Text del 2004
Un nen feliç serà molt possiblement un adult feliç i equilibrat, i a la inversa.
El doctor Nilo Lambruschini està especialitzat en pediatria, i dins d’aquesta branca, en gastroenterologia i nutrició. Peruà de naixement, va optar per la medicina i per cursar aquests estudis a l’Estat espanyol quan es va truncar el seu somni d’esdevenir aviador: “Tenia un defecte òptic que m’impedia de cursar la carrera aeronàutica per tal de convertir-me en pilot. Com que el meu pare era metge, vaig decidir de seguir la seva activitat professional. Aleshores al Perú només existia una facultat de medicina i el nivell d’exigència per ingressar-hi era molt elevat. Per aquesta raó, la meva família i jo vam optar perquè em traslladés a Espanya i realitzés la meva formació aquí. Seguint els consells de gent del meu entorn, em vaig decantar per la Facultat de Medicina de Salamanca. Va ser un canvi molt brusc per a mi. Jo venia d’una gran ciutat, concretament de la capital del país, Lima, i em vaig haver d’acostumar a la vida i a l’ambient d’una ciutat petita com Salamanca. Van ser anys molt durs perquè el batxillerat peruà d’aquella època era de menor dificultat que el batxillerat cursat a Espanya i, per tant, vaig haver de treballar de valent per millorar la meva formació de base i poder-me posar al mateix nivell dels meus companys de promoció.”
Per contra, la formació espanyola en medicina era molt teòrica en aquells anys, de manera que els estudiants podien sortir preparats de forma insuficient en el terreny pràctic: “Jo havia vingut a estudiar a Espanya amb la idea de tornar al meu país en acabar la llicenciatura. Progressivament, però, em vaig adonar que no hi podia tornar com a metge generalista perquè les meves habilitats pràctiques serien molt inferiors a les que haurien desenvolupat els generalistes instruïts al Perú. Per això, vaig decidir romandre a Espanya i especialitzar-me abans de retornar al meu país. Va ser llavors quan vaig decidir-me per la branca de la pediatria i optar per la Universitat de Barcelona per tal de fer-hi l’especialització ja que sabia que en aquell moment era la institució puntera en aquesta branca.”
Per aquesta raó va ingressar com a resident a l’Hospital Clínic: “Quan un finalitza els estudis pensa que el pitjor ha passat i realment s’esdevé tot el contrari. És a partir d’aquell moment en què has de començar a fer-te el teu lloc i el teu camí en el món de la medicina.”
D’aquells anys de formació i especialització, recorda l’exemple i les figures “dels doctors i professors M. Cruz, S. Ferrer Pi, I. Claret i J. Frances (=), la tasca dels quals feia que en volgués imitar la trajectòria.”
Va estar formant-se i especialitzant-se en l’Hospital Clínic com a pediatre durant dos anys, després dels quals va començar a treballar-hi en qualitat de metge de guàrdia. “De mica en mica la necessitat de tornar al Perú va anar minvant perquè vaig fer amics i em vaig fer un món aquí.”
Ja treballant en l’Hospital Clínic va haver d’assumir la subespecialització en gastroenterologia i nutrició quan l’any 1975 es va crear aquesta àrea. Per aquesta raó coneix perfectament els avantatges de la lactància materna: “No només hi ha aspectes nutricionals positius, com la ingesta de proteïnes i vitamines, sinó que també n’hi ha d’afectius. La lactància materna crea un vincle afectiu amb la mare que difícilment podrà crear la lactància artificial.”
Quan el Servei de Pediatria va ser traslladat a l’Hospital Sant Joan de Déu va canviar el seu lloc de feina, però no pas la seva activitat en el sector públic, “que representa un elevat tant per cent de les meves hores i de les meves energies. Tot i així, també em dedico a la medicina privada. En concret, tinc una consulta que em permet desenvolupar la medicina des d’un vessant més humanista, ja que puc establir un diàleg i una comunicació més personals. Aquesta fluïdesa en el tracte deriva en una relació de confiança amb els nens i amb els seus pares.” En aquest sentit, “la nostra especialitat té la característica que donem més importància a l’opinió i els criteris dels pares que no pas als dels mateixos pacients. De fet seran els progenitors els que, en darrera instància, decideixin quin és el tractament que prefereixen per als seus fills.”
A banda de l’exercici de la medicina pública i privada, també destina part dels seus esforços a la formació de nous especialistes en Gastroenterología i Nutrició Infantil i a la investigació clínica, com ara en la recerca sobre malalties metaboliques. El doctor Lambruschini considera que “els nens són uns pacients molt especials i molt honestos, ja que mai no simulen els símptomes i sempre són sincers.”
En qualsevol cas, està convençut que “un nen feliç serà molt possiblement un adult feliç i equilibrat, i a la inversa. Per desgràcia, en la nostra feina hem de ser testimonis de casos de maltractament de menors. Per fortuna, la política actual és actuar de forma immediata quan tenim el més mínim indici que es pot estar produint una agressió. Aquesta alternativa comporta sempre moltes més molèsties per al facultatiu, però és molt més saludable per a la tranquil·litat de la seva consciència.”
A diferència d’altres àrees mèdiques, en pediatria la relació amb els pacients té sempre una data de caducitat prefixada: el moment en què siguin prou grans per ser tractats per un metge generalista d’adults. La seva tasca, doncs, és preventiva per tal que els nens d’avui siguin els adults sans de demà: “Si des de petits ensenyem els infants la importància d’una alimentació i d’uns hàbits adequats aconseguirem una població adulta molt més sana no només des del punt de vista de l’aparell digestiu, sinó de la seva salut global. És cert que la nostra societat està dominada per les limitacions horàries, però, tot i així, sempre es pot intentar menjar de manera saludable.”
Aquesta manca de temps connecta amb l’afany constant de l’home per modificar les pautes naturals: “Evidentment, si la natura ens ha preparat per tenir fills dels vint als trenta anys i en la societat actual es tenen passats els trenta, els éssers humans estem modificant un patró natural, la qual cosa sempre té conseqüències. Ara per ara, però, no sabem ben bé quines.”
Els canvis socials que s’estan produint en la nostra societat amb l’arribada d’un gran nombre de persones provinents d’altres cultures estan provocant l’aparició de nous trastorns i malalties entre la població infantil desconeguts abans en el nostre país. A més a més, l’increment del nombre d’adopcions internacionals també està propiciant el tractament de malalties inexistents o ja eradicades al Primer Món. Possiblement, aquests dos fenòmens constituiran els reptes dels pediatres de les noves generacions. “Els nens arribats de països subdesenvolupats solen presentar problemes nutricionals que poden retardar el seu creixement i desenvolupament.”
En aquest sentit, en el cas dels nens adoptats és força comú que presentin problemes de nutrició i que tinguin un creixement inferior a la d’un nen occidental. Per altra banda, acostumen a tenir un retard psicomotriu condicionat pel fet de no haver estat motivats afectivament.
