Text del 08-06-2010
Si el nivell econòmic canvia dràsticament, cal que les expectatives de l’individu s’adaptin a aquest canvi. Altrament, es generarà conflicte psicològic, frustració.
Està bé preocupar-nos de les modes i que la nostra presència s’hi ajusti, però simplement per introduir una mica de variació a la vida, sempre necessària i saludable. Anar més enllà porta cap a l’obsessió i les patologies mentals.
Quan uns pares creuen que regalar una pròtesi de mama o una liposucció a la seva filla de 18 anys és com regalar-li una moto, això és simptomàtic d’una disfunció familiar més àmplia.
Les patologies alimentàries, com l’anorèxia i la bulímia, fortament lligades a la imatge, estan molt esteses i s’amplien diàriament, en part gràcies a la difusió, des dels mitjans de comunicació, de cànons de bellesa superficials.
Especialista en psiquiatria forense i trastorns alimentaris, la metgessa Lidia Cuesta i Serramià ha treballat tant al sector públic com al sector privat de la seva professió. “A ambdós es poden fer les coses ben fetes. La salut pública cobreix molt bé les malalties en general, i els trastorns mentals en particular, mitjançant teràpies breus però eficaces. De fet, els malalts mentals greus, avui per avui, on estan atesos de manera més completa és a la sanitat pública, que és la que disposa de més mitjans.”
La doctora Cuesta visita a una consulta pròpia ubicada a Barcelona. “Som quatre psiquiatres i dos psicòlegs al mateix despatx. Cadascú té els seus pacients, però, de vegades, compartim alguns casos, sobretot entre psiquiatres i psicòlegs.”
Darrerament, bona part de les visites que reben els metges dedicats a l’àmbit de la ment estan relacionades amb la crisi. “Famílies normals i corrents, que sempre havien anat fent, ara es veuen a un pas de perdre-ho tot, fins i tot l’habitatge. No cal dir les conseqüències psicològiques que una vivència així genera.”
Sense arribar a aquest extrem, moltes persones acusen també psicològicament la minva del seu poder adquisitiu. “Hi ha qui s’entrebanca amb les seves expectatives, és a dir, que es desestabilitza psicològicament per haver perdut l’equilibri entre allò que espera i allò que hi ha. Pensem que hem passat d’anar de vacances a l’altra punta del món a no saber si menjarem demà. I aquesta realitat, si no s’assumeix, és necessàriament traumàtica. Si l’entorn canvia dràsticament, cal que les expectatives de l’individu s’adaptin a aquest canvi. Altrament, es generarà conflicte psicològic, insatisfacció, frustració.”
La psiquiatria forense és una de les branques de la medicina mental que ocupen la doctora Cuesta. “Faig dictàmens sobre baixes o separacions conjugals. I en criminologia, per exemple, dictamino si una persona pot ser jutjada per un crim a tenor de les seves facultats mentals, o si, per les mateixes raons, es pot ingressar algú per una ordre judicial.”
També s’ocupa de pacients amb anorèxia i bulímia, dues patologies molt lligades amb l’estètica corporal. “La medicina difícilment pot combatre la publicitat que marca els cànons de bellesa, de manera que la superficialitat que aquesta alimenta avança a passes de gegant.”
És evident que la primera imatge que tenim d’algú és el seu exterior. “Està bé preocupar-nos de les modes i que la nostra presència s’hi ajusti, però simplement per introduir una mica de variació a la vida, sempre necessària i saludable. Anar més enllà d’aquest nivell de preocupació porta cap a les patologies mentals.”
Fins ara, l’obsessió per la imatge era bàsicament femenina; avui dia, tanmateix, ja s’ha fet extensiva a una part significativa d’homes. “No és cap fet positiu ni igualitari que s’hagi estès als homes. S’ha de superar aquesta obsessió, independentment dels sexes. Des de la perspectiva de l’equilibri emocional, l’única moda saludable és la que defineix cadascú individualment segons el seu mateix criteri i tarannà.”
