Entrevistat el 2004
En l’actualitat, el malalt és atès per un equip multidisciplinar; la figura del cirurgià omnipotent ha desaparegut.
D’aqui a 50 anys, probablement serà factible efectuar la regeneració cel·lular d’un teixit d’una persona afectada, per exemple, d’un cartílag articular danyat, i implantar-li.
La vitalitat de la Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (SCCOT) es fa palesa amb una significativa dada numèrica: 800 socis d’arreu del territori català conformen una entitat fortament activa i motivada per a impulsar la formació continuada, veritable eina que dóna sentit a la seva llarga existència. “Les professions mèdiques sempre hem buscat fòrums d’intercanvi d’opinions i plataformes per a la discussió, la presentació de treballs i la comunicació d’experiències, que fossin independents de les estructures administratives. Aquests punts de trobada es veuen traduïts, en el transcurs dels anys, en la formació de societats científiques, amb els seus estatuts, socis i uns quasi sempre escassos recursos que, sense cap afany de lucre, es destinen bàsicament a activitats científiques i a formació”, ressalta el doctor Josep Maria Saló, actual president de la SCCOT i representant d’un col·lectiu mèdic que ha assistit des de les acaballes del segle XX a una rellevant revolució tecnològica: les tècniques de substitució protèsica de les articulacions, les possibilitats de la cirurgia endoscòpica, l’estabilització de les fractures, els avenços en informàtica i robòtica, i els reptes d’una incipient enginyeria genètica situen la professió en una cruïlla històrica. Cal tanmateix remarcar, que “l’increment dels accidents de trànsit i laborals, la creixent difusió de les pràctiques esportives, així com l’augment de l’esperança de vida han fet que la nostra especialitat tingui un gran protagonisme en el món de la sanitat i la salut.”
Els orígens de la SCCOT es remunten abans de la Guerra Civil. “Va ser una etapa prèvia. No hi havia una societat consolidada amb els seus estatuts, però sí que es feien reunions periòdiques. És a partir dels anys 50 que es comença a reestructurar oficialment”, detalla Josep Maria Saló. L’entitat, una de les institucions de més volum i amb més pes específic dins l’escenari mèdic català, es desenvolupa sota l’aixopluc de l’Acadèmica de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, fundada el 1872 i una de les més antigues d’Europa. El seu paper és cabdal per al desenvolupament de la professió. “En el seu si s’han anat agrupant totes les societats provinents de les diverses especialitats de la medicina. L’Acadèmia, ens proporciona unes eines de treball que no podrien estar al nostre abast sense el seu suport. Per exemple, les sales per a acollir les reunions periòdiques mensuals, els mitjans audiovisuals, la secretaria i el cos administratiu. A canvi, una part de la quota del soci està destinada a l’Acadèmia”, explica el president de la SCCOT, abans d’especificar que “no tots els Cirurgians Ortopèdics i Traumatòlegs de Catalunya hi estan afiliats, però esperem que el nombre s’incrementi encara més, especialment amb la incorporació de les noves promocions d’especialistes.”
Formar part de la institució i gaudir de l’ampli programa d’activitats reverteix positivament en la preparació i actualització del professional: “En la nostra branca, com en tantes altres, tenim la responsabilitat de formar-nos contínuament. La medicina que vàrem aprendre fa 25 anys, o potser menys, no té res a veure amb la que s’està exercint en l’actualitat, i això és només el principi. Per als que hem d’agafar un bisturí, les novetats ens comporten un esforç important d’aprenentatge. Aquesta és una de les raons de ser de la nostra Societat; facilitar els mitjans per tal que l’expert pugui afrontar els canvis”, exposa Josep Maria Saló. Així mateix, l’entitat posa a l’abast dels metges beques que permeten aprofundir en els coneixements, tant en el nostre país com a l’estranger. També, hi ha la voluntat d’establir convenis amb diferents universitats. “Hem de col·laborar en aquest reciclatge continu i constant sense el qual et quedes fora de joc. És imperatiu estar al dia”, reitera.
