Text del 2003
En la gestió de l’hospital per part del Consell Comarcal hi ha hagut una bona actuació administrativa, i això no ha sigut en detriment d’un bon servei.
El Centre Sanitari del Solsonès des de l’any 1991 és una fundació pública comarcal però, originàriament, es tractava d’un hospital d’aguts que es va crear gràcies a la cessió d’uns terrenys per part de Sofia Becham (vídua d’Antoni Guitart) en honor del qui havia estat el seu marit i amb la condició que se’n fes un ús positiu per al poble de Solsona. Així, l’any 1968 es va construir l’hospital Antoni Guitart, depenent del Bisbat de Solsona que n’era el titular i gestionat per les monges Carmelites. La Dra. M. Claustre Rafart Queralt, actual directora mèdica de l’Hospital, explica el funcionament inicial i el procés de transformació de l’entitat des que es va crear com a centre d’aguts: “A l’hospital es realitzaven intervencions quirúrgiques diverses i sobretot parts i després de l’operació el cirurgià marxava i el pacient quedava en mans del metge de capçalera. Avui aquest funcionament seria del tot inviable. Amb només tres metges, l’activitat com a centre d’aguts va anar decaient fins que, l’any 1975, va desaparèixer per reconvertir-se en hospital de crònics. En aquesta segona etapa, la gestió va passar del Bisbat a l’Ajuntament i, més endavant, d’aquest darrer a la Mútua Manresana (l’actual Mútua Intercomarcal). A partir del 1991 se’n va fer càrrec, com a organisme autònom, el Consell Comarcal que és el qui gestiona actualment; i hem de dir que ens donen suport. No és el mateix negociar sols, com a centre públic, que fer-ho amb ells, que tenen més força política que no pas nosaltres.”
El Sr. Joan Serra Caball, que presideix el Consell Comarcal i el Centre Sanitari concreta les qüestions que fan referència al sistema de gestió de l’entitat: “No existeix la figura del gerent com a tal. Les funcions de gerència les duen a terme la directora executiva i un equip de professionals del centre, col·legiadament; i la gestió econòmica i de personal la realitza el Consell Comarcal a través de l’Àrea Econòmica i de Personal. Ambdós, Hospital i Consell, formem un tàndem força ben avingut.”
El Sr. Joan Merino, responsable econòmic del Consell Comarcal del Solsonès i del Centre Sanitari explica: Es tracta de l’única experiència que hi ha a Catalunya en què un Consell Comarcal gestiona la sanitat, a part de molts altres serveis. La sanitat deu representar entre el 40% i el 50% de l’activitat del Consell, i tant des del punt de vista comptable com econòmic i administratiu no hi ha dèficit. De fet, en el pressupost del 2004 el Consell Comarcal contempla la construcció de la tercera planta del Centre Sanitari, amb 20 llits més.”
Tornant a començament dels noranta, es van trobar amb un edifici amb moltes mancances. Hi havia dues plantes amb vint llits, però en desús des del moment en que va a començar a davallar l’activitat del centre. Les instal·lacions les utilitzaven els metges de capçalera del Solsonès que hi anaven a fer les visites de la Seguretat Social. Joan Merino explica el procés de modernització de l’Hospital: “Atès que per la seva ubicació l’hospital no tenia possibilitat de créixer es va encarregar un pla de viabilitat i l’any 1992 es va contactar amb diversos particulars per comprar uns terrenys annexos. Cinc anys després, i amb la concessió d’una subvenció –la Generalitat sempre ha respost molt bé quan els hem demanat inversions per tirar endavant– el nou edifici estava enllestit i la superfície respecte a l’antic s’havia doblat.”
Es va optar per establir un hospital de crònics, de llarga estada i convalescència, i es van pactar 24 llits, 12 especialitats, 10 places d’hospital de dia, servei d’urgències de 24 hores i el trasllat de Solsona a Manresa molt ben cobert. La Dra. Rafart Queralt explica: “Vam aplicar un pla funcional per acostar una mica la sanitat i els serveis als solsonins, buscant que tinguessin més qualitat assistencial. Al Solsonès hi ha una gran dispersió de masies, i disposar de llits de convalescència a Solsona ajuda que aquesta gent pugui estar a casa seva, que els familiars els vagin a veure… Podem oferir qualitat humana i tècnica, que és el que volem.”
Per a l’any 2004 preveuen ampliar l’oferta en 20 llits sociosanitaris, pel que fa a aquesta qëstió assenyala Joan Merino: “Fan una funció importantíssima en malalties cròniques, en què cal ingressar la persona i allargar-ne l’estada. Els quaranta-cinc llits que tindrem en total, seran suficients durant quatre o cinc anys.”
En el cas de gent gran que viu sola fora dels nuclis poblacionals: “Podem fer coses per atemperar aquesta qüestió mitjançant treballadores familiars i assistents socials, tot i així continua essent un problema greu. De vegades hem pensat d’establir un servei que cobreixi de manera integral totes les necessitats de la població, però cal una inversió de diners molt gran”, assegura la Dra. Rafart Queralt.
Actualment 112 treballadors atenen la comarca del Solsonès, d’uns 12.300 habitants, de manera coordinada amb el Centre i hospitals de referència. Tanmateix, al Centre Sanitari del Solsonès estan preparats per poder estabilitzar una urgència, però no per poder atendre una persona com si es tractés d’una UCI: “El nostre centre és un ambulatori amb un servei d’urgències molt ben equipat, però no som un hospital d’aguts”, puntualitza la doctora.
No obstant això, es pot afirmar que el Solsonès no té dificultats sanitàries: hi ha un servei altament eficaç d’urgències i de medicina general, i també d’especialitat, perquè “si el metge de capçalera vol enviar una persona a fer-se una revisió a l’especialista, no li cal anar a Manresa, sinó que l’especialista puja a Solsona, de manera que facilitem molt les coses al ciutadà”, diu el Sr. Serra Caball.
A més, de cara al 2004 aspiren a construir un helioport per poder disposar d’un servei de trasllat d’urgència. La dificultat que sí que es pot dir que té la comarca del Solsonès, i la Catalunya rural en general, és que portar uns determinats serveis fins a un punt és igual de car tant si es tracta d’un nucli on viu una sola família com d’un poble de 200 habitants. I és que mantenir les zones rurals és car, però concluen els representants de l’Institut: “La forma més barata de mantenir el territori és conservant l’estructura social del país. Un pagès s’ha de guanyar la vida, i cal garantir-li la tranquil·litat espiritual i física perquè en l’entorn rural s’hi viu igual de segur que en l’urbà, i inclús millor. Els serveis a les zones rurals: sanitaris, d’ensenyament… s’han de pensar i dissenyar segons els diversos models territorials. A Catalunya hi ha quaranta-una comarques i, per tant, quaranta-una realitats diferents.”
