DR. VICENTE MARTÍN PAREDERO
DR. VICENTE MARTÍN PAREDERO
PC, 17è VOLUM. Especialitats Mèdiques de Catalunya, II

DR. VICENTE MARTÍN PAREDERO

ANGIOLOGIA I CIRURGIA VASCULAR

Text del 2005

El fet de poder xerrar amb un amic és relaxant i pot ser una bona estratègia per combatre l’estrès.

Ha treballat en diversos hospitals estrangers, encuriosit per aprendre noves tècniques. Ha fet investigació, docència i ha publicat un munt d’articles. És, sobretot, una persona inquieta que té molt clar que la feina s’ha de fer ben feta, en la professió que sigui. Amb aquesta idea latent, el Dr. Vicente Martín Paredero treballa a l’Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIII, on dirigeix el servei de cirurgia vascular. “És una especialitat nova, completa i complexa, que tracta les malalties vasculars, és a dir, els trastorns relacionats amb les artèries, les venes i els vasos limfàtics. Hi ha la part d’angiologia, que inclou el tractament mèdic. La cirurgia vascular seria la part més agressiva de l’especialitat. A aquestes dues branques, s’hi ha d’afegir la part endovascular, gràcies a la qual podem navegar per les artèries, per obrir-les quan es tanquen i col·locar-hi un bypass amb una incisió mínima.”

Explica com es navega per dins de les artèries. “Punxem una artèria i hi introduïm uns catèters per fer-los arribar a una zona determinada del cos. Per exemple, des de l’artèria femoral de la cuixa fins al cap. El catèter fa aquest recorregut a través de l’artèria navegant per la sang. Quan arribem a la zona fixada, despleguem una càpsula que porta un bypass incorporat, es fica contra les parets i resol l’oclusió. Tot aquest procés el controlem mitjançant la radiologia, amb contrast, que ens facilita les fotografies de les artèries com si fos un mapa de carreteres. En tot moment sabem en quin lloc som, i on és l’artèria tamponada.”

El Dr. Martín Paredero prové d’una nissaga de metges que es remunta al rebesavi, qui també es deia Vicente. “Des del rebesavi, els únics que no s’han dedicat a la medicina han estat els meus pares, a causa de l’esclat de la Guerra Civil. La meva mare va tenir una importància decisiva, sempre em va animar perquè fos metge. M’ho vaig rumiar molt fins que vaig descobrir que era una professió que m’agradava molt.”

Un cosí metge el va ajudar a formar-se. Va cursar medicina a la Universitat Autònoma de Madrid. Seguidament, va estudiar angiologia i cirurgia vascular a la Fundación Jiménez Díaz. Era el primer resident que feia aquesta especialitat. Mentre feia la residència, com que la Fundación disposava d’un edifici per a la recerca, anava al laboratori de fisiologia renal. “Vaig fer la tesi doctoral amb el títol Desenvolupament d’un nou model experimental d’hipertensió vasculorenal en rates. Van ser tres anys de molta feina i una investigació molt maca que em va aportar moltes satisfaccions. La vaig poder fer gràcies a la comprensió de Isabel, la meva dona, que és infermera i m’hi ajudava.”

Després, se’n va anar durant un any a Califòrnia a fer el postdoctorat o fellowship. De l’aventura americana, en va treure ciència i, a més, la manera de treballar. “Allò més important per a mi, quan vaig tornar, va ser poder establir una infraestructura que em permetés sentir-me tan bé a Espanya com als Estats Units. Allà teníem una secretària que feia totes les feines auxiliars. Jo em centrava en la meva tasca i no havia de perdre el temps fent fotocòpies. M’hi sentia a gust, perquè la feina estava ben feta i aprofitava el temps fent allò que m’interessava. Aquí, la meitat del temps fas tasques que no et correspondria fer.”

El servei de cirurgia vascular de l’Hospital Joan XXIII el forma un grup de dotze persones. “A l’equip hi ha el cap de secció i cinc metges adjunts. També hi treballen cinc residents.”

La major part de la seva feina diària com a cap del servei consisteix a visitar els malalts, tasca que combina amb la gestió i la de professor associat al Departament de Medicina i Cirurgia de la Universitat Rovira i Virgili. “A més de l’assistència clínica, gestiono els recursos humans i organitzo totes les tasques del servei. La docència als estudiants i als residents comporta també una part important de temps.”

Les intervencions quirúrgiques més freqüents impliquen les artèries, les venes i el sistema limfàtic. “En cirurgia, normalment, fem un bypass per intentar que la sang arribi a les cames, als ronyons, al cervell, etc., i evitar d’aquesta manera que es trenqui un aneurisma o es produeixi una isquèmia. L’arterial és una cirurgia de risc. Has de tancar l’aorta per posar el bypass, i això fa que el cor pateixi. Les cirurgies venoses tenen riscos baixos, i la majoria es fan a les unitats de cirurgia sense ingrés. L’altre sistema, el limfàtic, el tractem amb cirurgia, mèdicament, o de manera combinada.”

Pertany a la junta directiva del Capítol de Flebologia de la Societat Espanyola d’Angiologia i Cirurgia Vascular, que aplega tots els professionals de l’especialitat. Aquesta institució dedica un capítol a la flebologia, que tracta els trastorns venosos, especialment les varices. “Hem iniciat estudis comparatius per donar respostes fonamentades a la gent. Hi ha varices que són malalties de les venes i que necessiten, en la majoria dels casos, un tractament quirúrgic. Si són aranyes vasculars, s’han de tractar als centres de bellesa. S’ha de donar al pacient tota la informació. Per petita que sigui una intervenció, sempre hi ha algun risc.”

Quant a la prevenció, creu que un factor de risc com el colesterol alt s’ha de controlar, però precisa que també n’hi ha d’altres, com l’estrès i la hipertensió. “Ens estem excedint en molts aspectes. Estem imitant els pecats de la societat nord-americana, que no té bruixes, però té colesterol. Cal posar el llistó alt, com a mesura de prevenció, per controlar l’excés de colesterol, però ens estem oblidant d’una de les coses que fèiem ben fetes a l’àrea mediterrània: la sobretaula. El fet de poder xerrar amb un amic és relaxant i pot ser una bona estratègia per combatre l’estrès. Ara no tenim temps per conversar, fumem més i anem tot el dia de bòlit.”

Vol desmitificar el tòpic que atribueix als cirurgians una enorme sang freda. “És una professió que t’ha d’agradar, com qualsevol professió, que s’ha de fer bé, però no s’ha de mitificar tant. Si la gent entrés en una sala d’operacions, s’adonaria que no hi ha cap secret. S’ha de tenir sang freda, però també se n’ha de tenir per fer altres coses, com córrer una marató o fer el cim d’una muntanya.”

El Dr. Martín Paredero ha guanyat l’únic premi que s’ha atorgat de les bodes d’argent de l’especialitat al millor treball fet d’investigació. Ha col·laborat en deu llibres. Ha escrit uns dos-cents cinquanta articles i comunicacions. De tot el que ha escrit se sent satisfet, però sobretot d’un conte molt especial. “Mentre feia de metge al camp base de l’expedició del Chooyu, a l’Himàlaia, a sis mil metres d’altura, vaig tenir temps d’escriure un conte del qual estic molt orgullós i que no publicaré mai, perquè és per a la meva filla Irene, a qui estimo tant.”