrir en la neurologia l’especialitat que responia moltes d’aquestes preguntes.”
Va estudiar la carrera a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de la Universitat Autònoma de Barcelona, en l’època gloriosa del centre, però també la de les vagues i les turbulències socials i polítiques. “A l’Hospital hi havia uns professors protectors consagrats als seus alumnes.”
Després acabar aquesta primera etapa de formació el 1979, va fer l’especialitat de neurologia a l’Hospital de Bellvitge. “Vaig gaudir força, però al servei d’urgències treballàvem moltíssim. En un sol dia d’urgències s’adquiria molta experiència.”
Qualifica de molt bona la formació MIR. “La majoria de persones que hem fet el MIR defensarem aquest sistema de formació. Per estudiar, treballar i anar endavant, els éssers humans necessitem uns adequats estímuls professionals.”
Un cop finalitzada la formació d’especialista en neurologia, s’havia de plantejar un camí professional. “Primer vaig treballar a l’Hospital de Mataró durant uns mesos, fent la substitució d’un neuròleg. La tasca en un hospital comarcal t’obliga a treballar de peus a terra, a centrar-te en els aspectes més essencials i en les malalties de més incidència en la població general. Seria bo que tot neuròleg passés una etapa de la seva activitat assistencial en un hospital comarcal. La primera plaça hospitalària la vaig tenir a la Clínica Mental de Santa Coloma. Va suposar la primera experiència de treball coordinat amb equips de diferents especialitats incloent disciplines paramèdiques. No tot s’aprèn a la residència. Fou memorable l’acollida i el suport dels professionals de la institució.”
Hi va treballar durant un any. “La nostra feina consistia a col·laborar amb els psiquiatres. Hi ha molta patologia neurològica associada a les malalties psiquiàtriques, com ara molts trastorns del moviment. La tasca del neuròleg esdevé essencial en el diagnòstic diferencial.”
La manca de competències de la Diputació en l’assistència sanitària no psiquiàtrica limità la possibilitat d’expandir l’activitat neurològica a d’altres àmbits de Santa Coloma, i això li féu acceptar l’oferta de l’Institut Guttmann, que necessitava un neuròleg de suport per fer neurorehabilitació. “El 60% de la discapacitat és de causa neurològica. La rehabilitació neurològica és una disciplina molt complexa. Es necessita un equip integrat per psicòlegs, fisioterapeutes, infermers especialitzats, metges rehabilitadors, especialistes en ortesis, assistents socials, terapeutes ocupacionals, logopedes, etc. Treballar en aquest centre va ser molt enriquidor per completar el meu currículum. La formació neurològica clàssica inclou pocs aspectes de rehabilitació. A més vaig aconseguir una beca i vaig estar força temps per diversos centres de rehabilitació neurològica d’Europa, especialment per l’esclerosi múltiple. El programa es deia Rehabilitation in MS i era liderat pel professor Ketalaer (Melsbroek, Bèlgica), qui es considera ell mateix un neurorehabilitador.”
Després va fer un salt cap a Lleida. “Va coincidir que volia canviar d’activitat professional, que a Lleida hi havia pocs neuròlegs i que en un bell -i vell- poble medieval anomenat Guimerà, teníem una casa heretada dels pares. A més, la Dra. Pilar Granes, neuròloga de l’Hospital Arnau de Vilanova, em va encoratjar. Era evident on havíem d’anar a parar.”
Quan va arribar a Lleida, va iniciar l’activitat assistencial a la Clínica Ntra. Sra. del Perpetuo Socorro i posteriorment a l’Hospital Montserrat. Així ha anat creixent fins crear Neurocentre, un centre de neurologia que li permet tenir autonomia professional. Es tracta d’una centre monogràfic, que inclou neurologia i neurofisiologia, que treballa per mutualitats d’assegurança de salut, i format pel Dr. Bagunyá, un metge traumatòleg, una secretària i una auxiliar. “L’objectiu de Neurocentre és fer una medicina tan digna i ben feta com la que es pugui fer en un gran hospital. Mantenim una estreta col·laboració amb hospitals de referència de Barcelona i fomentem la segona consulta. Generalment, el malalt neurològic és una persona gran que es troba en una situació delicada, davant de malalties potencialment discapacitants i amb gran repercussió familiar. Tret de les epilèpsies, l’esclerosi múltiple i els mals de cap, que es presenten en gent jove, la majoria dels pacients són gent gran que pateix problemes com feridures, la malaltia de Parkinson o la d’Alzheimer. Per atendre les necessitats dels nostres pacients, hem procurat fer un centre de fàcil accés, sense barreres arquitectòniques, càlid, acollidor i on sentin preservada la seva intimitat. També és molt important el fet de no fer-los esperar. Per a aquests pacients o llurs familiars, és fonamental trobar el somriure de les persones que els envolten.” Compagina aquesta tasca amb la medicina pública de la comarca, ja que treballa dos dies a la setmana a l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova i a la Fundació Sant Hospital de la Seu d’Urgell.
Actualment, col·labora en un centre de rehabilitació que ha creat la Fundació d’Esclerosi Múltiple de Lleida, el centre de dia Miquel Martí i Pol, un dia a la setmana a fer la neurorehabilitació. “És bàsic que el neuròleg s’impliqui no tan sols en la part del diagnòstic i del tractament, sinó també en la rehabilitació multidisciplinària, inclosa la part social i solidària. Cal que el neuròleg participi més en disciplines afins i d’enfocament pluridisciplinari com ara la neurorehabilitació, la neurooncologia o les diferents eines de diagnòstic.”
El Dr. Bagunyá no ha parat mai de fer coses noves. Ara el seu afany se centra a consolidar i potenciar els projectes iniciats durant els darrers nou anys. Viure al camp hi ajuda. “Esporgar, arreglar el jardí, tenir cura dels gossos o posar una rajola que s’ha trencat, inspira força. Molts centres d’atenció neurològica pluridisciplinària europeus estan ubicats en un entorn natural, en instal·lacions confortables. Hem de somiar i desitjar que un dia podrem oferir una assistència multidisciplinària que abasti tots els aspectes físics, mentals, emocionals i socials dels afectats per una malaltia neurològica crònica, en unes modernes instal·lacions rodejades de pau i de natura i provistes de les millors eines de diagnòstic i de tractament que la medicina ens pugui fornir en cada moment.”
