Text del 2003
El centre sociosanitari ha de ser per a la població un lloc de referència per a l’atenció a les persones amb dependència.
Prytanis va néixer de la mà de tres dones professionals que van observar mancances al seu entorn i que no van tenir cap dubte sobre quin era el millor camí. Conchita Ramos, farmacèutica de professió, va ser la promotora del projecte inicial: “La nostra història comença l’any 1989 i es desenvolupa paral·lelament al programa que els Departaments de Sanitat i de Benestar Social de la Generalitat havien creat, i que es deia ‘Vida als anys’, per donar assistència a totes aquelles persones, majors de seixanta-cinc anys, amb necessitats socials i sanitàries.”
Conchita Ramos juntament amb les seves dues filles grans, que aleshores estaven acabant la carrera de Medicina, es van posar a treballar en un centre de nova creació que van fundar a Sant Boi: “En aquestes instal·lacions hi tenim vuitanta-sis places sociosanitàries i trenta d’hospital de dia. Però, l’important és que ben aviat el sector es va adonar que un centre d’aquestes característiques no era una necessitat només per a gent de més de seixanta-cinc anys, sinó que l’edat podia ser molt inferior. Vam començar aleshores a parlar de persones amb dependència i no de gent gran.”
Amb el seu esforç el projecte va tirar endavant i aquestes professionals han fet ja un llarg recorregut en el centre de Sant Boi i també en un de nou que, l’any 2000 amb l’incorporació de la germana farmacèutica, van inaugurar a l’Hospitalet de Llobregat: “És una població molt nombrosa que no tenia cap entitat d’aquestes característiques i vam pensar que seria important que les persones amb problemes de dependència poguessin ser ateses en la seva localitat”
A Prytanis, es treballa en diferents línies, que la doctora Fàtima Prieto ens explica: “Per una banda, tenim pacients de llarga estada, és a dir, persones normalment d’edat avançada que presenten una pluripatologia complexa; per una altra comptem amb una unitat de psicogeriatria on donem servei a malalts amb demència, i disposem també d’una unitat de convalescència on s’atén a persones que han patit un accident vascular cerebral o una fractura, han estat ateses en un hospital d’aguts i entren al nostre centre per a fer-hi la rehabilitació. L’objectiu és que aquestes persones passin del centre d’aguts al sociosanitari i que aquest sigui un camí per tornar al seu domicili.”
I és que el més important és que el pacient recuperi la funcionalitat que va perdre o que s’adapti, de la millor manera possible, a la nova situació alhora que ho va fent la seva família. Una qüestió important són “les persones molt dependents, de les quals n’hi ha que no tenen família o que els familiars ja no poden fer res més per atendre’ls, aleshores es queden durant força temps al nostre centre. En aquests casos especialment, intentem treballar molt conjuntament amb la família per a que continuï participant en el procés d’atenció i prenent decisions per aconseguir una millor qualitat de vida del malalt.”
I continua: “El nostre objectiu és donar assistència, fins i tot, en els últims moments de la vida d’un pacient, respectant les seves darreres voluntats..”
Aquest estret contacte amb la família, però, no es dóna només en casos extrems, sinó també en el dia a dia del centre: “Procurem que els nostres malalts continuïn vinculats als seus familiars, que aquests vinguin sempre que vulguin, que puguin fer un àpat amb el seu familiar ingressat i que disposin d’un espai privat si necessiten reunir-se per fer una festa familiar. Tenim un bon equip de treballadores socials que està treballant sempre amb aquest objectiu. Tanmateix, el centre ofereix informació, formació i suport psicològic a les famílies.”
La llàstima és que la població encara no coneix exactament quin tipus de centres són els sociosanitaris: “La gent ha d’entendre que la línia sociosanitària no és la del malalt terminal, sinó també la d’aquells que hi seran un temps (ingrés temporal) i que després aniran al seu domicili per a continuar fent la seva vida, amb més o menys limitacions i seqüeles en funció de la patologia que hagin patit. Fins i tot tenim l’Hospital de dia, que permet que el pacient sigui atès de nou del matí a cinc de la tarda. És a dir, que el mateix centre atén totes les possibilitats, des de la llarga estada, fins a la més curta.”
Jardins, terrasses, llum i una bona assistència ajuden als usuaris a sentir-se com a casa: “Els nostres centres estan pensats per facilitar la vida als usuaris, fins i tot els colors i la decoració s’utilitzen com a elements terapèutics, com a mitjà d’orientació per a aquelles persones que presenten problemes cognitius.”
Prytanis és una entitat privada que des de la seva creació és proveïdora de serveis de la Generalitat, en concret del Servei Català de la Salut: “Això vol dir que per renovar el contracte que tenim amb ells em de superar diferents auditories i controls de qualitat.”
També disposen de places privades, que ofereixen seguint els preus de mercat. D’altra banda, Prytanis és centre col·laborador de la Generalitat per a la formació d’auxiliars de geriatria, i tanmateix ofereix formació a les famílies dels malalts que atenen, per a què el dia que tinguin el malalt a casa sàpiguen com l’han d’atendre i quines modificacions cal que facin al seu domicili. El lema de Prytanis: “sentir-se acollit, sentir-se atès”, també demana una gran professionalitat per part de les persones que hi treballen. “Tenim metges, infermeres, terapeutes ocupacionals, treballadors socials i fisioterapeutes, entre d’altres professionals; però el gruix de la nostra plantilla són els auxiliars. Aquests últims fan una molt bona feina, perquè és una tasca que implica un esforç físic constant i que també demana molt psicològicament, ja que aquests professionals han d’ajudar a suplir totes les mancances que tenen les persones dependents. Per això en el mateix centre el personal disposa de mesures de suport psicològic.”
En definitiva, Prytanis –aquests centres sociosanitaris van adoptar el nom d’uns éssers espirituals de la mitologia celta– treballa sempre per a donar el millor als pacients, a tot el seu entorn familiar i als treballadors que s’encarreguen que la seva tasca sigui efectiva: “El futur passa per anar donant resposta a les situacions que van sorgint. Es tracta, cada vegada més, d’oferir serveis a la carta i és en això en el que estem treballant.”
A més, la seva voluntat és convertir-se en un centre de referència en les poblacions on estan ubicats: “Fem xerrades a les escoles i els nens col·laboren amb nosaltres i fan intercanvis amb la gent gran que tenim ingressada al centre. Tot plegat és molt important perquè volem que la població comprengui que la nostra funció és donar-los un servei en situacions de dependència, que poden arribar en diferents moments de la seva vida.”
