Text del 21/09/10
Fins a la dècada dels 90, en general els pacients buscaven la recuperació funcional de la seva dentició; tanmateix, avui això només sol passar amb la gent gran. Els pacients de menys de 50 anys acudeixen a la meva consulta per raons bàsicament estètiques.
En aquesta societat de la imatge en què vivim, l’aparença és allò que preval, potser perquè hem perdut valors bàsics com la responsabilitat, l’ètica i el respecte.
Col·locar un implant dental és el mètode més natural de substituir una dent perduda. Se situa just on abans hi havia l’arrel. Per tant, és una arrel artificial sobre la qual es col·loca una dent de ceràmica i té l’avantatge que no cal llimar ni tocar les dents situades al voltant.
Tractem amb persones, per això hem de tenir empatia i saber transmetre bones sensacions. El tracte d’una infermera o un metge pot ser clau per al tractament i la recuperació d’un pacient.
El metge estomatòleg Josep Diví i Pujol és un referent a Catalunya i a Espanya en l’especialitat dels implants dentals. “Sempre m’havia agradat la cirurgia. Per tant, no vaig trigar gaire a decantar-me pels implants en una època, els anys 80, en què aquesta activitat era encara pionera al nostre país.”
Des d’aleshores el seu currículum ha anat nodrint-se amb una extensa i intensa trajectòria: ha impartit més de cent cursos i més de tres-centes conferències nacionals i internacionals sobre implants i regeneració òssia, així com ha treballat de professor per a diferents universitats estatals. Igualment, fou president l’any 1994 del comitè científic del World Congress of Implantology, i és membre de la Sociedad Española de Periodoncia, de la Sociedad Española de Prótesis i de la Sociedad Española de Implantes, entre d’altres activitats. A la seva consulta, la Clínica Dental Diví, que ofereix sota direcció seva un servei integral d’odontologia, ha col·locat ja més de 15.000 implants. “Recordaré sempre la primera persona que vaig operar. Menjava molt malament i mastegava tapant-se la boca. Després d’intervenir-la, em trucà i em va dir: puc menjar i somriure com una persona normal. Feia anys que no era capaç de fer-ho; la seva vida havia canviat. Va ser un pacient clau, perquè m’animà a seguir treballant en aquesta línia.”
La recuperació funcional té una clara incidència en l’autoestima, “perquè el pacient sent que torna a ser una persona normal. Tanmateix, darrerament hi ha una tendència cap a l’extrem contrari. Així, si fins a la dècada dels 90 la gent buscava la recuperació funcional, avui això només sol passar amb la gent gran. Els pacients de menys de 50 anys solen acudir a la meva consulta per raons bàsicament estètiques. En aquesta societat de la imatge en què vivim, l’aparença és allò que preval.”
Per això, el professional ha de saber posar límits quan calgui. “Els paràmetres d’allò que podem aconseguir estan molt definits. És cabdal saber comunicar-li al pacient fins a on pots arribar. Per exemple, una persona gran que ha patit un accident i ha perdut massa òssia, teixits tous i moltes peces dentals ha de saber que pots ajudar-la a recuperar la funcionalitat però que mai no arribarà a tenir el 100% del somriure de quan tenia 18 anys. A vegades hi ha gent que et ve amb la fotografia d’un actor i et diu que li facis el mateix somriure, malgrat que el seu aspecte físic no tingui res a veure amb el del seu model. I has de ser honest, no valen enganys. La medicina té els seus límits, no fem miracles.”
Col·locar un implant dental “és el mètode més natural de substituir una dent que s’ha perdut. Se situa just on abans hi havia l’arrel. És, per tant, una arrel artificial sobre la qual es col·loca una dent de ceràmica que imita la natural. A més, té l’avantatge que no has de llimar ni tocar les dents situades al voltant. La rapidesa i l’èxit del tractament depenen de dos factors: la qualitat de l’implant i l’estat previ de la massa òssia del pacient. No és el mateix posar un cargol a una paret que a la boca, on l’ajustament i la precisió és vital. L’habilitat del professional hi juga un paper cabdal, i també la qualitat del material. Pel que fa a l’estat previ de la massa òssia del pacient, varia molt la tècnica de l’implant segons es faci a una geniva prima que a una de gruixuda. Amb una geniva fina cal anar molt en compte, perquè, només per patir el trauma quirúrgic, pot ensorrar-se, fer recessions i, en definitiva, donar més problemes que no pas solucions.”
