Text del 18-10-2010
Les parpelles són essencials per a la nostra vista. Si una no funciona, el globus ocular no té futur: es quedarà cec.
Els ulls són una mena de finestra que ens permet aguaitar l’interior de cadascú. Influeixen molt en la comunicació personal, i és fàcil que uns ulls alterats per un accident, una malaltia o l’envelliment dificultin una correcta interactuació amb la persona afectada.
A l’hora d’operar, cal identificar quina és la motivació del pacient. Igualment, s’ha de valorar l’origen del defecte a operar (si és congènit o causat per un accident o una malaltia) i si és proporcional a la molèstia que li provoca a la seva vida.
Hi ha qui creu que la recerca de l’estètica és irreconciliable amb l’ètica; una idea injusta, perquè és una aspiració consubstancial a l’home, que ve de temps immemorials i que està present a l’art i a totes les cultures del món. No passa res per desitjar la bellesa, sempre que no esdevingui una obsessió. Perquè l’ésser humà és molt més que un cos tridimensional més o menys harmònic.
Oriünd de Santiago de Compostel·la, el metge Tirso Alonso i Alonso és oftalmòleg, especialista en una subespecialitat poc freqüent al nostre país: la cirurgia plàstica ocular. “La cirurgia dins del globus ocular i la de la parpella són unes cirurgies molt particulars. Gairebé són microcirurgia.”
La cirurgia que més practica el doctor Alonso és la de parpella. “És un tipus d’intervenció que no requereix anestèsia general. Es pot fer amb anestèsia local amb sedació. Val a dir que les parpelles són essencials per a la nostra vista. Si una parpella no funciona, el globus ocular no té futur: es quedarà cec.”
La ciència ens ha ajudat a entendre que hi ha una relació constant entre el cos, la ment i les emocions. “Allò que pensem implica unes emocions, i les emocions s’expressen en el cos. L’emoció és la connexió entre els nostres pensaments i el nostre cos. I la part del cos que més expressa el món sentimental és la cara. L’expressió facial, fins i tot, influeix en l’estat d’ànim. Algú que faci l’exercici de posar la cara trista tot el dia, acabarà sentint-se trist. I al contrari, si fa l’exercici de posar la cara somrient, s’acabarà sentint alegre.” Quant als ulls, “són una mena de finestra que ens permet veure l’interior de la persona, molt més sincers que les paraules. Influeixen molt en la comunicació entre les persones, i és fàcil que uns ulls alterats per un accident, una malaltia o l’envelliment dificultin una correcta interactuació amb la persona afectada.”
La funció de la medicina és ajudar les persones, a tots els nivells que la conformen. “No es pot negligir la medicina des del punt de vista de la imatge, perquè l’estètica també és una ajuda per a la salut. En aquest sentit, la banalització de la medicina i la cirurgia estètiques està sent molt perjudicial. Hi ha persones a les quals una cirurgia estètica les podria ajudar molt, però es retreuen per la pressió de l’entorn, que jutja aquestes intervencions pròpies de gent buida i sense valors.”
En oftalmologia, és difícil destriar el percentatge de pacients que acudeixen a visitar-se per raons estètiques o per raons de funcionalitat. “En els ulls, estètica i funcionalitat són més indissociables que en altres parts del cos. Si una parpella amb el temps va caient, aquell ull plorarà més. Normalment, doncs, una cirurgia estètica o plàstica en la parpella millora també la funcionalitat global de l’ull. A més, la cirurgia estètica dels ulls és la que permet menys errors, per la seva alta visibilitat i la seva importància per definir la nostra personalitat i la nostra forma de comunicar-nos.” Hi ha tres tipus de cirurgia plàstica periocular. “D’una banda, tenim la cirurgia plàstica funcional, que millora les alteracions en la parpella provocades per malalties o accidents; després tenim la cirurgia plàstica que actua sobre l’envelliment, que rejoveneix mantenint la fesomia, i, finalment, tenim la cirurgia plàstica purament estètica, la més coneguda a nivell popular, que té la finalitat d’embellir.” La cirurgia antienvelliment no és gens senzilla. “Cada persona envelleix de manera diferent, també pel que fa al voltant dels ulls. Cal saber com era la persona de jove i com ha envellit en el passat per valorar què s’ha de corregir. També cal preveure com envellirà el pacient en el futur. Operem de bosses a gent 50 anys. S’ha de vigilar de no llevar-los massa greix de les parpelles. Altrament, correm el risc que als 70 els seus ulls semblin cadavèrics. No serveix de res que n’aparentis 40 quan en tens 50, si als 65 n’aparentaràs 80… En les noves tendències de cirurgia estètica, el passat i el futur estètic del pacient es té cada dia més en compte. El present és insuficient perquè els cànons de bellesa canvien amb el temps. El millor és respectar els trets facials del passat i preveure els del futur.”
