Text del 2004
“On de veritat hi ha d’haver una medicina d’equip que funcioni ha de ser al servei d’urgències”
La medicina és una àrea que no deixa d’avançar com a conseqüència dels grans descobriments tecnològics. Un dels grans triomfs d’aquest procés ha estat el desenvolupament de la medicina d’urgències, aquella que té cura de la investigació, l’ensenyament, la prevenció i l’administració de les descompensacions agudes de la salut que impliquen la possibilitat de perdre la vida o bé un òrgan o sistema si no es rep atenció mèdica immediata. L’atenció als malalts urgents ha millorat notablement en aquests últims anys amb la implantació de grans organitzacions d’urgències en el marc dels hospitals de referència que han donat resposta a una necessitat social. El doctor Jordi Verdiell Pons és un dels pioners d’aquesta especialitat a Catalunya.
Fill d’una família del cor de l’Eixample barceloní, afirmava des de ben petit que volia ser metge. I perseverà en la vocació: “Vaig estudiar a la Universitat de Barcelona i em vaig especialitzar en medicina interna en el servei del doctor Gibert Queraltó.”
El 1972 va entrar en funcionament l’Hospital de Bellvitge, centre hospitalari on el doctor Verdiell va entrar com a metge internista. “Vaig ser dels primers metges internistes de Bellvitge. El 1973 vaig treure’m la plaça per oposició com a adjunt de medicina interna en el servei del doctor Fernández-Nogués i el 1981 vaig començar com a cap de servei interí d’urgències. Finalment, el 1984 vaig guanyar la plaça de cap de servei de medicina interna d’urgències. Hi ha hagut una evolució molt gran en el servei d’urgències. Al principi les urgències eren terra de ningú, no hi havia organització, fins que la direcció mèdica se’n va adonar i vam planificar un servei organitzat amb un cap de servei i caps de guàrdia, es van contractar metges especialistes en medicina interna, amb professionals encarregats d’establir prioritats en l’assistència… Avui el servei el formem vuitanta metges de guàrdia, disposa de totes les especialitats, excepte pediatria i obstetrícia, i l’equip d’infermeria i la resta de personal no sanitari hi tenen un paper fonamental. On de veritat hi ha d’haver una medicina d’equip que funcioni ha de ser al servei d’urgències. Els gestors de la sanitat s’han adonat que les urgències són molt importants no sols en un hospital sinó en tot l’àmbit de la sanitat.”
El doctor Verdiell també ha estat deu anys de vicepresident de la Associació Catalana de Medicina d’Urgències i Emergències, que és una branca autonòmica de la Societat Espanyola de Medicina d’Urgències. “La Societat Espanyola de Medicina d’Urgències engloba tots els metges, infermeres i tècnics de la medicina d’urgències. La Societat Catalana, que fins fa poc només estava integrada per metges, també s’hi ha adherit.”
A més, ha format part del comitè editorial de la revista mèdica Emergències i participa periòdicament en congressos i simposis arreu del món. També ha col·laborat en la fundació del SEM, Servei d’Emergències Mèdiques de la Generalitat de Catalunya, “entitat que ha transformat positivament el sector de les ambulàncies.”
És bàsic donar un avantatge especial al lesionat o malalt que acudeix a un servei d’urgències per extrema gravetat. “Aquesta atenció ha de ser ràpida i eficient perquè els segons són molt importants. Els especialistes en medicina d’urgències tenim una formació específica i un coneixement ètic necessari per atendre les emergències. La medicina interna en un servei d’urgències és molt important sobretot perquè aporta una visió global de la patologia dels malalts. Fa anys que estem lluitant perquè hi hagi un reconeixement legal de l’especialitat però hi ha impediments. Algunes especialitats no veuen bé que la medicina d’urgències sigui una especialitat mèdica.”
En un hospital gran i de referència un servei d’urgències ha tenir una estructura complexa: “Ha de ser mixt i englobar metges de l’especialitat d’urgències amb el suport de metges especialistes del propi hospital. L’experiència de Bellvitge amb aquest model assistencial ha estat molt positiva i ha fet que els nivells secundaris també estiguessin més ben atesos.”
Els professionals que treballen en un servei d’urgències han de tenir una gran vocació, voluntat de sacrifici i molta humanitat. “Les actituds personals del metge són molt importants en l’actuació assistencial. Infermeres i metges intentem humanitzar l’espera dels familiars trasbalsats i informar-los de l’evolució i estat del pacient. La comunicació de la mort d’un pacient és molt dura i algunes vegades la gent perd els nervis davant la notícia.”
L’Hospital de Bellvitge és un centre hospitalari de referència per a una població de gairebé un milió i mig d’habitants. El seu servei d’urgències és de gran complexitat, fet que exigeix una gran organització interna. “El centre està preparat per a circumstàncies excepcionals. Es disposa d’un pla de catàstrofes que determina la forma d’actuació en cas d’una allau de ferits. Cada dia atenem una mitjana de 350 persones que requereixen atenció ràpida. Aquelles persones que vénen a l’hospital amb una patologia no urgent hauran d’esperar-se perquè cal donar prioritat a les urgències reals. El 80% dels pacients que recorren a les urgències no han estat visitats per cap metge de capçalera. La funció dels CAP és precisament la d’atendre els malalts que no requereixen anar a urgències. Fa falta educació sanitària per conscienciar la població sobre la funció d’un servei d’urgències d’un hospital de tercer nivell.”
Aquest servei ha estat pioner d’una unitat de curta estada durant el període hivernal per a malalts crònics amb recaigudes. “Hem estat pioners en accions i experiències que actualment estem exportant, per exemple l’hospital de dia per urgències i la informatització dels informes mèdics, i continuem treballant per millorar i engegar noves iniciatives en el marc dels serveis d’urgències.”