La durada del tractament també depèn d’aquest darrer factor. “Hi ha pacients als quals els pots col·locar els implants de manera immediata, però n’hi ha que s’han d’esperar fins a sis mesos, ja que, altrament, podrien perdre’ls. La mitjana d’espera habitual se situa en els tres mesos.”
Un bon professional odontòleg no confia només en les eines informàtiques. “Treballem amb programes que ens permeten dissenyar prèviament els tractaments. Són molt útils però tenen limitacions. Malgrat facilitar el càlcul d’on cal posar l’implant, el cert és que no només treballem amb l’ós, sinó també amb la geniva, un element clau que el programa encara no detecta. No es pot caure en l’error de pensar que l’ordinador resoldrà tots els problemes. La tecnologia sempre necessita al darrera la presència d’una persona experimentada que avaluï quan podem aprofitar-nos-en i quan no. Els coneixements mèdics bàsics són imprescindibles, tant els de fisiologia com els d’anatomia i els d’anatomia patològica. Sinó els tens clars, la teva praxi sempre serà errònia i negligent.”
El nivell de l’odontologia espanyola “encara és molt bo. I dic encara perquè aquesta situació perilla per una sèrie de factors: la llicenciatura en Odontologia s’ha separat de la carrera de Medicina, fet que, sumat a la circumstància que els plans d’estudi no s’apliquen al 100%, provoca que els estudiants es llicenciïn amb mancances. A més, s’han obert més facultats de les necessàries. Si a això afegim un ambient social procliu a les franquícies i a la publicitat enganyosa, comencem a caminar en un terreny pantanós. A la nostra consulta ja hem atès persones a les quals se’ls ha dit que s’han de fer molts tractaments i tots molt cars. Quan els hi dius que no cal, que això només els servirà per gastar-se els diners i que el seu problema es pot resoldre d’una manera menys agressiva, se sorprenen. La nostra societat és superficial, viu de l’aparença, ha deixat enrere valors com la responsabilitat, l’ètica i el respecte. Quan vaig acabar la carrera, tots els metges estomatòlegs teníem molt clar que havíem de curar el malalt i conservar tot allò que estigués sa. Avui en dia, tanmateix, s’està tocant el sa a fi d’aconseguir augmentar la facturació, cosa que pot comportar emmalaltir el pacient, una acció que va en contra de la deontologia mèdica.”
El futur de l’odontologia mira cap a les cèl·lules mare. “En els darrers anys s’han fet importants descobriments; ja sabem quin és el material que el nostre cos accepta millor: el titani. El següent pas serà posar una cèl·lula mare en el lloc on s’ha perdut una dent per tal que en creixi una altra.”
Amb relació a la recuperació de massa òssia, els especialistes en implants han apostat pels materials osteoinductors, “que afavoreixen el creixement ossi sense haver de buscar una part donant. Fins ara hem aconseguit bons resultats. Pensem que els empelts propis del pacient queden en molts casos en segon lloc.”
Els professionals de la Clínica Dental Diví saben que no són una cadena de muntatge. “Tractem amb persones, per aquesta raó el nostre equip ha de tenir empatia i saber transmetre bones sensacions. I això a la facultat de Medicina o d’Infermeria no es pot adquirir. Òbviament, valoro molt la professionalitat de qui treballa a la meva clínica però, a l’hora de contractar algú, en tinc molt en compte també les habilitats interpersonals. Sé que el tracte d’una infermera o d’un metge pot ser clau per al tractament i la recuperació d’un pacient.”