La medicina estètica preventiva pot estalviar posteriors intervencions quirúrgiques. “El procés d’envelliment no es pot aturar, però sí que és possible retardar-lo tenint cura de la pell, a través d’una vida més sana (no fumar, menjar equilibradament i protegir del sol els ulls i la pell). Les arrugues, especialment les perioculars, són universals, ningú se n’escapa. Depenen molt de l’estat d’ànim dominant de la persona, del món de les emocions. Les persones enfadades amb el seu entorn tenen més sovint els músculs contrets, i això marca molt les arrugues. Les persones que s’enfaden menys tenen, també, menys arrugues.”
La cirurgia purament estètica és la més discutible i la que necessita de més acompanyament psicològic. “Cal identificar quina és la motivació del pacient. Has de saber si vol ser més guapo per tenir més èxit en les relacions personals o per raons laborals. M’he negat a intervenir pacients perquè no he vist gens clar el seu perfil psicològic. Una altra variable que cal valorar és l’origen del defecte a operar (si és congènit o causat per un accident o una malaltia) i si aquest és proporcional a la molèstia que li provoca a la seva vida. Hi ha pacients que, per un petit defecte, pateixen molt. D’altres,en canvi, porten bastant bé un gran defecte. No cal dir que per a nosaltres el pacient tipus ideal és aquest últim.”
Bellesa i ètica poden anar plegades. “Bona part de la societat actual creu que la recerca de la bellesa i de l’estètica no és conciliable amb la moral i l’ètica; una idea injusta, perquè és una recerca consubstancial a l’home, que ve de temps immemorials i que està present a totes les cultures del món. L’art exalta la bellesa, la cerca en la poesia, en la música i, fins i tot, en l’enginyeria o l’arquitectura. No passa res per adorar i desitjar la bellesa, sempre que no es converteixi en una obsessió. Un arbre pot ser molt bell, però és només un arbre. En canvi, l’ésser humà és molt més que un cos tridimensional més o menys harmònic.”
El doctor Tirso Alonso augura temps de més especialització i subespecialització. “El volum de coneixements científics globals s’ha ampliat tant al llarg del segle xx, que actualment ja desborda la capacitat intel·lectual de cada individu. Això és positiu a nivell general, pel que representa d’avenços i beneficis, però alhora és frustrant per a l’estudiós, que es veu forçat a especialitzar-se. D’aquí que la subespecialització sembli inevitable. Tanmateix, jo recomanaria als joves que s’estan formant que encara no pensin en subespecialitzar-se. Ja arribarà el moment de fer-ho en funció de les circumstàncies que es vagin trobant. El repte és subespecialitzar-nos sense renunciar a la visió global de l’individu.”
Un dels aspectes més apassionant de la cirurgia “és aprendre tècniques que fa molt temps que es practiquen i adaptar-les als nous mitjans. És molt important saber què estan fent els cirurgians als països capdavanters per poder perfeccionar-ho amb la pròpia experiència.”
El futur de l’oftalmologia passa per les cèl·lules troncals. “Aviat regenerarem teixits a partir de cèl·lules mare. Avui ja estem introduït teixits propis de l’organisme en la reconstrucció de parpelles.»
