Text del 2004
El fet de veure cada dia l’afany dels companys per fer les coses bé és el meu veritable verí.
“La finalitat de la cirurgia ortopèdica i la traumatologia és fer que una articulació o un membre perifèric malmès torni a funcionar.”
Així defineix la seva especialitat el doctor Josep M. Amorós i Macau, cirurgià amb una llarga trajectòria professional de més de tres dècades. El doctor Amorós compagina la vessant pública de la medicina com a cap del servei de cirurgia ortopèdica i traumatologia de l’Hospital de Terrassa amb la vessant privada a la clínica. Confessa que a la seva consulta hi treballa molt de gust, però que la seva dèria és la medicina pública. “Tinc consulta privada, on treballo amb tres metges més i tres infermeres. Els meus pacients confien en mi, i això m’omple de vida. Al servei de cirurgia ortopèdica i traumatologia de l’Hospital de Terrassa treballem dinou metges, dels quals catorze són especialistes i cinc residents. El fet de veure cada dia l’afany dels companys per fer les coses bé és el meu veritable verí.”
Va heretar del seu pare, el doctor Josep M. Amorós Griñó, el rigor a l’hora de treballar i de la seva mare, Carme Macau, la capacitat per resoldre problemes i arribar al consens en moments de conflicte. “El pare era metge rural. El recordo com una persona amb les idees molt clares, que no admetia termes mitjans. S’adreçava a la gent amb tanta convicció que tothom li feia cas. La mare actuava com a element amortidor. Quan trucaven per una urgència i el meu pare era fora fent una visita, la mare sempre solucionava el problema. El pare era el braç executor, rigorós, i la mare tenia molta mà esquerra. Tenien dues personalitats complementàries. A l’ombra de tots dos, em vaig imbuir de l’ambient mèdic.”
A Barcelona es va llicenciar en medicina. Quan va acabar la carrera, es va decantar per l’especialitat de traumatologia. Va fer la residència a l’Hospital de la Vall d’Hebron, centre referent de traumatologia a Catalunya a la dècada dels anys setanta. “Dins el camp de la cirurgia, que m’agradava molt, veia la traumatologia com l’especialitat que permetia més contacte amb el pacient. Vaig començar a la que aleshores s’anomenava Trauma de la Franco en una època en la qual es feia traumatologia d’avantguarda. Va ser un centre pioner del qual ens sentíem orgullosos. El consideràvem com si fos casa nostra.”
Durant la seva etapa de residència va tenir grans mestres. “Inicialment, vaig entrar al departament que dirigia el doctor Collado i el meu mestre va ser el doctor Vila Brichs, un metge carismàtic i gran cirurgià de la vella escola.”
Quan va acabar la residència, va continuar a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on va romandre vint anys. També va col·laborar en la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona impartint classes de traumatologia i d’ortopèdia. “A l’Hospital de la Vall d’Hebron vaig fer mil dies de guàrdia de vint-i-quatre hores. Ara, quan algú em diu que no vol fer guàrdies, em bull la sang. La guàrdia t’enriqueix humanament, professionalment i tècnicament. L’últim dia que en vaig fer, que va ser un quinze d’agost, vaig plorar.”
La seva època a l’Hospital de la Vall d’Hebron va coincidir amb el boom dels enclavats intramedul·lars i de les pròtesis de maluc. “El grup amb el qual treballava feia més enclavats que qualsevol altre. Se’n varen publicar molts de casos a les revistes i societats mèdiques. Si hi ha un punt de recerca clínica important amb el qual em sento molt identificat, és amb aquest.”.
Amb motiu de la inauguració de l’Hospital de Terrassa l’any 1989, va obtenir la plaça de cap de servei de cirurgia ortopèdica i traumatologia. En aquest centre hi treballa des de fa setze anys. “Em sento molt satisfet de treballar-hi per l’alt nivell assistencial i científic que hem assolit. L’hospital penitenciari annex, equipat amb tots els sistemes de seguretat i tècnics que un centre així requereix, dóna un valor afegit a la nostra tasca per les seves peculiars característiques socials i per la mateixa patologia que s’hi tracta.”
Encara que de la seva especialitat li agrada tot, sent predilecció per una patologia concreta. “Tinc molt interès per la patologia degenerativa del raquis lumbar. Quan la columna comença a claudicar, perquè els discs, que són els elements amortidors, es van envellint, aleshores es produeix un col·lapse intersomàtic, l’articulació es va ensorrant i comencen a aparèixer els signes de claudicació en forma de dolor i dèficit neurològic. Abans crèiem que, davant d’una ciàtica, traient el disc, havíem solucionat el problema, però al cap de vint anys, aquest espai orfe de disc es col·lapsa i es produeix una desestructuració de la columna. Avui apliquem, en aquests casos, tècniques de distracció de les vèrtebres.”
Davant l’allau de procediments quirúrgics, el doctor Amorós recomana prudència. “És fonamental comptar amb l’aval de la literatura científica i d’estudis contrastats. Els canvis han de venir marcats prenent com a base la successiva introducció de nous conceptes fisiopatològics, biomecànics i anatòmics amb l’ajut de les tècniques diagnòstiques.”
A més de medicina, el doctor Amorós va estudiar dret i es va doctorar amb una tesi que unia ambdues disciplines. “Va ser una experiència fantàstica. Tot i això, crec que l’aspecte més important d’una tesi doctoral és que t’ensenya a investigar i a ser rigorós.”
Els coneixements de dret de vegades l’ajuden, com quan va participar en la redacció del nou codi deontològic, que es va aprovar l’any 1997. “Érem deu persones molt diferents que ens reuníem per redactar-ne els capítols. Ho vam discutir i vam arribar a posar-nos finalment d’acord. Va ser una vivència inoblidable.”
Ha estat molt crític pel que fa a la conceptualització de la justícia distributiva de la despesa sanitària, al consentiment informat, a la medicina defensiva i pel que fa a les lleis encaminades a la limitació horària dels metges. “La norma positiva actua com a barrera limitadora quan vol tutelar els principis ètics en treure de context allò que només es pot regir pels dictats de la consciència.”
El doctor Amorós, amb trenta-cinc anys en aquest ofici, com li agrada de dir, amb un esperit enèrgic i lluitador, ens dóna un valuós testimoni. “Ofici és més que professió. Ofici és una dedicació i, possiblement, una identificació amb la teva professió.”
