Text del 30/11/2010
Ment i cos estan íntimament lligats; sempre ha estat una evidència, però hi hagut èpoques en què se li ha donat més o menys importància a aquesta interrelació.
A CITA volem retornar a la persona la capacitat de conduir-se a si mateixa, de responsabilitzar-se de la seva conducta i del seu benestar. La recuperació de la llibertat: aquesta és la nostra finalitat bàsica.
L’equilibri emocional actua en un doble sentit: tot allò que li passa en la psique es reflecteix en el cos, i viceversa.
Allò que realment singularitza la nostra teràpia és que ensenyem els pacients a dir no, però també intentem entendre per què els ve de gust dir sí.
El món ha canviat a una velocitat vertiginosa. El consum de drogues i els trastorns compulsius tenen a veure amb la desorientació produïda per la pèrdua de valors tradicionals i la creació d’altres encara no assumits.
La ment i el cos són la cara i la creu d’una mateixa moneda, és inconcebible l’una sense l’altre. El psiquiatre Josep Maria Fàbregas i Pedrell, fundador del Centre d’Investigació i Tractament d’Addiccions (CITA), dóna constància d’aquesta afirmació. Trenta anys al capdavant d’una institució mèdica que tracta la salut mental i física de les persones li confereixen prou experiència humana i professional. “Ment i cos estan íntimament lligats; crec que sempre ha estat una evidència, malgrat que hi hagut èpoques en què se li ha donat més o menys veracitat a aquesta interrelació. El cert és que l’equilibri emocional actua en un doble sentit: tot allò que li passa en la psique es reflecteix en el cos, i viceversa.”
A vegades, en medicina ha existit un esperit reduccionista, “s’ha intentat resoldre només el símptoma, sense entendre que darrere d’un òrgan malalt hi ha una persona i que el seu equilibri és complex. A CITA entenem les dependències des d’una perspectiva àmplia: una addicció és només un símptoma, una evidència més general que hi ha quelcom que no funciona. Darrere d’una toxicomania hi ha una persona que no està satisfeta, que sent dolor, que es troba sola, que es vol fer mal, que no sap com cridar l’atenció o relacionar-se. Hem d’intentar dirigir-nos cap a aquests problemes de base; altrament, els símptomes es perpetuen. No podem intentar curar una infecció que causa febre només amb una aspirina; hem de saber per què al cos li puja la temperatura.”
Una de les principals característiques del model terapèutic de CITA és la vocació global i multiperspectiva. “El nostre equip és multidisciplinari, compta amb la participació de psiquiatres, metges, psicòlegs, socioterapèutes i educadors. Avaluem i diagnostiquem cada cas per tal d’elaborar un programa terapèutic individualitzat. Això també significa que treballem amb estreta col·laboració amb els professionals que habitualment tracten amb el pacient. Però allò que realment ens singularitza és que hem estat capaços de conformar una teràpia que suma l’intent de transformar la conducta amb la psicoteràpia. És a dir, ensenyem els pacients a dir no, però també intentem entendre per què els ve de gust dir sí. I és precisament aquí on rau l’èxit d’una teràpia d’addiccions: si només aprens a dir que no, pots tornar a recaure. I a l’inrevés: si només aprens a entendre per què pateixes una addicció i no entrenes la capacitat de dir que no, també pots tornar a reincidir. Aquesta és l’aportació més revolucionària de CITA en el tractament de les addicions, i ens sentim molt orgullosos.”
Quatre unitats terapèutiques configuren la institució, dues de residencials ubicades a la localitat de Dosrius i centrades en la deshabituació i la rehabilitació; un centre de reinserció situat a Barcelona, i un altre per al seguiment ambulatori. La seixantena de professionals que hi treballen tenen clar que cada cas és diferent i que cap individu és un número. “És una altra diferència amb altres teràpies més despersonalitzades. No tots els alcohòlics ni tots els toxicòmans són iguals. Si només et limites a tractar la persona a nivell grupal, l’estigmatitzes i la fas depenent d’un grup i, en definitiva, redueixes les seves opcions de recuperació. Ben al contrari, d’allò que es tracta justament és de retornar a la persona la capacitat de conduir-se a si mateixa, de responsabilitzar-se de la seva conducta i del seu benestar. La recuperació de la llibertat: aquesta és la nostra finalitat bàsica.”