Les activitats ordinàries, que se celebren el darrer dijous de cada mes, convoquen al llarg de la temporada –de setembre a juny– experts de tots els hospitals catalans per a exposar, durant el decurs d’una reunió mèdica, un cas clínic en concret. “També tenen lloc dues sessions a Tarragona i a Girona”, puntualitza el representant de la SCCOT, que constata l’important grau d’assistència. D’una altra banda, s’organitza un congrés anual que va traslladant-ne la seu –emmarcada dins dels països de llengua catalana– depenent de les votacions dels socis, que es realitzen dos anys per endavant. “L’any 2002 vam anar a Andorra i va ser un èxit. El tema oficial també és elegit amb la mateixa antelació”, afirma, no sense abans aclarir que la anticipació dels organitzadors no priva l’esdeveniment de l’exposició dels últims avenços. “Paral·lelament, s’obren les portes a uns espais dedicats a les comunicacions i a les aportacions innovadores. De totes maneres, el tema central no és una concreció terapèutica sinó que es discuteix sobre l’estat actual d’una patologia concreta i aquí s’encabeixen totes les novetats que hi puguin concórrer. A més, també hi ha un fòrum amb els darrers materials i útils que han sortit al mercat.”
Tant les reunions com les grans convocatòries –que arriben a concentrar prop de 300 especialistes provinents de tot el país– demostren la seva eficàcia: “Són molt útils perquè s’acompleixen objectius de renovació d’amistats i d’intercanvi i actualització de coneixements”, ressalta Josep Maria Saló, alhora que recorda dos importants objectius del col·lectiu: fomentar la col·laboració amb altres Societats nacionals i internacionals, i consolidar els lligams establerts amb les Societats Balear i Valenciana.
La Cirurgia Ortopèdica i la Traumatologia –encarregada de l’estudi i el tractament de les patologies del sistema locomotor humà– ha fet un salt endavant només en els darrers 20 anys, de tal manera que en l’actualitat és possible tractar malalties que temps enrere eren inguaribles. “Un dels grans canvis ha estat poder introduir dins del cos articulacions artificials –pròtesis–, perfectament dissenyades i magníficament tolerades per l’organisme. Especialment, s’han de destacar el genoll i el maluc, propensos a tenir artrosi o lesions produïdes per fractures, molt freqüents en les persones d’edat avançada. És espectacular el nombre que s’hi arriben a implantar així com els resultats que se n’obtenen. Després de la intervenció, la persona és capaç de recuperar la funció articular perduda fins a un nivell de quasi normalitat. Les possibilitats són grans i el futur és obert.”
La raó d’aquest triomf també es recolza en la innovació de materials: “Bàsicament són metalls, com per exemple el titani, o polietilens d’alta densitat, que són biològicament inerts i que, per tant, no provoquen rebuig.”
Prova de la introducció d’aquests avenços a Catalunya és la llista d’espera, de vegades llarga, que han de suportar molts afectats per tal de poder gaudir-ne: “La sanitat pública no dóna a l’abast davant d’una demanda que supera l’oferta”, assenyala Josep Maria Saló. D’altra banda, malgrat la presència al nostre país d’alguns petits fabricants d’implants, els metges han de recórrer especialment a material forà, “sobretot procedent dels Estats Units, perquè disposen d’una gran capacitat per a invertir en el foment de la investigació duta a terme en els laboratoris.”
Segons el president de la SCCOT, la majoria de peces són prefabricades i no es fan a la mida de cada pacient. “No vol dir que en certs casos específics hagis d’encarregar una fabricació individualitzada, però com que les pròtesis són modulars, és a dir, que no són una sola peça sinó el conjunt de vàries, les possibilitats que tenim sobre la taula quant a mides ens permeten cobrir totes les necessitats.”
Els descobriments en biotecnologia deixen la porta oberta a una revolució mèdica sense precedents: “D’aquí a 50 anys, els cirurgians ortopèdics i traumatòlegs potser pensaran que érem una mica inconscients introduint als cossos humans aquests ferros, plàstics o metalls. I és que en un futur serà factible efectuar una regeneració cel·lular del teixit d’una persona afectada, per exemple, d’un cartílag articular danyat, i implantar-li.”
Tanmateix, aquest gran potencial no desmereix el grau assolit fins a l’actualitat: “Malgrat que pensi que el futur és aquest, s’ha de dir que el present és sensacional. Amb aquests implants podem donar una qualitat de vida impensable fa 25 anys.”
La informàtica ocupa un lloc de privilegi en la llista dels progressos tecnològics més influents. “Dins del nostre món professional és imprescindible per accedir al coneixement. Avui en dia, el concepte de biblioteca o de revista científica s’ha hagut de modificar. La informació que proporciona internet és abundant, gravable, immediata i, en definitiva, ideal”, afirma el representant de la SCCOT, que ressalta una altra important funció: “Ha influït en les possibilitats d’intercomunicació entre els diversos especialistes. Per exemple, una càmera ben instal·lada en una intervenció quirúrgica permet transmetre a temps real l’operació a un altre metge, a qui es pot acudir per a una consulta”, detalla, abans de referir-se a una aplicació que fa anys era mera ficció: la robòtica. “El cirurgià pot comptar amb l’ajuda d’un robot informatitzat per a encaixar un implant d’una pròtesi de maluc. N’hi ha que ja comencen a fer-ho millor que la mà humana.”
