Dr. Pedro Ayesa Cano
Dr. Pedro Ayesa Cano
PC, 15è VOLUM. Entitats mèdiques

DR. PEDRO AYESA CANO

CLÍNICA FIGAROLA I CLÍNICA PROVENÇA

Text del 2003

L’actual xarxa sociosanitària és insuficient per cobrir l’elevada demanda d’acollida de persones grans amb necessitats de rehabilitació.

Les clíniques Figarola i Provença són dues entitats hospitalàries que des dels seus inicis, al voltant dels anys 30, han portat una trajectòria i evolució paral·leles. Han viscut la profunda transformació de la sanitat al llarg de les darreres dècades adaptant-se als canvis que s’han produït i dibuixant en l’actualitat uns centres moderns i en sintonia amb les necessitats de la població actual. El Dr. Pedro Ayesa Cano és el director mèdic de les dues clíniques on també hi desenvolupa funcions gerencials. És molt conscient que la realitat actual exigeix un tipus d’entitat mèdica molt diferent del model de principis del segle xx. “Aquestes dues clíniques van atendre els ferits durant la guerra civil. Aleshores eren consultoris petits que disposaven de quiròfan i d’un equip de professionals liderat per un metge de prestigi. Aquelles clíniques quirúrgiques van ser les predecessores de les actuals clíniques privades modernes que realitzen cirurgia, ginecologia, pediatria… La Clínica Figarola i la Clínica Provença han optat per seguir un camí diferent. Han escollit convertir-se en centres sociosanitaris per malalts convalescents de curta o llarga estada, malalts posthospitalaris que necessiten un lloc on acabar de dur a terme la seva recuperació.”

Aquestes clíniques van prestar durant els anys 40 i 50 un servei de centre hospitalari molt important. “Es tractava de clíniques relativament grans que atenien una població que no disposava encara de les prestacions de la Seguretat Social. Inicialment s’atenia tot tipus de persones, però especialment aquell col·lectiu que no volia anar a un hospital massificat perquè preferia un tracte més personal. A partir de l’any 1971 s’establí un nou sistema de funcionament de la xarxa sanitària pública de l’Estat espanyol. Va començar a funcionar el règim gerarquitzat que va comportar que els metges tinguessin accés a un sou, cosa que fins aleshores no era possible: els metges anaven als grans hospitals a fer-hi medicina i ciència però sense cap tipus de remuneració econòmica. L’Ajuntament de Barcelona, a través dels seus dispensaris municipals, sí que pagava uns honoraris als seus metges, convertint-se en aquells anys en un model de referència. Així, el metge se sostenia econòmicament a través de l’exercici professional en una consulta privada. Els de més prestigi van crear petites clíniques on la gent d’un cert nivell econòmic s’anava a visitar i a operar. Soler Roig, Olivé Gumà, Figuerola Pera, Provença, entre d’altres, són alguns dels centres mèdics de prestigi de Barcelona a mitjan segle xx. Aquests van ser els començaments de la cirurgia general. El tracte personal que s’establia en aquells centres avui comença a valorar-se i hi ha moltes veus que reclamen la seva recuperació i aplicació, tant en la sanitat pública com en la privada.”

En aquells temps la clínica era valorada pel prestigi mèdic reconegut del metge que li donava nom. Però les coses van anar canviant. A poc a poc, els grans hospitals, sobretot els públics, van anar modernitzant-se i captant especialistes. “Les possibilitats de modernització i d’adaptació als nous temps dels grans centres hospitalaris no eren les mateixes que les d’unes clíniques privades amb menys recursos. Fa deu anys ens vam haver de plantejar la transició d’una clínica quirúrgica privada a un centre de rehablitacions concertat amb la sanitat  pública. Es van haver de readaptar les estructures físiques i organitzatives de les clíniques i canviar les especialitats per convertir-nos en centres moderns de convalescència. L’espai quirúrgic es va abolir, així com les sales de parts i traumatologia que es van transformar en sales de rehabilitació, gimnàs, teràpia i balneoteràpia, dirigides sobretot a malalts neurològics amb paràlisi i a malalts traumàtics.”

La xarxa de recursos sociosanitaris va dirigida especialment a l’atenció de la gent gran amb malalties cròniques, per exemple, “amb problemes de rehabilitació funcional, dependècia o dèficit i manca de suport familiar i social; persones afectades per malalties cròniques evolutives i progressivament invalidants com deteriorament cognitiu i demència; malalts en fase terminal; persones que, havent superat la malaltia en la seva fase aguda o amb un grau moderat de dependència, necessiten cures o teràpia de rehabilitació abans de reintegrar-se novament a la comunitat.”

Aquesta atenció és la que reben en aquestes dues clíniques barcelonines. “Avui hi ha un progressiu envelliment de la població i una creixent demanda assistencial per part d’aquest col·lectiu. Els hospitals públics de malalts aguts no tenen capacitat suficient per assumir la labor de rehabilitació, i sovint donen l’alta a malalts i els envien a centres com el nostre quan encara no estan del tots recuperats per iniciar-la. Per als grans hospitals és una despesa molt gran mantenir els llits ocupats. Els centres sociosanitaris tenim el repte d’acollir el malalt acabat d’operar i de rehabilitar-lo perquè pugui reinserir-se socialment. És un servei que cobreix una situació intermitja que no necessita quiròfan però que tampoc permet que el malalt pugui tornar a casa. Realitzem serveis especialitzats. Les patologies de la gent gran són importants i poliformes. L’actual xarxa sociosanitària és insuficient per cobrir l’elevada demanda d’acollida de persones grans amb necessitats de rehabilitació.”

En aquestes clíniques es duu a terme una rehabilitació des d’un punt de vista integral, tant físic com psicològic. “L’equip de professionals és molt divers per poder atendre les diferents necessitats de les persones ingressades. És un personal molt dedicat i amb molta vocació. El fisioterapeuta i el psicoterapeuta són peces fonamentals de l’organigrama de treball diari. Realitzen formació i reciclatge permanent per poder atendre els malalts amb la màxima cura. Hem d’aconseguir que els pacients es distreguin i s’oblidin de tot allò que els preocupa.”

Les convalescències són més o menys llargues en funció de la gravetat de cada pacient. “Hi ha casos de persones que no només necessiten una rehabilitació física sinó que també tenen una problemàtica social (no disposen d’una pensió de jubilació, de casa…) que requereix actuació d’altres professionals que els procuren un espai on viure. Hi ha persones grans que no poden viure soles i nosaltres detectem la necessitat de posar-los ajuda domiciliària, un aspecte del qual en té cura l’àrea bàsica del CAP.”

Les clíniques Figarola i Provença compten amb 20 metges de diferents especialitats i 250 professionals que s’encarreguen de donar resposta a la necessitat assistencial de la població: “Donem un servei assistencial de qualitat necessari per la societat.”