Hi ha una frase que tots els pacients de CITA coneixen: “Voler no és poder, voler és tenir la voluntat de posar en marxa tots els mecanismes necessaris i indispensables perquè això sigui possible. No hi ha prou només amb desitjar-ho. La persona que acut a CITA ho ha de fer voluntàriament, perquè la nostra funció no és convèncer ningú que no prengui drogues. Entenem que, quan algú entra al centre, és perquè no vol continuar patint una addicció, però tampoc és capaç de deshabituar-se tot sol. Aleshores, el nostre equip esdevé el suport que posa en marxa tots els mecanismes necessaris per tal que aquest voler esdevingui poder.”
Al llarg d’aquests tres dècades d’existència, els professionals de CITA han recollit èxits i fracassos. “És una feina amb altibaixos: tenim pacients que es curen i que al cap del temps et visiten amb la seva dona, els seus tres fills i una vida refeta. Això t’omple de satisfacció. Però també tenim casos en què no és així i aleshores el sentiment d’impotència aflora. Això no obstant, sempre ens reservem un lloc per a l’esperança. Sabem que hi ha pacients que recauen diverses vegades fins que no es curen del tot. Mai no donem un cas per perdut: primer, perquè no devem; segon, perquè no volem, i tercer, perquè no en sabem.”
D’altra banda, han vist modificar-se els hàbits de consum de substàncies tòxiques, així com la tipologia dels consumidors. “A la dècada dels 80, rebíem molts heroïnòmans; després van guanyar pes les substàncies químiques i la cocaïna. En l’actualitat, ens trobem amb un repunt de l’alcohol i la cocaïna. L’edat dels pacients també s’ha ampliat molt: si abans tractàvem majoritàriament gent de 30 anys, ara rebem tant pacients molt més joves –a partir dels 20–, com persones més grans, de fins a 60 anys.”
Tot i que les conductes addictives continuen sent una realitat a la nostra societat, no figuren en les enquestes entre les preocupacions més punyents per als ciutadans. “La seva presència s’ha normalitzat, no és estrany que algun membre de la família o algun conegut pugui patir alguna addicció. I és que el món ha canviat en els darrers anys a una velocitat vertiginosa. S’han perdut valors tradicionals i se n’han creat de nous, i no sé si hem estat encara capaços d’assumir tots aquests esdeveniments. Molta gent s’ha sentit perduda. L’abús en el consum de drogues i l’aparició dels trastorns compulsius tenen a veure amb aquesta desorientació: en la nostra època hi ha una tendència a buscar allò més intens, a viure un carpe diem erroni i desenfrenat. El mercat ha obert un ampli ventall de substàncies que oferien aquesta sensació fàcil de felicitat, d’anestèsia emocional. I això comporta un risc en un món on tot es compra i es ven i on es sobrevalora la immediatesa de les emocions.”
La lluita contra les addiccions passa igualment per una fase de transformació. “Sembla que la comunitat científica internacional es mostra més oberta a buscar alternatives no ortodoxes per resoldre aquest tipus de patologies, així com cada vegada els diagnòstics psiquiàtrics o psicològics tenen més pes en aquest camp. Actualment, els professionals estan més oberts a relacionar el funcionament físic del cos amb el símptoma psíquic. És una porta oberta, i encara queda molt camí per recórrer, però almenys hi ha una major predisposició a fer-ho.”
En aquest sentit, l’equip encapçalat pel doctor Fàbregas acaba de publicar dos articles en dues prestigioses revistes internacionals especialitzades, sobre “els estats modificats de consciència i les toxicomanies.”
