Text del 2004
El nivell cultural de la població en matèria sanitària ha augmentat notablement en els darrers anys.
La dilatada trajectòria professional del doctor Vicenç Artigas en el camp de la cirurgia esdevé avui un punt de referència dins l’àmbit de la medicina i cirurgia espanyola. Els seus estudis i treballs d’investigació en determinades àrees de la cirurgia digestiva són una contribució destacada al món de la ciència. El doctor Artigas va decidir ser cirurgià recollint, d’alguna manera, la tradició mèdica que hi havia des de feia quatre generacions a la família. “Tant per part de la mare com del pare hi ha precedents de cirurgians destacats que han sabut impregnar de la seva inquietud per la medicina les noves generacions.”
Va començar la carrera de medicina a finals dels anys seixanta en un moment de gran inquietud a la universitat per la situació política i social que es vivia a Espanya. “El 1968 entrava a la universitat. Van ser anys de revoltes d’estudiants i vagues que van comportar que no es pogués seguir un programa de curs adequat. Si bé aquest ambient estudiantil tenia el seu vessant positiu, alguns estudiants vam creure necessari complementar la formació universitària. El meu pare estava plenament vinculat al món cultural i intel·lectual mèdic de Barcelona i això em va permetre accedir a l’associació d’estudiants de medicina –que encara existeix– de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques. Érem estudiants que enteníem que la pèrdua d’hores lectives exigien sistemes de formació alternatius que compensessin el dèficit educatiu. L’associació també realitzava ensenyaments pràctics per contrarestar la formació massa teòrica de la facultat. Durant aquells anys, l’Acadèmia i l’associació van ser també per als estudiants de medicina una via d’expansió de les llibertats culturals i aspiracions socials del moment.”
La formació pràctica en hospitals duta a terme al llarg de la carrera va fer que una vegada llicenciat s’incorporés ràpidament al servei de cirurgia del professor Cristóbal Pera, a l’Hospital Clínic, on va rebre la formació bàsica en cirurgia general i digestiva. “No vaig tenir mai cap dubte que volia ser cirurgià. Era conscient que calia tenir sentit pràctic de les coses i certa habilitat manual. Els primers dos anys vaig fer medicina general per conèixer l’exploració bàsica del malalt. Vaig iniciar-m’hi amb més dedicació a les àrees quirúrgiques del fetge, la hipertensió portal i la biliar. Aleshores hi havia poca cirurgia oncològica i del càncer.”
El doctor Artigas valora el fet que la societat actual tingui uns coneixements de medicina elevats. “El nivell cultural de la població en matèria sanitària ha augmentat notablement en els darrers anys. Molts malalts arriben a la consulta amb informació que han extret d’Internet. Ara bé, una informació excessiva pot crear distorsions. Aquesta ampliació de coneixements mèdics també ha comportat que la societat adopti un nou punt de vista sobre la figura del metge i del cirurgià. Ja no és un professional prepotent i totpoderós. El nostre ofici és el de curar malalts i l’important és que entre metge i pacient s’estableixi una relació propera i de confiança. El malalt ha d’entendre que el metge té uns coneixements sobre medicina que aplicarà per guarir-lo i que no podem resoldre totes les patologies; per tant, hi ha uns límits en la nostra actuació. La medicina ha avançat molt, però també s’ha desmitificat.”
La cirurgia espanyola, en particular, ha assolit uns nivells d’excel·lència prou importants perquè tingui fama a nivell mundial. “Hi ha personalitats científiques que treballen a l’Estat espanyol que gaudeixen d’un reconeixement mundial que les fa participar en congressos de medicina de gran prestigi. La valoració de la medicina espanyola en el context europeu és molt bona.”
I afegeix: “La cirurgia ha passat per una transformació espectacular en les darreres dues dècades que ha implicat una actualització constant dels coneixements mèdics dels professionals de l’especialitat. El metge ha de passar per una formació continuada al llarg de tota la vida. De petit, vaig veure com el pare no deixava mai d’estudiar i de participar en congressos d’arreu del món per copsar les novetats i descobertes de l’especialitat i aplicar-les. Aquest esperit de renovació constant de coneixements l’he practicat sempre participant en societats, reunions i congressos científics internacionals.”
La cirurgia ha passat de ser una especialitat restringida a obrir-se a grans àrees de la medicina. Són moltes les subespecialitats que abraça. “Dins de la cirurgia general vaig especialitzar-me en un primer moment en cirurgia general i digestiva. Durant els primers anys d’exercici vaig desenvolupar la meva activitat en la cirurgia del malalt crític, en l’àmbit de les urgències quirúrgiques. Quan vaig entrar a l’Hospital de Sant Pau, on havia treballat el meu pare com a cirurgià, vaig participar en un servei d’urgències diferent dels convencionals, amb nous plantejaments, i amb un grup de treball de cirurgians amb dedicació plena a les urgències quirúrgiques, cosa que ens va permetre posar en ordre i protocol·litzar les diferents patologies digestives i traumatològiques abdominals que vèiem cada dia. Va ser un treball dur, que va durar quinze anys, però va ajudar a sistematitzar les actuacions quirúrgiques en els àmbits de la investigació, la docència i l’assistència. Arran d’aquesta experiència es van publicar llibres i treballs d’investigació. Vam anar més enllà de la tasca assistencial per entrar en una àrea de recerca i desenvolupament de noves línies d’investigació i docència. Avui seria difícil reunir un grup de cirurgians per treballar amb malalts aguts o crítics de forma aïllada i independent de l’estructura d’un servei de cirurgia.”
“Les àrees de recerca i docència sempre m’han interessat molt, especialment la recerca de tipus clínic. Aporta molt de coneixement. La docència la practico des de les èpoques de resident. El meu esperit renovador també m’ha fet interessar per la recerca en innovacions docents i pedagògiques que avui s’estan aplicant.” El 1995 va obtenir, per concurs-oposició, una plaça de professor titular a la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona i va accedir a la plaça de cap de secció del Servei de Cirurgia de l’Hospital de Sant Pau. “La tendència a l’especialització de la cirurgia actual m’ha portat durant els últims anys a treballar en una àrea de dedicació preferencial, la cirurgia hepatobiliopancreàtica i oncològica. La cirurgia digestiva ha adoptat noves línies de treball. El desenvolupament de la cirurgia en el món actual ha estat tan gran que calia crear subàrees de dedicació exclusiva per progressar. L’oncologia és un camp molt relacionat amb la cirurgia general i digestiva per l’alta freqüència de tumors. Precisament, crec que els grans avenços mèdics que es produiran al segle xxi seran en el marc de l’àrea oncològica.” I de ben segur que els treballs de recerca d’aquest cirurgià i el seu equip hi contribuiran decididament.
