Text del 2004
La mortalitat a causa de l’anestèsia no és zero, però s’hi apropa.
.
Quan les persones han de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica, la majoria sempre sap quin cirurgià l’ha d’operar, però poques vegades qui l’ha d’anestesiar, qui l’ha de vigilar durant tota l’operació i qui l’ha de despertar. La Dra. Lourdes Abellán és cap clínic del servei d’anestesiologia, reanimació i teràpia del dolor de la Clínica de Vic -centre sanitari privat conegut abans a la comarca d’Osona com l’Aliança- on desenvolupa la tasca d’anestesiòleg amb el mateix entusiasme amb què explica els fonaments d’aquesta especialitat. “L’anestesiologia és una especialitat tècnica i mèdica que costa d’entendre, perquè som els que treballem darrere el taulell. La nostra feina, a part d’anestesiar una persona perquè la puguin operar sense dolor, consisteix a mantenir-la durant tot l’acte quirúrgic amb totes les constants vitals correctes, tant si està anestesiada de cos sencer com si ho està només parcialment. Les constants vitals ens indiquen el bon desenvolupament de l’acte quirúrgic, i a la vegada ens ajuden a prevenir i corregir incidències del mateix acte. Sempre ens hem d’avançar, perquè, encara que el pacient estigui adormit i no pugui dir res, hem de donar-li el màxim confort possible. Vigilem que no passi res, que tot vagi bé, som el seu àngel de la guarda. La nostra feina es àmplia, comprèn des de practicar una analgèsia per al treball de part (anestèsia peridural), anestesiar si cal la mare (cesària o altres patologies), o bé reanimar un infant. Es pot dir que rutinàriament fem anestèsies des de pediàtriques i maternals fins a geriàtriques, tot i que són molt diferents patològicament i anestèsicament. També ens ocupem de la reanimació dels pacients crítics.”
Sense provenir d’una família de metges, el camp de la medicina la va atreure des de la infantesa. Aquesta precocitat en la vocació, juntament amb els consells i l’ajut de la seva mare van ser decisius. “La paraula quiròfan, que en aquella etapa relacionava amb la cirurgia, no amb l’anestèsia, em cridava molt l’atenció. La meva mare va adonar-se de les meves inquietuds i em va ajudar molt, perquè em va deixar molt clar que la sala d´operacions era una cosa molt seriosa, i que si volia treballar-hi seriosament havia d’estudiar la carrera de medicina.
Als disset anys, acabat el batxillerat superior, els somnis de la Dra. Abellán van començar a fer-se realitat. “Recordo que l’estiu abans de començar COU, vaig fer un curs, amb l´intenció de conèixer aquest món a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, on vaig veure una sala d’operacions per primera vegada i vaig fer-hi pràctiques. Estava contenta perquè era tal com m’ho havia imaginat de petita.”
Va fer la carrera a la facultat de medicina de la UAB. A partir de quart curs va anar a la Unitat Docent de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, sense oblidar mai la seva primera sala d’operacions. “Durant els sis anys d’estudiant de medicina anava voluntàriament a fer guàrdies amb el Dr. Joan Rodó, cirurgià pediàtric de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, que que va ser el meu mestre durant tots aquells anys, em va obrir els ulls quan em va dir que la cirurgia pediàtrica tenia poques expectatives de futur, ja que la tecnologia permetria néixer infants amb menys patologia neonatal. Quan anava amb el Dr. Rodó a operar, sempre em fixava en l’anestesiòleg.”
La Dra. Abellán va fer l’especialitat a l’Escola d’Anestesiologia i Reanimació de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona (UB). Després va continuar a la Fund. Privada Hospital de Mollet del Vallés, fins que va guanyar una plaça per treballar a la Clínica de Vic. “Em feia molta il·lusió anar a Vic. Sempre per treballar m’han agradat els llocs petits i quan vaig guanyar aquesta plaça, vaig fer un pas decisiu.”
Durant els setze anys que ha treballat a la Clínica de Vic, la Dra. Abellán ha presenciat una evolució vertiginosa de l’especialitat que ha aportat molta seguretat i ha posat fi a la por ancestral als possibles efectes de l’anestèsia. “He vist canvis molt importants en aquesta especialitat, sobretot pel que fa al control i monitoratge dels pacients, que era molt diferent quan vaig arribar a la Clínica. També ha estat un gran ajut treballar cada dia amb fàrmacs més segurs, amb menys efectes secundaris i amb una eliminació més ràpida de l’organisme, cosa que es tradueix en un despertar més confortable i satisfactori. M’he preocupat que tot estigués equipat com ens marca la Societat Americana d’Anestesiologia (ASA) i de complir els paràmetres establerts. Avui és impensable que un pacient mori en un acte quirúrgic rutinari; si succeeix, és per l’existència d´una serie d´adversitats patològiques acompanyants. La mortalitat a causa de l’anestèsia no és zero, però s’hi apropa.”
A tots aquests canvis, s’hi han d’afegir les atencions que els pacients reben abans, durant i després de la intervenció. El primer pas és tenir-hi un contacte previ per conèixer-ne l’estat físic i la història clínica. “Per mi és fonamental parlar amb el pacient abans. Quan vaig arribar a la clínica no es feia, i l’anestesiòleg només el veia minuts abans d’anestesiar-lo. Vaig aconseguir canviar aquell sistema i ara tothom passa per la visita preanestèsica abans de sotmetre’s a una intervenció. El cirurgià explica la part que li pertoca, però d’anestèsia no explica res, i és de la incertesa d’on sorgeix la por de la gent. A mi m’agrada explicar-ho i puc estar-m’hi tota l’estona que sigui necessària perquè ho entenguin. Crec que aquest esforç no es fa en va, perquè la gent surt amb menys ansietat i t’ho agraeixen molt; fins i tot et donen les gràcies.
Prendre unes pastilles abans d’entrar al quiròfan perquè el pacient estigui tranquil i relaxi la musculatura és una altra de les accions que formen part del protocol anestèsic. “Quan el malalt entra a la sala d’operacions, l’anestesiem mitjançant uns fàrmacs. Després el connectem a una màquina que respirarà per ell, a través d’un tub col·locat a la boca que alhora servirà per subministrar-li els gasos anestèsics necessaris. També disposem de bombes de perfusió d´administració d´anestèsics, que posteriorment seran útils per controlar el dolor postoperatori. En tot moment intentem que no tingui dolor i que estigui relaxat. Una vegada el malalt surt de la sala d’operacions, a la unitat de reanimació postoperatòria li tractem el dolor , i controlem el seu estat hemodinàmic, fins que considerem que està en condicions idònies per traslladar-lo a una planta.”
Una altra de les seves tasques és la reanimació dels malalts que arriben molt greus. “Reanimar-los és una satisfacció molt gran, però si no ho aconsegueixes et sents molt malament i et planteges que potser has fallat en alguna cosa. Quan portes a terme una reanimació has de liderar, i has de dir el què vols, el què s’ha de fer, i el què s’ha de donar, i tot ha de ser al més ràpid possible. Hem d’actuar com si fóssim pilots d’avió. Tothom sap què ha de fer, però és el comandant qui té la responsabilitat de portar el passatger a la seva destinació.”
