Text del 2003
Per tirar endavant en medicina no s’ha de perdre mai l’estímul.
Amb el pas del temps, els col·legis professionals, que van néixer amb l’esperit d’aglutinar esforços, representar els interessos dels socis i actuar com a útils intermediaris, ja sigui en la resolució de casos conflictius com en la promoció d’eines per a la formació i motivació dels col·legiats, sovint han esdevingut plataformes protocol·làries i poc operatives. Els metges, aglutinats també en aquestes entitats, no resten aliens a aquest procés. Sortosament, sempre hi ha qui disposa no només del do de l’observació sinó també del talent de saber arrencar els motors del canvi. Un bon exemple n’és el Col·legi Oficial de Metges de Lleida, amb 1.375 socis i més de cent anys de trajectòria: “Les regles de la nostra feina i de les nostres relacions estan en procés de canvi. Tot i la rapidesa del canvi, tenim la capacitat d’orientar les transformacions i, en definitiva, de no perdre el tren del futur”, diu la carta de presentació de la web de la institució, signada pel seu president, el metge i cirurgià Xavier Rodamilans.
Durant l’entrevista ho confirma: “Fa quatre anys que hi ha hagut un abans i un després pel que fa a la funció desenvolupada pel Col·legi. A més d’esdevenir una eina útil de participació, comunicació i informació sanitària i professional, tenim una funció bàsica i fonamental: tenir credibilitat davant la societat de Lleida, a la qual servim. I crec que de mica en mica ho estem aconseguint.”
Com es defineix la credibilitat d’un col·lectiu amb tanta responsabilitat social com el mèdic? La resposta és senzilla: “Si els pacients estan contents del professional sanitari és que ho estem fent bé. Això no vol dir que sempre hi hagi d’haver un resultat satisfactori. A vegades, malgrat aplicar una adequada praxi mèdica pots obtenir un mal resultat. Però el pacient continuarà confiant en tu, perquè sap que has actuat de manera professionalment correcta, perquè has tingut una bona comunicació amb ell, l’has atès bé i la relació ha estat molt humana. Si una persona no entén la malaltia que té, el metge ha de intentar-ho de nou. Hem de ser capaços d’explicar-li tot, i si fa falta, fer-ho de diferents formes. Li hem d’exposar, també, totes les alternatives terapèutiques de què disposa. I amb el temps suficient, encara que de vegades pugui costar disposar-ne.
D’altra banda, Xavier Rodamilans qualifica de cabdal la formació continuada, que malauradament cap hospital finança i que s’ha de portar a terme per la pròpia iniciativa del metge, fora del seu horari laboral. “Hi ha professionals que per excessiva pressió assistencial s’han quedat estancats treballant de vuit a tres de la tarda. Han oblidat la vocació, motivació i dedicació que requereix aquesta professió, que sovint fa que t’oblidis de mirar el rellotge. Per tirar endavant la medicina no s’ha de perdre mai l’estímul. El Col·legi Oficial de Metges de Lleida ha intentat omplir el buit formatiu existent, tot atenent les mancances que els mateixos col·legiats ens comuniquen. L’objectiu és doble, tant potenciar als bons professionals com reciclar aquells que han perdut el tren. Possiblement per falta d’eines, fins fa poc, això no ho hem sabut fer del tot bé i s’ha acabat produint un desprestigi general del col·lectiu mèdic, que estem intentant reconduir. Per aconseguir-ho els hospitals han d’entendre que la formació no és una cosa que ha de pagar la indústriafarmacèutica sinó que representa un benefici tant per a l’hospital, pel que fa a la qualitat, com pels professionals que hi exerceixen i els mateixospacients.”
L’Oficina d’Informació, una iniciativa pionera, demostra la voluntat del Col·legi d’esdevenir un aliat de la societat i no un búnquer de defensa aïllat: “La nostra entitat és una institució de portes obertes per a tots els qui s’hagin sentit perjudicats per un procés mèdic o un professional de la salut. Els hi oferim la possibilitat de fer una reclamació i els orientem. Normalment, la persona afectada ens explica el seu cas i en el 99,9% dels casos, desprès d’un expedient informatiu la gent no continua endavant amb la denúncia perquè hi sol haver una bona interpretació mèdica, i en canvi el que manca és una relació més humana, més atenció i confiança.”
L’Oficina, a més de servir per detectar la mancança comunicativa o la necessitat de reciclatge d’alguns professionals, també pot actuar en casos d’intrusisme. Xavier Rodamilans posa l’accent en la responsabilitat dels mateixos ciutadans: “Hi ha persones que no saben que el metge no pot utilitzar procediments ni prescriure medicaments amb els quals no estigui degudament familiaritzat- i que no estiguin basats en l’evidència científica o en l’eficàcia clínica, encara que el pacient ho accepti. El pacient té el dret a demanar tota la informació al metge, n’ha d’exigir qualitat, encara que la seva finalitat no sigui la cura d’una malaltia.”
Amb l’esperit d’atraure l’interès dels socis, el Col·legi Oficial de Metges de Lleida –l’únic que s’ha autolimitat la reelecció del president, cap persona es pot presentar a més de dues convocatòries– edita un butlletí mèdic bimensual i ofereix serveis d’assessoria fiscal, jurídica i financera. Constatant el prestigi d’una oferta que distingeix l’entitat i ajuda a fer pinya, malgrat una tendència tradicional a la desunió: “Els metges som el col·lectiu menys corporativista que conec. Hem de provocar l’aparició d’un nou concepte d’institució socialment responsable, que es compromet cada vegada més amb els seus professionals, amb la cura del medi ambient, amb el benestar social, amb els grups socials més desfavorits, amb les normatives vigents… Són els valors d’una institució dels nostres dies en què els conceptes d’excel·lència, integritat, comportament ètic, treball en equip i reconeixement de cadascú han de tenir-hi cabuda. I en què dialogar, respectar, compartir i aportar han de ser actituds permanents.”
El president assenyala també la necessitat que es compti amb el col·lectiu en la presa de decisions tan importants com la distribució dels recursos econòmics i sanitaris. I posa l’exemple de les llistes d’espera o les malalties declarades com aprevalents, i qüestiona la política de gestió: “Qualsevol sistema de priorització simplista, allunyat del pacient i de les seves circumstàncies, pot resultar molt perillós, injust, car i antisocial. El metge o metgessa és la persona més capacitada per a una gestió clínica al més eficient possible pel seu coneixement del pacient, de les malalties, del seu efecte sobre la salut, del cost del tractament i de la limitació de recursos. Usurpar-li la capacitat de prioritzar no és només una temeritat, sinó també un experiment comdemnat al fracàs.”
