Dr. Marcel Ventura Ardanuy
Dr. Marcel Ventura Ardanuy
PC, 17è VOLUM. Especialitats Mèdiques de Catalunya, II

DR. MARCEL VENTURA ARDANUY

PSIQUIATRIA

Text del 2004

En la psicoanàlisi mai no tinc la certesa d’un saber que creix sinó tan sols que es fa més adequat per percebre les situacions clíniques.

En psiquiatria, més que en cap altra especialitat, hi ha dos valors especialment importants que vinculen estretament metge i pacient: poder parlar i poder escoltar, sense massa prejudicis. “El psiquiatre s’ha de situar en una posició oberta, expectant davant d’un pacient que pateix. No ha de tancar d’entrada el diagnòstic sinó després d’un temps d’escoltar. El malalt va explicant a la seva manera allò que li succeeix, va construint pas a pas i mai del tot la seva versió, la seva posició. El psiquiatre ha de fer aquest procés tan complex una mica més entenedor, i pot ajudar-se mitjançant les exploracions que convinguin (somàtiques o psicològiques).”

L’interès del Dr. Marcel Ventura per la psiquiatria va néixer després d’haver estudiat psicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Sorbona de París, i en el curs d’un llarg stage a França amb el Dr. F. Tosquelles. “A França la psicoteràpia institucional i la psicoanàlisi mantenen un lloc destacat en el tractament psiquiàtric, mentre que a Espanya s’ha posat més l’accent en tractaments estandarditzats, essencialment biològics.” L’especialitat en psiquiatria, després d’haver cursat els estudis de medicina a la UAB, la va aconseguir amb un examen estatal, anys després d’haver-se format en el mateix lloc on desenvolupava la seva pràctica professional. Des de fa catorze anys exerceix el càrrec de Cap de servei a la Comunitat Terapèutica d’Arenys de Munt. A més, atén la seva consulta privada al centre de Barcelona.

La CTAM és un hospital psiquiàtric públic on els pacients es troben en règim d’internament. Disposa de quaranta llits i hi treballen unes trenta persones entre infermers, cuidadors, assistents socials, laborterapeutes, psiquiatres, secretàries i personal de servei. Allò que anys enrere era entès des de la beneficència ha passat a ser un servei professionalitzat i gratuït proporcionat per la sanitat pública catalana. “A partir dels anys vuitanta es va iniciar la reforma dels hospitals psiquiàtrics del nostre país. D’aleshores ençà hi ha una diferència radical. Disposem de més eines i recursos per oferir una assistència de qualitat, cosa que és un dret, no només dels pacients sinó també de les famílies. Hem d’ajudar-les a sostenir una situació tan difícil com tenir a casa un malalt psicòtic. Davant dels familiars hem de tenir una actitud més activa, no pas esperar les situacions límit. Cal avançar-nos als problemes, escoltar les primeres demandes de les famílies i donar-los suport i orientació per complementar la seva actuació. No podem oblidar que elles també formen part del tractament.”

En el cas dels pacients psiquiàtrics que no assoleixen una millora estable i l’estada s’allarga o reingressen, es pot crear una certa dependència vers el professional o la institució mèdica que els han acollit. “Però no ens hem de precipitar a donar-los d’alta, guiats per la por que s’estableixin uns vincles forts, tement que no volguessin marxar d’un lloc on sovint se senten protegits i segurs. Sobre aquesta qüestió, Freud va encunyar el concepte de transferència, una modalitat de vincle que en la mesura que esdevé un suport, pot revertir en un esforç per anar endavant, en un lligam del qual el pacient podrà arribar a prescindir i crear-ne d’altres fora. A vegades és un procés lent, que s’ha de seguir de prop, però que pot evitar nous ingressos.”

Els avenços de la farmacologia han permès una millora dels tractaments. No obstant això, la parla i l’escolta continuen sent molt útils. “Els efectes adversos dels medicaments ara son menors. No es pot vacil·lar a donar les dosis adequades de medicació si atenuen les situacions insuportables dels malalts en procés agut, però no s’ha de renunciar al valor de la paraula en les situacions que ho requereixin. S’ha de fer el tractament en funció de les necessitats de cada malalt, no guiats per unes o altres teories de la psiquiatria. En un centre com el nostre, els diagnòstics prevalents són l’esquizofrènia i els trastorns de l’estat d’ànim.”

“Dèiem que la psicoanàlisi creada per Sigmund Freud dóna un gran valor al fet d’escoltar el malalt. Hi ha un saber que està en ells malgrat que potser ho desconeguin, no sols en els especialistes o els llibres, i que hem d’ajudar-los a desplegar. Això ens permetrà aclarir algunes coses i al mateix temps ajudarà al pacient a moure’s del seu patiment. La psiquiatria en general no dóna el mateix pes a l’escolta, no ofereix aquest espai al pacient, sinó que diagnostica a partir de l’observació de fenòmens o de qüestionaris reglats. En moltes disciplines, com més estudies més quantitat de saber vas acumulant. En canvi, quan vaig començar a formar-me en psicoanàlisi vaig haver de travessar un dol en adonar-me que en aquesta modalitat de recerca no s’aprenia sumant veritats ja establertes, sinó entre altres coses reprenent conceptes que pensava que ja havia entès, com els de transferència, repressió, pulsió, etc. Es tractava de tornar a allò que ja creia saber, i trobar un altre vector que reordenés els meus coneixements. En la psicoanàlisi mai no tinc la certesa d’un saber que creix sinó tan sols que es fa més adequat per percebre les situacions clíniques. ”

En les especialitats psiquiàtriques la qüestió del diagnòstic ha de ser tractada amb cura, bé per la dificultat d’establir-lo o bé per temes d’ètica. “Als hospitals els pacients surten amb un diagnòstic i un informe perquè ho exigeix la llei. Ara bé, cal plantejar-se si això pot estar al servei del l’evolució del malalt, ser una eina més del tractament, o si es tracta de tancar el procés com abans millor per treure’ns de sobre un problema. Jo procuro donar els informes directament als pacients però aleshores els els llegeixo i comento, i a vegades els explico que ells no són en el document sinó fora, a la vida. Procuro baixar molt la potència imaginària d’un diagnòstic, que pot ser devastadora. Els pacients tenen dret a una estricta privacitat, però a vegades he donat la informació a la família, quan els casos són molt greus (risc de suïcidi sever, cap consciència de la malaltia, etc.), perquè ajudin el pacient a fer-se càrrec de la seva situació.”

Els professionals que s’atribueixen la capacitat d’escoltar i de receptar consells han de tenir un nivell mèdic i cultural elevat i unes grans dosis d’humanitat. “Segons Jacques Lacan, psiquiatre proper a l’estructuralisme francès, el psicoanalista ha de ser capaç de sentir quina part de l’angoixa pot suportar el malalt que la pateix. La nostra prioritat no ha de ser resoldre la situació amb rapidesa sinó escoltar-la i també respectar-li un lloc de responsabilitat i decisió. Si no vol o no pot contenir la seva angoixa o altres símptomes severs aleshores hem d’actuar també amb consells, indicacions, fàrmacs, etc. El tractament ha d’apuntar cap a la independència del pacient. No puc eludir la meva responsabilitat ètica, però tampoc no puc anular les possibilitats del malalt de fer-se responsable de les seves coses.”