Dr. Josep Maria Cabestany i Castellà
Dr. Josep Maria Cabestany i Castellà
PC, 21è VOLUM. Estètica corporal i equilibri emocional

DR. JOSEP MARIA CABESTANY I CASTELLÀ

CIRURGIA ARTROSCÒPICA I MÍNIMAMENT INVASIVA.

Text del 20-10-2010

Els peus són la part del cos en què qualsevol problema físic se sol manifestar primer. El calçat defectuós hi ha fet molts estralls, sobretot en les dones, que, com culturalment han de tenir peus petits, amb el calçat se n’ha violentat la naturalesa per tal de reduir-los-els. Però les connotacions estètiques i socials del calçat femení no tenen res a veure amb la necessitat pràctica de dur sabates.

L’esport és molt sa i necessari, però també una de les principals causes de desgast i de lesions dels cossos quan es practica en excés o en males condicions.

Una de les funcions que tenim com a metges és la recuperació absoluta del pacient. Hi ha persones que emmalalteixen psíquicament perquè estan físicament alterades; i persones que, com estan en unes condicions psíquiques inadequades, abandonen el seu cos, que acaba emmalaltint.

La incapacitat d’escoltar és molt habitual en les noves generacions, potser perquè han de dedicar molt temps a adquirir en solitari uns coneixements tecnològics que els aïllen.

Josep Maria Cabestany i Castellà és doctor en Medicina i cirurgià. Especialitzat en traumatologia i cirurgia ortopèdica, especialment en l’àmbit de la medicina esportiva, exerceix a la seva consulta de Sabadell i a la Clínica Cima de Barcelona. Amb el temps, ha anat derivant la seva activitat cap a tècniques poc invasives, com són la cirurgia artroscòpica i la cirurgia percutània de peus. “Ambdues estan orientades envers dos col·lectius de pacients molt concrets: els esportistes i les dones amb problemes de peus. Opero sobretot articulacions: genolls, espatlles, turmells, colzes… L’artroscòpia, que es practica des de fa més de 30 anys, va suposar una gran innovació, ja que consisteix a operar sense obrir. El fet que sigui un procediment tan poc invasiu fa que tingui molta acceptació. Aquest any he fet 370 artroscòpies, i és una tècnica encara en expansió.”

L’altra especialitat del doctor Cabestany, la cirurgia percutània de peu, també permet operar sense obrir. “Abans, les operacions de peu es feien amb anestèsia general i tenien un postoperatori molt dolorós. Amb la cirurgia percutània no obrim i podem operar amb anestèsia local o cirurgia ambulatòria, sense necessitat d’ingrés. I això redueix considerablement el dolor postoperatori: les infeccions, les rigideses, els guixos i els embenats ja han passat a la història.”

Quan algú s’opera del peu és perquè no pot suportar més el dolor. “El mal de peus és freqüentíssim, i s’origina a partir d’artrosis, reumatismes, malformacions, lesions de lligaments o esquinços mal curats. El peu és la part on qualsevol problema del cos se sol manifestar primer. I el cert és que el calçat defectuós hi ha fet molts estralls. Culturalment, el peu de la dona no ha de ser gran. A partir del calçat, s’ha violentat la naturalesa perquè no ho sigui. Però les connotacions estètiques i socials del calçat femení no tenen res a veure amb la necessitat d’anar calçat.”

A banda d’aquests problemes de peus, els pacients acudeixen a la consulta del doctor Cabestany per diverses causes. “La majoria dels traumes que he operat són accidents esportius, alguns d’ells d’esportistes d’elit de primera fila mundial. L’esport és molt sa, però també és una de les principals causes de desgast i de lesions dels cossos, sobretot quan es practica en males condicions. Això no vol dir que no s’hagi de fer esport, al contrari; però, si se n’abusa, com passa amb tot, pot esdevenir perillós. És com l’aigua: dos litres són saludables, 20, molt perillosos. Un cas extrem d’aquesta afirmació és la vigorèxia, l’afany compulsiu de fer esport contínuament. Els que en pateixen ho passen molt malament si no cremen endorfines. És una mena d’addicció, i el resultat és fer patir el cos per superar marques sense límits.”

