Text del 2005
Els bombers han de rescatar els pacients, els policies han de protegir la zona i l’equip assistencial d’urgències tan sols ha de fer medicina.
L’especialitat acadèmica del Dr. Joan Sala Sanjaume és la medicina de l’educació física i l’esport, però la seva tasca professional ha estat orientada durant molts anys cap a la medicina d’urgències i la medicina subaquàtica i hiperbàrica. El seu mestre ha estat el professor. J. Desola. “La medicina hiperbàrica és part de la medicina d’urgències, de la medicina de l’esport i d’altres especialitats. Tracta especialment els accidents d’immersió que poden patir els bussejadors d’escafandre autònoma i també les intoxicacions per monòxid de carboni i les infeccions necrosants. Dins de la cambra hiperbàrica, que és un cilindre metàl·lic, hi podem augmentar la pressió, de manera que la quantitat d’oxigen dissolt en el plasma del pacient pot multiplicar-se per vint. Com diu el Prof. A. Crespo, l’oxigen és el fàrmac i la cambra hiperbàrica l’equip dosificador”
Quan tenia l’edat de pensar què faria de gran va tenir dues temptacions: la medicina i el periodisme. “Sempre havia tingut la necessitat d’ajudar els altres. En el periodisme veia una manera de connectar amb la gent que té problemes i amb la medicina sabia que podria estar al costat de les persones que pateixen.”
Finalment, es va decantar per la carrera de medicina. “Vaig començar els primers cursos a la facultat de medicina de l’Hospital Clínic. Quart, cinquè i sisè els vaig estudiar a la unitat docent de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Vaig acabar l’any 1987.”
El Dr. Sala divideix el seu pas per la universitat en tres blocs. “Quan vaig començar a estudiar tenia al cap una idea molt concreta de la medicina que em va fer viure els primers passos amb molta il·lusió. Després, va venir una segona part de duresa, sobretot durant els primers anys; estudiava sense parar i no trobava el sentit a tant d’esforç. Finalment, els darrers anys els vaig viure amb molt de respecte, em vaig adonar que realment m’havia ficat dins d’un riu continu en què no deixaria d’estudiar mai. Aleshores vaig prendre consciència del fet que ser metge era una decisió molt seriosa, un món en el qual hi havia molta competitivitat. Vaig veure-hi clar que m’esperava un camí feixuc i agradable alhora.”
Durant els darrers anys de carrera, va aprofitar la confiança que tenia amb diversos professors de l’Hospital de Bellvitge per familiaritzar-se amb les patologies que s’atenien al servei d’urgències. “Durant la meva època d’estudiant sempre m’atreien més les situacions que requerien solucions immediates. D’aquest fet, me n’adono ara, aleshores no n’era conscient.”
El Dr. Sala troba apassionant la tasca que fan els centres mèdics coordinadors dels sistemes d’emergències. No en va, en el seu vessant directiu primer va ser director del Sistema d’Emergències Mèdiques, per continuar després com a director del Centre Coordinador d’Urgències i d’Emergències Sanitàries de Catalunya, del 061 de Catalunya, on va muntar des de zero tot el sistema de coordinació telefònica de les emergències del país. També, durant la seva direcció va posar en funcionament el servei d’atenció telefònica “Sanitat Respon”. “Cada sistema d’emergències està organitzat en funció del dispositiu que en un moment determinat es decideix tenir. Hi ha diferents models d’atenció d’urgències i emergències. A Catalunya hem estat pioners en un model medicalitzat, on les emergències mèdiques giren entorn al metge, els infermers i el tècnic sanitari, qui són, i han de continuar sent, els autèntics líders.”
