Text del 2005
Cal parlar molt amb el pacient, saber perquè necessita la pròtesi.
El doctor Sabatés Mallorques es va formar a la Universitat Autònoma de Barcelona i a l’hospital del Mar i més tard va fer l’especialitat a la Mútua de Terrassa. Durant un període de sis mesos va estar treballant a Newcastle, al nord d’Anglaterra, concretament al Queen Elisabeth Hospital, i allà es va poder introduir en la cirurgia de la reconstrucció del colze. Avui el doctor tracta sobretot problemes del genoll, tot i que té experiència en l’extremitat superior, cosa poc freqüent en la cirurgia ortopèdica, ja que la majoria de metges s’especialitzen en una zona concreta del cos. “Jo faig artroplàsties, i m’agradaria poder fer substitucions articulars a qualsevol part del cos.”
La cirurgia ortopèdica actualment resol problemes que abans s’acceptaven com una limitació, i avui es dedica sobretot a millorar la vida diària dels pacients. Les artroplàsties consisteixen a substituir la part malmesa d’una articulació per una pròtesi, i obtenen uns resultats que fa anys eren impensables. “Els materials han canviat, duren més, tenim més experiència. Avui canviar una pròtesi no resulta tan complex. Quan un es planteja una artroplàstia i pensa en les pròtesis, ha de pensar en la qualitat de vida, sobretot per a la gent gran. La gent gran necessita qualitat de vida i la gent jove necessita poder desenvolupar la seva tasca amb normalitat.”
La longevitat de la població ha provocat un augment del tractament en persones grans i les pròtesis s’indiquen sempre que no hi hagi risc cap ris vital per a la persona. “És estrany el dia que no ingressa a Terrassa una persona d’uns vuitanta anys amb una fractura de maluc.”
I és que les guàrdies, en l’àrea de traumatologia ortopèdica, són obligatòries, tot i que l’exempció comença a partir dels cinquanta anys. “Les urgències formen part de la nostra especialitat. Les guàrdies les critiquem tots, però les trobes a faltar una mica.”
A la feina diària el doctor treballa tres dies al quiròfan, un altre a urgències i la resta a consultes externes. “La meva feina és parlar amb els pacients. El més habitual és trobar artrosi de genoll i de maluc.”
La pròtesi de genoll és de material metàl·lic, sobretot cobalt, que és el que produeix menys al·lèrgies al cos, i de polietilè, que va col·locat entre aquestes peces. “La garantia d’èxit és força elevada. El risc en les intervencions són les infeccions, que es poden combatre. La pròtesi no és estàndard, el que costa no és posar-la sinó articular-la amb la resta d’elements que l’envolten. La resta és una feina més mecànica.”
Una intervenció d’aquest tipus té una durada mitjana d’una hora. Prèviament s’estudia la pròtesi adequada i durant l’operació es treballa segons el cas concret. “Sempre hi pot haver sorpreses, però la gràcia està en preveure-les, en estudiar bé el malalt. Les exploracions són bàsicament radiològiques. Cal parlar molt amb el pacient, saber perquè necessita la pròtesi; hi ha una part del tractament que consisteix a saber quines són les seves necessitats i quins riscos pot assumir. Hem de donar totes les explicacions necessàries.”
Un cop feta la intervenció és el metge rehabilitador qui s’ocupa de la recuperació del malalt. La feina del cirurgià s’acaba després de l’operació i el postoperatori. “El rehabilitador ha d’explicar, per exemple, com pujar i baixar escales, coses elementals, o la manera de potenciar la musculatura. No és un treball d’una sola persona. Després, un cop l’any, encara que funcioni, el pacient ha de venir a fer una revisió per veure com va tot i parlar-ne. De vegades les pròtesis s’afluixen, es belluguen, i potser s’han de canviar, i quan abans ho fem, millor.”
Les tècniques de cirurgia ortopèdica d’avui encara estaran vigents anys, segons les estimacions del doctor, però no cal dir que evolucionen. “Avui es parla de les incisions petites, no des del punt de vista estètic, sinó de no maltractar estructures internes musculars i de tendons. Ens dóna millor resultat que les tècniques estàndard, encara que no es poden fer a tothom. Permeten una hospitalització més curta i una rehabilitació més precoç. Tot això ajuda a la inversió i al benestar del pacient. Hi ha avenços i millores, però són molt lents. Hi ha pròtesis del que és purament la superfície, però això també està evolucionant, i se simplificarà més. Es limitaran els riscos, que és el que interessa. Amb cirurgia mínimament invasiva, minimitzem els riscos. Però fem cirurgia reconstructiva, no estètica.”
A part de la cirurgia del genoll, el doctor Sabatés s’ocupa també de la cirurgia del maluc, en la qual també s’han produït canvis. “Evolucionem també en funció de com evolucionen els materials. Anem de la mà de la tecnologia. És un moviment constant i s’han de fer seguiments a llarg termini.”
La farmacologia pot ser una aliada per evitar el quiròfan, però no evita l’operació, tot i que pot endarrerir-la. “Pot calmar el dolor, ajuda a la mobilitat, però la peça gastada continua sent una peça gastada. La farmacologia no regenera correctament perquè algú pugui fer vida normal. L’evolució en la nostra especialitat ha d’anar per una cirurgia més acurada.”
Els avenços en el camp de la regeneració cel·lular en el tractament del teixit cartilaginós són un camí a llarg termini que probablement trigarà a arribar, afirma el doctor. Sens dubte, un dels mons en què es pateixen més lesions i fractures, moltes vegades provocades per forçar massa el cos, és el de l’esport. “L’esport obsessiona i es fan disbarats. Si fas un esport correctament, no passa res, tot i que també depèn de l’esport que facis; l’esport de risc passa factura. Tenim el cos preparat per a alguna cosa, no per demanar-li coses que no pot fer. A Terrassa i Sabadell, on la indústria tèxtil era molt important, també hem trobat molts problemes semblants, és una mica com l’esport.”
La manera de tractar els pacients i de comunicar notícies que no sempre són bones forma part de la pràctica diària del metge, i és un aspecte que no s’ensenya a les facultats. “No t’hi acabes d’acostumar mai, a donar males notícies, però tampoc pots donar falses esperances. Costa trobar l’equilibri de com dir les coses, de com explicar-ho sense provocar més dolor. T’hi acostumes, però amb el món de la infància o de la gent jove costa molt. És difícil explicar les notícies de manera clara. Pots tractar el teu pacient com t’agradaria que et tractessin a tu, però la psicologia de cadascú és diferent.”
El doctor Sabatés també exerceix la medicina privada en la consulta que comparteix amb el doctor Carles Morera, que s’ocupa més de temes de columna, especialitat per la qual el doctor confessa no inclinar-se gaire. L’interès per la medicina i especialment per la traumatologia neix de la figura del doctor Josep Figueres, traumatòleg amic de la família, i aquesta vocació es va concretar després en la seva especialitat, cirurgia ortopèdica, que el doctor assegura estimar per la seva vessant gairebé artesanal.