Val a dir que els esportistes són uns magnífics pacients. “Per les prestacions sanitàries que gaudeixen, permeten validar tècniques que després seran d’aplicació universal. Com que hem de deixar-los al 200%, i els entrenadors i els clubs ens pressionen, això ens permet experimentar tècniques molt més novells i expeditives que no pas amb els pacients comuns, que sovint ja en tenen prou si els deixem al 90%. Aquest tipus de recuperacions espectaculars però basades en tractaments més agressius cal fer-los amb acompanyament psicològic. Perquè cal tenir en compte que, per molt esportistes d’elit que siguin, són persones normals amb preocupacions i flaqueses. Una lesió de menisc és igual per a un jugador de primera divisió que per a un treballador del metall.”

No és millor metge el que en sap molt, sinó el que té més paciència i s’escolta més el pacient, el que no oblida l’aspecte psicològic. “Avui tenim molts mitjans, una medicina molt defensiva i moltes subespecialitzacions, i estem caient una mica en la robotització de la feina que fem. Però cos i ment formen una unitat indiscutible, cosa que fa que el malalt sempre s’hagi de contemplar com un tot. Una de les funcions que tenim com a metges és la recuperació absoluta i completa del pacient, no només la física. Hi ha persones que emmalalteixen psíquicament perquè estan físicament alterades; i a l’inrevés, persones que, com estan en unes condicions psíquiques inadequades, abandonen el seu cos, que acaba emmalaltint. El fet de recuperar una mobilitat perduda o reduïda ajuda, evidentment, a recuperar l’autoestima del pacient. La tecnologia fa que cada vegada sapiguem més medicina d’un àmbit limitat d’aquesta, per això hem d’esforçar-nos en no especialitzar-nos tant. La persona és un ens sencer.”

Els cirurgians traumatòlegs, pel tipus de lesions que operen, no poden desentendre’s del pacient; en fan el seguiment fins que se li dóna l’alta. “Tinc l’honor d’encapçalar un equip d’especialistes format per fisioterapeutes, podòlegs, dietistes, anestesistes, infermers… Entre tots busquem un llenguatge comú i tots tenim un paper en la rehabilitació. És essencial que tots duen a terme la nostra part del procés de forma adient. Perquè una bona cirurgia te la fa malbé, per exemple, un mal fisioterapeuta. I a l’inrevés: una cirurgia mediocre la millora molt un bon fisioterapeuta.”

Atesa la inevitabilitat de superespecialització en cirurgia artroscòpica, el doctor Cabestany ja no opera hèrnies discals, com havia fet temps enrere. “En aquests casos, derivo els meus pacients a companys cirurgians que ho fan molt millor que jo perquè ho fan cada dia.” El doctor Josep M. Cabestany també tracta accidents fortuïts i algun accident laboral.

El cert refredament humà de l’exerceixi de la medicina només és un símptoma d’una tendència social més àmplia. “El ritme frenètic de la vida ens arrossega i sovint perdem el sentit del que fem. El primer que cal fer cuidar és la semàntica. No són apropiades frases del llenguatge clínic com ara el pacient de la 123 o avui opero un genoll. El pacient de la 123 té un nom, i el del genoll, també: no ho oblidem. En general, els metges joves són poc humanistes i massa matemàtics, es refien absolutament de la tecnologia, la informàtica o la ressonància magnètica, que han adquirit gairebé un poder diví. Però què es por dir de la resta del jovent, entregat a relacions socials marcades per les màquines: mòbils, Facebook…?”

Els metges veterans, en canvi, tenien prou escoltant-se el pacient. De vegades, ni tan sols l’exploraven. “Abans, les proves servien per confirmar un diagnòstic que el metge ja havia fet. Ara, el diagnòstic no es dóna fins que no es tenen les proves. Si a un pacient no se li ha fet una ressonància, cap metge jove s’atreveix a especular sobre allò que té. La incapacitat d’escoltar és molt habitual en les noves generacions, potser perquè han de dedicar molt temps a adquirir en solitari uns coneixements tecnològics que els aïllen. Tor això és fruit d’una pèrdua generalitzada de valors. No hi ha reconeixement ni respecte per als pares o mestres, per a aquells que ens formen com a professional i com a persona. La intensa tecnificació fa que la joventut pensi que només aprenent la tècnica pot prescindir dels que la van crear, descriure o ensenyar-se-la.”