Text del 2003
Cal que s’incrementi el número de metges de capçalera per poder augmentar la duració de les visites i així donar una millor atenció. Més temps implicaria oferir més salut alhora que reduir les despeses.
La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària és l’expressió d’una demanda latent en el marc de la societat actual: la recuperació de la figura del metge de capçalera. Aquesta entitat agrupa pràcticament la totalitat dels metges de família de Catalunya. Es va crear l’any 1983 i amb la finalitat de promoure i desenvolupar projectes per a la transformació de l’atenció primària –a Catalunya hi ha aproximadament 340 Centres d’Atenció Primària (CAP) dels quals el 70% són gestionats per l’Institut Català de la Salut (ICS) i la resta per altres entitats–. Des dels seus inicis ha tingut un creixement espectacular en nombre de socis; fa sentir la seva veu mitjançant una àmplia activitat formativa i la realització de projectes d’interès per al col·lectiu. L’activitat més destacada és el Congrés de Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària que acull la major part del metge de família del país. El metge de capçalera és el professional que atén la ciutadania des de primera línia; la proximitat amb el pacient és un dels trets diferencials de l’especialitat. Ramon Morera i Castell és el president de la Societat, a més de metge especialitzat en medicina familiar. El Centre d’Atenció Primària és l’espai de treball d’aquests professionals “i el lloc de referència del ciutadà per tots els seus problemes de salut. Representa el primer contacte amb la sanitat, tant si es tracta de problemes médics puntuals com de malalties cròniques, serveis d’infermeria, temes de salut mental, ginecologia, pediatria i odontologia. També inclou una àrea d’assistència social. Els CAP haurien de realitzar tots aquells serveis que no cal que es facin als hospitals.”
Aquest facultatiu es converteix així en una persona de referència per la societat en temes de salut, i en el coordinador de l’atenció sanitària: “Els metges de família atenem els pacients a partir dels 14 anys. Som els professionals que podem trobar les primeres solucions per una determinada patologia i, quan no és així, derivem el pacient a l’especialista. Bona part de la tasca que realitzem és atenció domiciliària.”
La transformació dels hospitals amb la introducció de les noves tecnologies va deixar en un segon terme tot el servei d’atenció primària; aquesta evolució va produir-se arreu fent que la figura del metge de capçalera pràcticament desaparegués: “Des de fa alguns anys s’ha recuperat la filosofia de treball del metge de capçalera, un professional que aporta beneficis socials i que està preparat per assistir els pacients des d’un centre fàcilment accessible. El sistema sanitari, tant públic com privat, hauria de reconèixer el valor d’aquest facultatiu pel bé dels usuaris de la sanitat i de la seva sostenibilitat econòmica.”
En el sector privat l’aposta envers el metge de família comença a ser ferma i, fins i tot, s’ha iniciat una experiència pionera amb la creació de Centres d’Assistènca Primària formats per professionals que hi treballen a través d’un model cooperatiu (actualment a Catalunya n’hi ha 15). L’assistència mèdica que defensa aquesta entitat és la que entén un desplegament de la sanitat des de dos nivells, el CAP i l’hospital: “El CAP és un primer nivell assistencial que hauria de reunir metges de capçalera, infermeres, odontòlegs, psiquiatres, etc. El segon és el nivell hospitalari, el de l’especialització. Una consulta mèdica realitzada pel metge especialista i vinculada a l’hospital ja que normalment es requereixen els serveis i mitjans de què disposen aquests centres.”
El CAP és avui una estructura complexa que dóna múltiples serveis. S’ha passat de l’ambulatori amb una activitat assistencial mínima a uns centres d’atenció moderns i preparats tecnològicament per a donar resposta a les necessitats de la societat actual. “L’ideal seria que el ciutadà només arribés a l’hospital derivat pel seu metge de capçalera.”
Les funcions bàsiques d’aquest col·lectiu són: la prevenció, el seguiment de les malalties cròniques i l’atenció dels processos aguts. “Som els principals defensors de la pràctica preventiva. Els processos de vacunació i promoció de la salut, la detecció precoç de malalties, etc. els realitza el metge de família i la infermeria. A cada pacient, en funció de l’edat, se li efectuen proves preventives i recomanacions específiques. La consciència social sobre la necessitat de ser preventiu ha augmentat en els darrers anys. Quan el pacient va al metge aprofitem per prendre-li la tensió i per fer-li algunes preguntes que ens poden indicar la necessitat de realitzar alguns estudis preventius.”
El metge de capçalera té una actuació en el marc del CAP i una altra en l’atenció domiciliària. “El desplaçament al domicili del pacient ens porta a entrar dins l’àmbit de la medicina familiar. L’objectiu és que tota la família tingui el mateix metge de capçalera.”
La medicina familiar, a diferència d’altres especialitats, intenta que la persona es trobi millor “i sabem que per aconseguir-ho no només hem de tenir en compte factors físics sinó també els psíquics i socials; en el procés de pèrdua de la salut hi intervenen tots tres factors. En l’àmbit social de la persona ens interessa conèixer la família, la seva activitat laboral, etc. L’estat psíquic sabem que pot influir molt en el seu benestar; la prevalença de trastorns psíquics (ansietat, depressió…) incideix a l’hora d’emmalaltir. Abans els trastorns mentals com la depressió eren tabú i no es verbalitzaven. La gent avui confia més en el metge i li explica allò que el preocupa de manera que els podem ajudar.”
El metge de capçalera ha de tenir un alt nivell de competència professional en totes les malalties freqüents: “La formació i l’autoexigència dels metges és molt important. Des de la Societat es realitza una prova pràctica que detecta el nivell de competència del professional com una manera d’incidir en el grau de competència de cadascú i si cal corregir-lo. Hem de conèixer en profunditat les malalties més habituals i no menysvalorar mai les que no són greus. Hem d’estar atents a tot allò que afecta els pacients. Qualsevol malestar pot ser el primer símptoma d’una malaltia. En aquests moments tenim molta accessibilitat a les proves diagnòstiques tot i que que encara hi ha retards superiors als desitjables. Els metges reclamem que les anàlisis es puguin dur a terme amb rapidesa sobretot quan se sospita que la malaltia que s’està diagnosticant és greu.”
A Catalunya hi ha al voltant de 3.500 metges de família, una xifra força baixa si tenim en compte que hi ha un total de 20.000 facultatius. “Cal que aquesta xifra augmenti i ho farà progressivament.”
Un dels aspectes que més preocupa a aquesta Entitat és el temps d’atenció al pacient, que és baix, sobretot en les zones amb molta concentració de població. “La nostra aspiració és disposar de deu minuts per pacient, donat que actualment la mitjana és de cinc, un temps insuficient. Cal que s’incrementi el número de metges de capçalera per poder augmentar la duració de les visites i així donar una millor atenció. Més temps implicaria oferir més salut alhora que reduir les despeses.”
Sens dubte, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària ha estat fonamental en la transformació de la sanitat catalana, i continuarà treballant en el futur per tal de millorar-la.
