Text del 2005
Hem passat d’únicament arrencar queixals a realitzar operacions quirúrgiques força sofisticades.
“L’estomatologia és l’especialitat que té cura de la salut bucal de les persones i que porta a terme les revisions i els controls preventius pertinents per tal de detectar possibles futures patologies.”
La doctora Marta Jorba Vives es va decantar per aquesta dedicació professional en part pels antecedents familiars i, sobretot, pel seu desig d’aprofundir en els coneixements de la fisiologia i la psicologia humanes: “En un primer moment vaig sentir molta curiositat pel funcionament del cos i de la ment humans; després, a més, em vaig adonar de les possibilitats que em podia oferir aquesta professió. Vaig estudiar a la Facultat de Medicina de Mataró durant els tres primers anys de llicenciatura i a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona la resta de cursos.”
Una vegada va llicenciar-se, estudià l’especialitat d’estomatologia també a l’Hospital Clínic: “Desitjava dedicar-me a una especialitat manual i en què els pacients fossin persones sanes. Després de plantejar-me diverses especialitats, em vaig decantar per l’estomatologia perquè s’adeia amb les meves aspiracions personals i professionals i perquè el contacte amb el pacient era molt important i especial.”
Durant aquesta etapa va poder fer d’observadora del doctor Planes, professor universitari, i del doctor Jorba, cosí del seu pare, que la van ensinistrar en el vessant pràctic de la seva tasca. Durant la seva etapa d’especialització no existia la formació de llicenciatura focalitzada; la doctora Jorba considera que el sistema actual és força més complet. “L’odontologia és una branca molt àmplia i que requereix una formació teòrica i pràctica molt específica i completa. Crec que el sistema actual prepara de manera més satisfactòria els futurs dentistes perquè els adreça des del començament cap a la seva dedicació final.”
L’estomatologia és una de les branques mèdiques que més s’ha desenvolupat en els darrers anys: “Hem passat d’únicament arrencar queixals a realitzar operacions quirúrgiques força sofisticades com la col·locació d’implants. Aquest avenç ha provocat una subespecialització obligada dels estomatòlegs, de manera que d’una banda trobem l’odontòleg generalista i d’una altra cada vegada més es formen odontòlegs subespecialitzats en tècniques o vessants concretes.”
Aquest avenç tecnològic i mèdic, que ha estat paral·lel a la presa de consciència de la població de la importància de la salut bucal, junt amb el fet de treballar en un espai tan reduït com el de la boca, “exigeix molt a l’odontòleg que desitja donar un servei acurat als seus pacients i que és conscient que les responsabilitats de la seva activitat són diverses: intervenim al costat d’un centre vital, el cervell, i al costat de vasos sanguinis molt importants; fem servir eines molt sofisticades que, amb un ús poc eficaç, poden afectar-los i, a més a més, cada persona és única i específica, de manera que les solucions no poden ser genèriques, sinó específiques. En definitiva, la nostra especialitat és mèdica amb tots els riscos que això comporta, però moltes vegades no hem estat prou valorats pel mateix col·lectiu mèdic.”
Després d’acabar l’especialitat a l’Hospital Clínic, va treballar durant un petit període a la Seguretat Social i posteriorment va obrir la seva pròpia consulta privada a Mataró fa més de vint anys: “El treball al sistema sanitari públic no va ser satisfactori per a mi perquè únicament es realitzaven extraccions. Em sentia decebuda i desitjava tenir el meu propi centre. Vaig ser pionera en el fet d’obrir una clínica dental que es trobava en una planta baixa quan l’habitual aleshores era obrir centres en pisos. De mica en mica ens hem anat apropant a la població obrint més centres arran de carrer. Crec que el lloc i l’atmosfera d’un centre mèdic són fonamentals per crear un clima de relaxació i tranquil·litat en els pacients. En una consulta és molt important el lloc on s’ubica, les persones que reben els pacients i el clima que s’hi respira. Tanmateix, hem de tenir en compte que els pacients més joves acudeixen amb molta menys preocupació que les generacions més grans perquè aquestes últimes van patir experiències doloroses i, fins i tot, traumàtiques en els seus tractaments dentals juvenils.”
La doctora Jorba pertany a la generació de dones que es va incorporar al món de la medicina de forma massiva. Des de la seva perspectiva, la seva condició femenina va ser un avantatge: “Atesa la imatge de duresa i de por que suscitava l’estomatòleg aleshores, el fet de ser una dona proporcionava més seguretat i confiança als pacients. A més a més, em va permetre subespecialitzar-me en odontopediatria, la qual cosa, al seu torn, va possibilitar que s’incrementés la llista dels meus pacients perquè primer acudien els nens a la consulta acompanyats dels pares i després, en veure el tracte que rebien els seus fills, ho feien ells mateixos.”
La doctora Jorba ha apostat per la subespecialització en la seva consulta: “Jo m’encarrego del tractament dels nens i del seguiment i teràpia general dels pacients. Quan s’ha de portar a terme una intervenció específica, col·laboro amb professionals especialitzats que actuen en la mateixa consulta; en aquests moments tinc especialistes en cirurgia maxil·lofacial, logopeda, ortodoncista, periodoncista, especialista en endodòncies, protèsic, higienista, etc.”
Els canvis socials han provocat grans exigències temporals dels pacients: “Els nostres horaris actuals no són raonables ni humans. S’està forçant que els dentistes haguem de tenir jornades molt perllongades i poc raonables per tal de poder atendre els nostres pacients, que majoritàriament volen ser visitats en horari de tarda. Un pacient, sobretot infantil, que és atès per la tarda tindrà un grau major d’angoixa i de nerviosisme.” D’altra banda, “els dentistes també tenim dret a tenir una família. Per a mi ha estat un sacrifici força gran haver de renunciar a passar més temps amb el meu fill per motius laborals. Crec que res no compensa no poder veure com creix el teu fill. És evident que ha de ser el professional el que es marqui unes prioritats i unes fronteres professionals. En el meu cas únicament treballo dues tardes a la setmana perquè per mi és fonamental passar temps amb la meva família.”
És obvi que en les paraules de la doctora Jorba es filtra la insatisfacció de molts i moltes professionals actuals que s’adonen que la dinàmica laboral present ens aboca a treballar més i més cada vegada, sense que aquesta aportació tan sacrificada ens enriqueixi personalment. El treball és una part fonamental de la nostra vida que ens ajuda a desenvolupar-nos i a realitzar-nos personalment, però és un vessant més, no l’únic. Si de veritat es converteix en l’únic, deixarem de ser éssers humans per convertir-nos únicament en unitats productives obsessionades amb la possessió d’estris dels quals no podrem gaudir per manca de temps. La humanitat de les seves reflexions ens informa que a més de ser una bona metgessa és una metgessa bona.
