Dra. Maria Carceller Cendra
Dra. Maria Carceller Cendra
PC, 18è VOLUM. Recerca Científica

DRA. MARIA CARCELLER CENDRA

SERVEI FARMÀCIA MATERNITAT. COORPORACIÓ SANITÀRIA CLÍNIC

Text del 2006

Crec que s’ha avançat força en la cooperació entre metges, personal d’infermeria i farmacèutics per tal de millorar l’atenció que reben els pacients.

La llicenciada en farmàcia Maria Carceller va viure de forma molt intensa la vocació mèdica durant la seva infantesa: “El meu pare, el doctor Carles Carceller Blay, va ser un afamat ginecòleg la trajectòria facultativa del qual va estar íntimament lligada amb l’Hospital Maternitat, una clínica especialitzada en parts i atenció a nounats gestionada per la Diputació de Barcelona. El meu pare va ser una figura coneguda i reconeguda en el món de l’obstetrícia i la ginecologia, i el seu exemple va fascinar-nos a nosaltres, els seus fills. El meu germà Carles es va decidir a continuar en certa mesura la nissaga que havia encetat. Va estudiar medicina i després es va especialitzar també en ginecologia. En el meu cas, també m’apassionava la medicina, però era conscient de la meva implicació emocional i del rebuig físic que em provocaven les intervencions quirúrgiques. Per aquest motiu vaig descartar d’estudiar-la. Aleshores em vaig plantejar quina professió sanitària era més afí a la medicina, i de seguida em vaig adonar que era la farmàcia.”

En aquella època “el pla d’estudis de la llicenciatura de farmàcia era massa memorístic i teòric. Els futurs facultatius rebien moltíssima informació científica, però pocs coneixements directament vinculats amb les seves responsabilitats laborals posteriors, tant si es volien decantar per la farmàcia hospitalària, la industrial o la comunitària.”

Amb el pas del temps la formació ha esdevingut “una mica més pràctica gràcies a la introducció d’una fase de pràctiques de sis mesos. No obstant això, considero que aquest període és molt breu i està massa centrat en una de les branques o opcions professionals existents, quan fóra convenient que els estudiants les coneguessin totes per tal que poguessin escollir amb la màxima llibertat i responsabilitat.”

La vocació de la senyora Carceller va ser sempre l’exercici de la farmàcia en l’àmbit hospitalari. Aleshores, però, aquest agent sanitari era pràcticament desconegut al nostre país: “Únicament grans figures com els doctors Bonal o Borrego havien començat a exercir la seva tasca de mestres per a una generació de farmacèutics que desitjaven racionalitzar la despesa farmacèutica dels centres hospitalaris i millorar l’atenció que rebien els pacients a través d’una major i millor coordinació entre els agents sanitaris implicats. En el cas de la farmàcia hospitalària maternal va ser especialment important la tasca del doctor Borrego a Sant Joan de Déu.”

El seu gran desig era incorporar-se a la pionera farmàcia hospitalària del centre on havia desenvolupat bona part de la carrera el seu pare: “Des de fora es tendeix a pensar que el fet que un professional desenvolupi una tasca destacada en una institució pública hi afavoreix l’accés als seus familiars, però molt sovint acostuma a passar tot el contrari. Vaig poder aconseguir l’única plaça existent de farmacèutic hospitalari a l’Hospital de la Maternitat gràcies a la renúncia per motius personals de l’anterior farmacèutica, després vaig obtenir la plaça en un concurs públic.”

Aleshores es va sentir molt afortunada: “M’havia associat amb altres companys per tal de gestionar una oficina de farmàcia. També era l’encarregada de l’oficina de farmàcia de Pedralbes. Aquesta experiència va ser molt positiva en assumir les meves noves responsabilitats perquè era molt conscient de la necessitat d’una bona gestió i organització dels recursos. He de reconèixer que no va ser pas fàcil durant els primers anys perquè pràcticament tot estava per fer i no existien precedents. A més a més, el fet de desenvolupar la meva tasca en un centre tan especialitzat encara ho dificultava més: no tan sols es tractava de confeccionar un formulari i una guia farmacològica d’ús per a tots els facultatius del centre, sinó també d’adaptar les dosis de determinats medicaments per a adults, atès que el nombre de fàrmacs infantils és molt reduït per raons comercials, tenint sempre present que un nadó no és pas un adult en miniatura, i que les seves necessitats metabòliques són completament distintes a les nostres. Ha estat tot un repte continu que ha requerit passió per la feina i molta implicació, però justament crec que això ha fet que m’hi sentís totalment identificada i compromesa.”

Durant uns anys els hospitals de la Diputació (casa Maternitat, Clínica Mental, Llars Mundet) s’integraren al Consorci d’Hospitals Comarcals de Catalunya. “Fou una etapa meravellosa tant en la faceta professional com personal. Entre tots els farmacèutics hi havia una gran unió i moltíssimes ganes de treballar. Tots teníem problemes comuns, formàvem grups de treball per resoldre’ls i tirar endavant la farmàcia hospitalària. També es crearen comissions per gestionar la compra unificada d’alguns medicaments, sobretot sèrums i material sanitari.”

Després que l’hospital hagués estat gestionat durant dècades per la Diputació de Barcelona, el canvi de mil·leni va coincidir amb el seu traspàs a l’Hospital Clínic de Barcelona: “Aquesta nova titularitat ha comportat importants modificacions organitzatives. Des del meu punt de vista destaca especialment que ara el nostre centre no és únicament un hospital que atén parts i té una unitat de neonatologia, sinó que també s’hi desenvolupen altres activitats com ara el seguiment i tractament de l’anorèxia. D’altra banda, però, cal reconèixer que disposem de molts més recursos. Aquest aspecte positiu s’ha fet palès, per exemple, en el cas de la informàtica: de no disposar de mitjans informàtics hem passat a estar totalment informatitzats, la qual cosa facilita força la nostra feina. Tot i així, en els meus anys d’exercici professional encara no he aconseguit incrementar el nombre de farmacèutics del servei, que continua essent unipersonal.”

El balanç de la seva trajectòria professional és força positiu. Durant els seus anys d’exercici ha pogut comprovar com l’àrea per la qual va optar s’ha generalitzat a tots els hospitals del país i com gaudeix del reconeixement de tots els agents sanitaris. Segurament el gran repte de futur serà disposar de més mitjans humans i tècnics per poder desenvolupar la feina en millors condicions i, en el cas de la farmàcia hospitalària neonatològica, la implantació d’un període d’especialització atesa la seva complexitat i especificitat: “Crec que s’ha avançat força en la cooperació entre metges, personal d’infermeria i farmacèutics per tal de millorar l’atenció que reben els pacients. Sí que és cert que de vegades es produeixen friccions entre els agents sanitaris, però sovint tenen un origen més personal que no pas professional. Ara el nostre repte professional és l’atenció farmacèutica, que consisteix en la realització del seguiment farmacològic del pacient, amb dos objectius: responsabilitzar-se amb el pacient que el medicament li faci l’efecte desitjat i estar atents perquè durant el tractament no apareguin problemes, i, si apareixen, resoldre’ls entre els dos o amb l’ajuda del metge. És un concepte de pràctica professional en què el pacient és el principal beneficiari de les accions del farmacèutic.”