Darrere d’una operació d’estètica sovint s’amaga un problema psicològic. “Quan un cirurgià plàstic obvia el tractament psicològic dels seus pacients, està fregant la negligència.”
El problema psicològic de vegades es fa extensiu a tota la família del pacient. “Quan uns pares creuen que regalar una pròtesi de mama o una liposucció a la seva filla de 18 anys és com regalar-li una moto, això és simptomàtic d’una disfunció familiar més àmplia, d’abast educacional i social.”
Estudis demostren que els homes, majoritàriament, “se senten atrets sexualment per dones amb formes i perfils rodons, però en canvi prefereixen lluir en públic dones primes. Com hem arribat a això? No se sap, però no ha estat cosa de dos dies. El cas és que la cursa per veure qui pot estar més prim no ha acabat.”
L’anorèxia és una malaltia mental que es produeix per diversos factors coincidents, mai per un de sol. “Certs estudis constaten que té una base genètica. La resta de factors els marquen, durant la infantesa, la influència de la família, i després, a l’adolescència, l’entorn.”
Els mitjans de comunicació han contribuït a estendre el fenomen a tot arreu. “Ara ja no pateix anorèxia un sector concret de la població, femenina i jove. Ja s’ha estès a tothom, fins i tot a homes adults.”
Les patologies alimentàries, de fet, es van ampliant dia a dia. “No es pot parlar només d’anorèxia i bulímia. Hi ha altres malalties, menys tipificades, dins el mateix grup.”
El tractament de fons es fa a base de teràpia, però també es recorre a algun suport farmacològic. “Els fàrmacs els receptem per fer remetre alguns símptomes (ansietat, depressió…).”
L’ansietat és una alteració cada cop més estesa. “La pressa està matant Occident, i l’ansietat és una de les seves conseqüències. Tot i així, forma part de l’ésser humà i en certs moments, en la seva proporció adequada, és bona, perquè pot ser un mecanisme de defensa. Així, si algú, posem per cas, ha de fer una entrevista de feina, és normal que tingui una mica d’ansietat, la qual, a més, l’ajudarà a estar a l’alçada. No és normal, però, que aquella mateixa persona tingui ansietat passejant el gos o anant a comprar.”
L’ansietat és responsable de molts problemes orgànics. “El 25% de les molèsties físiques que porten la gent al metge són generades per l’ansietat.”
Els problemes digestius són uns dels més freqüents. “El famós ‘nus a l’estómac’ provoca des d’acidesa fins a sensació falsa de gana, amb el consegüent risc de menjar compulsivament i caure en l’obesitat.”
Curar l’ansietat és delicat. “Si el pacient no ve amb la ment oberta, amb voluntat de reflexionar, no anirem bé. La màgia en curació no existeix, ni tan sols amb la medicació. D’altra banda, molts pacients fan l’esforç de canviar d’hàbits, però no saben perseverar; en general, hi ha poca capacitat d’esforç i de sacrifici, fins i tot des del convenciment.”
En aquest sentit, sovint els psiquiatres actuen de metge de capçalera. “Són dues especialitats mèdiques que han de relacionar-se estretament. De fet, des del Servei Català de la Salut ara s’estan fent esforços perquè hi hagi una relació més intensa entre els Centres de Salut Mental (els psiquiatres) i les Àrees Bàsiques (els metges de capçalera).”
A banda de la seva activitat com a psiquiatra, la doctora Cuesta es dedica també a la docència. “Sóc professora a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Facultat de Teràpia Ocupacional i a la Facultat d’Infermeria.”
Des de la seva experiència amb els alumnes, la recuperació dels valors perduts esdevé indissociable de l’equilibri emocional. “Aquesta recuperació passa perquè la persona sàpiga d’on ve i què i qui és. Amb això ja pot tirar endavant i estar a gust amb si mateixa.”
Els valors no són sempre exportables. “Voler que adoptem la cultura cívica dels països nòrdics és una pretensió condemnada al fracàs: hi ha segles d’història diferent al darrere. El que es tracta és de treure les coses positives de la pròpia idiosincràsia.”
