Text del 2005
Cada vegada em sento més insatisfeta d’una medicina ràpida i de no bona qualitat.
Com és habitual en la seva professió, la doctora Mariví Pérez sempre va desitjar convertir-se en metgessa. Posteriorment, quan ja s’estava formant a la Universitat Autònoma de Barcelona, descobrí l’oftalmologia: “en estudiar aquesta matèria a la facultat i fer pràctiques a l’Institut Barraquer se’m va fer evident que era la meva veritable vocació mèdica. Des del començament vaig ser molt conscient que em caldria treure una brillant nota de l’examen MIR per poder-me especialitzar en aquesta branca a Barcelona.”
Afortunadament, va obtenir-la i va desenvolupar la residència a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau: “El meu projecte professional era formar-me com a oftalmòloga clínica i quirúrgica, perquè la segona branca permet tornar la visió a pacients que l’han perduda. Però, tot i que desitjava dedicar-m’hi, creia que no tindria prou traça per intervenir en una àrea tan petita i on la precisió és indispensable. Afortunadament, em vaig adonar de seguida que era un àmbit que no em presentava dificultats. El meu propòsit era adquirir, mitjançant l’observació dels meus formadors, el màxim de coneixements. No obstant això, la pressió assistencial determinava que els residents haguéssim de posar molt de la nostra part per tal de preparar-nos com a especialistes. Bona part de la formació que vam rebre va ser autodidacta i vam haver d’assumir moltes responsabilitats inesperades.”
Dins del seu camp s’ha subespecialitzat en la cirurgia del pol anterior, que li permet intervenir cataractes, glaucoma o miopia. En dues dècades d’exercici professional ha pogut apreciar la increïble evolució que ha viscut la cirurgia ocular: “Parlant específicament de la cirurgia de la cataracta, en divuit anys he canviat tres vegades de sistema d’intervenció i properament posaré en pràctica un quart mètode. En les primeres intervencions calia extreure cent vuitanta graus el globus ocular per eliminar la cataracta per congelació, actualment només cal fer una incisió de tres mil·límetres i aviat només caldrà fer-la d’un.”
És interessant de saber que aquestes noves tècniques quirúrgiques es proven primer “amb globus oculars procedents de porcs, ja que són els més semblants als humans.”
El fet que totes aquestes intervencions s’hagin generalitzat i que ja no requereixen una estada hospitalària ha comportat, però, que se’n minimitzin les conseqüències: “La tecnologia i els mitjans actuals afavoreixen la nostra tasca, però el pacient ha de ser conscient que aquestes intervencions, com totes, tenen uns riscos i que, en definitiva, són portades a terme per un professional humà i, per tant, fal·lible. És la destresa i habilitat del cirurgià la que garanteix en darrer terme els òptims resultats de les operacions.”
En aquest sentit, cal destacar que la incorporació de la dona al món de la medicina i la cirurgia continua avui tenint algunes carències: “Les professionals han de demostrar el doble que els seus companys per tal de ser valorades en la seva àrea.”
La gran diferència entre la cirurgia desenvolupada pels facultatius masculins i pels femenins és que “les dones som extremament curoses a l’hora de practicar incisions. Intentem sempre operar de la manera més fina possible.”
Després d’obtenir el títol d’especialista, la doctora Pérez no es va plantejar pas sortir a l’estranger per l’indubtable nivell que sempre ha tingut l’oftalmologia catalana: “Vaig fer diferents estades a centres oftalmològics del nostre país i vaig perfeccionar els meus coneixements com a metge observador a l’Institut Barraquer, però mai no em vaig plantejar de sortir a l’estranger perquè era molt conscient que el nostre país era punter i referent en aquesta branca mèdica.”
Laboralment, sempre ha combinat l’activitat en el sector públic i en el privat. “Si bé els dos sistemes presentaven diferències de tarannà i funcionament anys enrere, avui s’ha minimitzat el temps que un metge pot brindar al seu pacient en ambdós àmbits. La medicina s’està mercantilitzant, de manera que, d’una banda, l’atenció que rep el pacient és molt pitjor i, d’una altra, el facultatiu se sent cada vegada més frustrat perquè la seva jornada laboral es converteix en una cascada de cares, patologies i dades sense cap mena de comunicació.”
En definitiva, “cada vegada em sento més insatisfeta d’una medicina ràpida i de no bona qualitat. Evidentment, jo no puc fugir dels condicionants del sistema, però estic intentant trobar altres vies assistencials que em permetin desenvolupar-me com a professional. La primera mesura que vaig prendre va ser reduir el nombre de visites a pacients privats. Tot i que sembli una paradoxa, aquesta restricció ha comportat un augment de la bossa de pacients que tracto. En disposar de més temps, proporciones una millor i més completa assistència, de manera que el boca orella propicia que el nombre de persones tractades s’incrementi.”
Aquesta preocupació humanista ha portat la doctora Pérez a interessar-se per les medicines alternatives que parteixen de la base que no tracten pas una patologia, sinó una persona: “L’oftalmologia és una branca tan específica que és molt fàcil perdre el sentit general de la salut del pacient. El nostre ritme de feina explica que els oculistes únicament ens centrem en l’estat de salut de l’àrea ocular. Això no obstant, amb el pas del temps m’he adonat que el sentit de la vista, un dels prevalents en la nostra societat, reflecteix en molts casos l’estat de salut i emocional general de la persona. Moltes patologies poden ser corregides amb una bona entrevista amb el pacient, que suavitzi les seves angoixes i preocupacions.”
La seva intenció no és pas oblidar la medicina tradicional, sinó sumar-li el caliu humà dels mètodes alternatius: “En medicina sempre han existit dues tendències enfrontades; d’una banda, la medicina vitalista que es proposava corregir els símptomes detectats; d’una altra, la medicina organicista que pretenia buscar i tallar les causes de les malalties. Crec que el més apropiat és fusionar els avantatges de les dues opcions i tenir en compte també els diferents corrents farmacològics.”
En l’actuació sanitària les fronteres entre les diverses professions no sempre són clares per al pacient. En aquest sentit és important tenir en compte que “els oculistes ens fem càrrec de totes les patologies relacionades amb el sistema visual. La nostra funció és diagnosticar-les i tractar-les. Patologies com la miopia comporten predisposicions a patir despreniments de retina que han de ser controlats per un especialista, de manera que el pacient no s’ha de conformar amb la simple graduació del defecte visual. Els òptics són els professionals que han de confeccionar les lents correctores, però la seva funció no és determinar la patologia que comporta una pèrdua de visió, o, pitjor encara, no informar el pacient que l’oftalmòleg és l’únic professional responsable de la salut visual en la seva totalitat.”
Per tal de garantir la salut ocular de la població, fóra convenient que “tothom se sotmetés a revisions oftalmològiques per determinar l’estat de salut visual.”