Al carrer, molta gent es pregunta com deu ser la rebotiga d’un servei d’urgències o d’emergències. “A Catalunya, el 061 el formen un equip de metges, infermers i teleoperadors. Un teleoperador prèviament preparat fa una sèrie de preguntes, i en funció del que li marca el protocol d’un sistema informàtic, dissenyat per metges, s’actua d’una manera o d’una altra. O bé s’envia una unitat al lloc d’on han telefonat, o es deriva la trucada a un metge perquè pugui donar consells a la persona que ha trucat, o fins i tot es fan les dues coses, es comunica l’enviament de l’ambulància i alhora es parla amb el metge perquè doni els consells adients al comunicant fins que no hi arriba la unitat.”
El 061 treu fum, però del nombre total de trucades, aproximadament un 4% solen ser malalts crítics, dels quals un 1% són extremament crítics. El 96% restant pertanyen a casos de pacients que no estan en situació de risc vital. El Dr. Sala s’ha entossudit sempre a deixar ben clar que cada institució ha de fer la tasca que li correspon. “Els bombers han de rescatar els pacients, els policies han de protegir la zona i l’equip assistencial d’urgències ha de fer tan sols medicina. Els metges i els infermers d’urgències som sanitaris.”
Dins la medicina d’urgències hi ha un nivell superior que s’anomena l’accident de múltiples víctimes, que podria ser l’accident d’un autocar amb un gran nombre de ferits. Aquest tipus d’accident és molt complex, els centres coordinadors tenen una feinada logística molt gran, han d’enviar el nombre d’unitats necessari, distribuir-les pels hospitals, intentant no col·lapsar-ne cap, i repartir els accidentats de la millor manera possible. Després hi ha la situació de catàstrofe, en la qual, independentment del sistema d’emergències que tingui un país, s’arriba al desbordament. “A Nova York i a Madrid hi ha una bona assistència prehospitalària. Però, després dels atemptats terroristes de l’onze de setembre i de l’onze de març, tot es va capgirar. En aquests casos, la situació és tan dramàtica que tot el que fas està ben fet. Tothom s’hi involucra, els taxistes fan d’ambulàncies, la gent treballa totes les hores que calguin als hospitals. Gosaria dir que, en aquestes situacions d’extrema gravetat i desbordament, el caos és tan important que la resposta davant de la catàstrofe no ve tan determinada per la qualitat d’un sistema d’emergències, com per l’atenció del dia a dia.”
Al desembre del 2002, va deixar la direcció del 061 per fer-se càrrec de la direcció mèdica de l’Hospital General de Catalunya. “Els nous directius de l’Hospital, en especial el Dr. A. Balugo i el Dr. X. Palet, van confiar en mi pel fet que havia estat capaç de crear i d’organitzar diversos projectes.”
El Dr. Sala és un directiu atípic. “Tot i ser director mèdic de l’Hospital General de Catalunya, mantinc la meva parcel·la d’assistència mèdica dins de la medicina hiperbàrica. Des del punt de vista de la direcció hem fet les coses d’una manera menys acadèmica, però efectiva en els resultats. En aquests moments estem molt orgullosos perquè l’Hospital està creixent d’una manera important i armònica, mantenint el concepte d’hospital enfocat al malalt.”
Diu que no sap on serà d’aquí a deu anys, sense descartar en cap moment cap de les dues tasques actuals. Se sent metge les vint-i-quatre hores del dia, però és conscient que sol no hauria pogut desenvolupar la seva carrera mèdica. “Hauria estat impossible fer tot el que he fet sense la comprensió i el suport de la meva família –el meu pare, Joan, la meva mare, Angelina, la meva àvia, Maria i la meva germana, Àngels-. La meva dona Lídia ha estat determinant i les meves filles Eva i Laura, l’estímul definitiu.” Per desvincular-se de la professió, encara que siguin pocs minuts, fa esport. “Jugar a bàsquet ha estat sempre la meva vàlvula d’escapament. És un esport que m’apassiona, perquè, com deia un entrenador, l’handbol es juga amb les mans, el futbol amb els peus i el bàsquet amb el cap.”