La fibra òptica ha significat un altre punt i a part: “Permet arribar a racons de l’organisme amb una gran visió, obrint enormes possibilitats per a la cirurgia endoscòpica, en les articulacions del cos, com en el genoll, l’espatlla, el turmell, el maluc o el canell. Abans, per exemple, les fractures de menisc requerien un bon tall per poder deixar en condicions aquella estructura. Ara, introduint un ‘periscopi’ dins l’articulació i unes eines especialment dissenyades per a poder actuar, podem reparar-la amb una rehabilitació més fàcil, còmoda, ràpida i agraïda.”
D’altra banda, hi ha certes tècniques que han de ser desmitificades, com és el làser. Segons Josep Maria Saló no n’és cap panacea: “Durant un temps va ser una paraula mítica, un mitjà amb el qual es podien dur a terme les fites més inversemblants. És una font d’energia concentrada que ben aplicada és útil en molts procediments quirúrgics, sobretot pel que fa a la seva perfecció i fiabilitat, però no serveix per tot.”
Per al president de l’entitat, el nivell de la traumatologia i la cirurgia ortopèdica catalana és alt “i equiparable al grau assolit pels països més avançats. No hi ha pràcticament una sola tècnica que aquí no es porti a la pràctica”, assegura. La qualitat de l’ensenyament a les aules universitàries tampoc no té res a envejar: “Les escoles de formació de metges residents o de futurs especialistes són d’alt prestigi.”
Malgrat això, la investigació no avança a bon ritme: “Pel que fa a l’activitat que es desenvolupa en els laboratoris s’ha de dir que en el nostre país sempre hi ha hagut un gran dèficit de mitjans, però no de persones. Malauradament alguns bons professionals han hagut de marxar fora de les nostres fronteres per poder satisfer la seva voluntat de recerca.”
No passa el mateix amb el treball clínic: “Tractem un gran volum de casos i de patologies, i hi ha una gran sensibilitat per a aprendre dels malalts. Això fa que les publicacions i l’aparició de treballs basats en el recull d’experiències siguin molt abundants i alhora formatius.”
Pel que fa a les tècniques de reimplantació, els professionals catalans aproven amb nota. “Hi ha alguns centres que tenen unitats especialitzades en aquest tipus d’intervenció i tots els hospitals grans disposen d’un especialista capacitat per cosir o empalmar estructures vasculars o nervioses. Avui en dia reimplantar és viable, malgrat que el resultat final mai no és com l’originari”, valora Josep Maria Saló abans de fer esment d’un dels reptes de l’especialitat: el trasplantament. “Actualment és possible traslladar material biològic per a realitzar un empelt per tal d’ajudar a la consolidació d’una fractura. Però encara no podem trasplantar un braç d’un individu a un altre que l’ha perdut. S’han practicat algunes experiències, però el procés està encara en fase experimental.”
El treball en equip ha adquirit un lloc fonamental en l’atenció als pacients. “Avui en dia els tractaments dels malalts són multidisciplinars. No hi ha un sol protagonista. Ha desaparegut la figura del cirurgià omnipotent, acompanyat pels seus col·laboradors, que se situaven sempre en un segon pla. En tot cas, hi ha un coordinador d’esforços”, comenta el president de la SCCOT, que especifica el rellevant paper que juga un bon tractament postoperatori: “Una magnífica intervenció mal rehabilitada pot donar un resultat pobre, però una bona rehabilitació aconsegueix, fins i tot, millorar les conseqüències d’una operació no gaire brillant. Evidentment, l’ideal és que els dos procediments siguin sensacionals.”
Josep Maria Saló llança un consell útil per als futurs especialistes: hi ha d’haver un aprenentatge tècnic i científic del més alt nivell; una especialització real, donat l’ampli ventall de possibilitats del sistema locomotor; domini d’idiomes, i bona disposició per a viatjar i nodrir-se d’un ampli ventall d’informació. Tot i així, el cirurgià ortopèdic i traumatòleg que pretengui millorar com a professional ha de tenir en compte una premissa bàsica i indispensable: la formació teòrica i pràctica ha d’anar necessàriament lligada a una relació humana i afectiva amb el malalt. “Si no hi ha aquest component és difícil que el pacient se senti ben atès. Avui en dia es pot caure en el parany de pensar que la persona és una peça i és fàcil perdre una visió integral.”
