Text del 2004
La nostra consulta no pot ser un lloc asèptic i fred, sinó que, sempre que sigui possible, ha de disposar de joguines i d’un ambient infantil en què els nens se sentin a gust.
El Dr. Del Alcázar, sense antecedents familiars de dedicació a la medicina, ha encetat una nova nissaga de metges al nostre país; la seva filla està a punt d’ingressar a la facultat de medicina per continuar amb l’activitat iniciada pel seu pare. El Dr. Del Alcázar s’hi va decantar en bona part a conseqüència que “aquesta dedicació representa un treball assistencial, d’ajuda i suport als altres. La funció dels metges és l’atenció i servei a les persones que ens necessiten.” Aquest component humanístic es fa present en l’especialitat per la qual es va decantar: la cardiologia pediàtrica, una àrea que comporta un intens contacte amb un pacient molt especial, l’infant, la característica universal del qual és la incapacitat per poder comunicar verbalment els símptomes que presenta o per fer-ho d’una manera eficient – l’adolescent-.
Després d’acabar la llicenciatura i d’especialitzar-se en cardiologia pediàtrica a l’Hospital de Vall d’Hebron el Dr. Del Alcázar va assumir l’any 1980 el repte de traslladar-se a una altra ciutat: “Recordo el meu període de residència com una etapa de formació intensiva i entusiasta. Després d’acabar-la vaig treballar uns mesos com a pediatre d’assistència primària a Manlleu i poc després, gràcies a un concurs oposició, em vaig traslladar a Palma de Mallorca per fer-me càrrec de la consulta de cardiologia pediàtrica de l’Hospital de Son Dureta. Va ser una època d’experimentació perquè tot era nou per mi: la ciutat, l’hospital, els companys, la forma de treball i la sensació d’aïllament.”
Perquè, no en va, treballava a una institució insular: “L’Hospital de Son Dureta era l’únic centre hospitalari públic mallorquí, i Mallorca és una illa, la qual cosa condicionava la dificultat d’establir relacions mèdiques amb l’exterior. Aleshores, a més a més, tampoc no existia Internet i l’accés a la informació i als nous avenços no era tan fàcil ni còmode com ara.”
Des de la perspectiva específicament mèdica ecogràfica, el doctor Del Alcázar recorda que en aquell període “únicament existia l’ecografia unidimensional. El nostre dictamen es basava en proves mèdiques efectives, però menys concloents que les que s’efectuen en l’actualitat. Per exemple, molts bufs que es diagnosticaven eren únicament bufs fisiològics sense cap mena de perill que no havien d’aixecar cap mena d’alarma, però que la provocaven perquè semblaven anomalies cardíaques. La nostra especialitat evoluciona molt ràpidament i no podem preveure quin camí prendrà en els propers anys. La tecnologia farà possible assolir més ràpidament i de manera més fiable els diagnòstics.”
En l’actualitat el Dr. Del Alcázar alterna l’exercici de la medicina pública amb el de la privada. En el primer sector treballa a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol -Can Ruti- i és consultor pediàtric cardiològic de diversos hospitals barcelonins. En el segon, disposa d’una consulta mèdica. Tanmateix, la seva tasca és idèntica en les dues àrees assistencials: “Els meus pacients acostumen a venir derivats pel pediatre o pel metge de família, el qual durant una exploració ha detectat possibles indicis de l’existència d’una malaltia o anomalia cardíaca. Entre els signes i símptomes més freqüents hi ha els bufs cardíacs, que s’ausculten en un porcentatge elevat de la població; el dolor toràcic que es presenta en nens de més de set anys, i habitualment en forma de punxades en els adolescents o preadolescents en repòs o fent exercici. Normalment són causats per una situació d’estrès o angoixa, però han de ser adreçats a la nostra consulta per tal de descartar la presència d’alguna patolologia cardíaca. Altres signes o símptomes són la insuficiencia cardìaca, les arítmies, les taquicàrdies, les palpitacions i la fatiga o astènia, la sensació ràpida de cansament, relacionada amb l’obesitat. En molts pocs casos l’exploració i realització de proves mèdiques determina l’existència d’una cardiopatia greu que requereixi una intervenció quirúrgica. No obstant això, quan es detecta un problema greu el metge ha d’explicar amb la màxima serenitat totes les possibilitats de tractament disponibles amb els riscos que cadascuna comporta.”
Aquest vessant “és el més dur perquè has d’informar però també cal donar suport afectiu i moral als pares de l’infant.”
Tanmateix: “el número de cardiopaties severes presents en la població infantil és molt reduït; per aquesta raó hem d’evitar alarmar-nos quan no existeixen prou indicis per fer-ho, ja que comporta una preocupació innecessària.”
Treballar amb infants i adolescents té una sèrie de característiques que s’han de tenir presents: “El metge ha de saber fer servir un llenguatge proper i afectuós per tal de poder connectar amb l’infant. La nostra consulta no pot ser un lloc asèptic i fred, sinó que, sempre que sigui possible, ha de disposar de joguines i d’un ambient infantil en què els nens se sentin a gust. També hem de tenir en compte que els nens, sobretot els lactants i els nadons, no són pacients que col·laborin en la seva exploració. Molt sovint, es fiquen nerviosos i ploren, i aquest fet pot provocar que per al facultatiu passin inadvertits símptomes que en un clima més tranquil serien del tot evidents.”
Cada cop és més difícil que es produeixi aquest fet gràcies al gran número de mitjans diagnòstics. Aquests dispositius han provocat, però, que un sector de la població qualifiqui de mecanicista el seu treball: “La nostra funció no és únicament interpretar imatges, sinó analitzar tot un seguit d’indicis que presenta el pacient a priori perquè condueixin a la realització de les proves pertinents. Són aquestes proves les que confirmen o desmenteixen a posteriori el nostre diagnòstic inicial. El diagnòstic per la imatge que s’ha imposat els darrers anys, les ecografies, exigeixen una bona formació per estar al dia, la qual cosa les converteix en un repte constant per als cardiòlegs.”
A banda, el doctor Del Alcázar dedica bona part de la jornada laboral “a la formació de metges residents en pediatria. Concretament m’encarrego de formar-los en cardiopaties dins l’assignatura de Pediatria. En el meu cas he de reconèixer que la formació de futurs pediatres m’omple molt.”
